“Cal replantejar radicalment tot el sistema d’atenció de llarga durada”

Metge especialista en geriatria de la Fundació Hospital de la Santa Creu i doctor en Cures Pal·liatives per la UVic-UCC, Jordi Amblàs (Vic, 1971) és l’actual coordinador del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central. També és membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i vicepresident de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia. Aquesta crisi sanitària ha destapat l’extrema vulnerabilitat de les persones grans que viuen en residències, oi?Podem dir que ho ha destapat a ulls de la societat, posant sobre la taula una realitat que com a sistema coneixíem i que teníem sota la catifa: la d’un grup de persones molt fràgils. En un estudi que acabem de publicar a una revista d’àmbit internacional analitzant les dades de les més de 67.000 persones que viuen en residències geriàtriques de Catalunya, hem constatat que el perfil és el d’una dona (72%, respecte al 28% d’homes), d’edat avançada (87 anys de mitjana d’edat), amb múltiples malalties –inclosa demència (46%)– i que probablement està en situació de darrer any de vida (54%). Cal doncs replantejar el sistema d’atenció a les residències?Sense cap mena de dubte, tenint en compte, però, que si bé hi havia residències on la situació de les persones que hi vivien era indigna, també n’hi havia d’altres on el model d’atenció era exemplar. Respecte a la necessitat d’aquest replantejament, cal distingir dues situacions: en primer lloc, el sistema d’atenció estrictament sanitari, que genèricament s’hauria de vincular als equips d’atenció primària de salut, en col·laboració amb els professionals experts en geriatria i cures pal·liatives. Però més important que això, i en segon lloc, cal replantejar radicalment tot el sistema d’atenció de llarga durada: on i com volem envellir i viure les persones? Caldria fer accions per propiciar que la gent pogués estar a casa? I quan això no sigui possible, l’única opció ha de ser les residències? I com haurien de ser aquestes residències? Qui ha de respondre aquestes preguntes han de ser les mateixes persones grans (que si tot va bé un dia també serem nosaltres). La seva opinió és cabdal. L’estiu passat la Generalitat va aprovar un Pla d’Atenció Integrada Social i Sanitària. Com es valora aquest nou intent d’endreçar el sector des de la Societat Catalana de Geriatria?El PAISS és almenys el tercer intent que es fa a Catalunya per poder donar una resposta integrada social i sanitària a les persones amb problemes i condicions cròniques de salut i socials. De la mateixa manera que tenim clar que l’atenció integrada és absolutament necessària, des del primer intent (ProDep, 2005) ja han passat 15 anys i pràcticament som on érem. Esperem que l’actual PAISS doni finalment resposta a la urgent necessitat de treball compartit que les persones necessiten. És l’hora de passar a l’acció i de les decisions valentes. A Osona, per exemple, s’està desenvolupant un dels projectes d’atenció integrada domiciliària més innovadors de tot Catalunya, que està focalitzat a les persones més vulnerables de tot el sistema: aquelles amb complexitat clínica i social alhora. Ha faltat coordinació d’aquests equipaments amb el sistema de salut? Si bé cal dir que davant una crisi d’aquesta magnitud no hi ha cap sistema que estigui prou preparat per donar-hi una resposta adequada, també és cert que les costures sempre peten pel lloc més fràgil. I és evident que, conjuntament amb el sistema de salut pública, l’atenció sanitària a les residències era un tema no prou ben endreçat. Estem parlant de residents cada vegada amb més patologies cròniques… Vostè sempre ha defensat que aquestes persones necessiten un vestit a mida a l’hora de ser ateses.Un dels elements clau de la dificultat per donar resposta a aquesta crisi ha estat la manca de flexibilitat d’un sistema, acostumat a donar respostes unívoques, protocol·litzades i tecnificades; és a dir: de prêt-à-porter del Zara, que resulta altament eficient des de la perspectiva de la productivitat. Però això que és útil per donar resposta a situacions i persones concretes (per exemple, en una persona de perfil més jove i amb una única patologia), resulta insuficient per a les persones amb múltiples problemes de salut i socials, on la resposta ha de ser necessàriament més personalitzada. Seguint el mateix símil del vestit a mida, podem dir que el 5% de persones amb més complexitat (i que sabem que consumeixen més del 50% de tots els recursos sanitaris del sistema) es beneficien més dels sastres de barri que de la maquinària de les multinacionals. Però tampoc es poden convertir les residències en hospitals.Personalment penso que aquest seria un gran error. Cal ser molt prudent amb les propostes reactives que advoquen per a una mera sanitarització de les residències geriàtriques com a solució unívoca. Si bé no hi ha dubte que cal repensar la prestació d’atenció sanitària en aquest àmbit, això s’hauria de produir en un context d’atenció integrada social i sanitària, partint de la base que les residències no són hospitals, sinó el domicili de les persones que hi viuen. Els professionals d’aquest sector han estat poc reconeguts?Efectivament. Crec que aquesta crisi ha de servir també per fer justícia a un col·lectiu de professionals que molt majoritàriament han estat i estan molt implicats a intentar oferir una atenció de qualitat, però poc reconeguts tant socialment com laboralment. Una tercera part de la població catalana declara patir una malaltia o problema de salut crònic. És preocupant?Aquest és un efecte col·lateral d’una història d’èxit: la d’una espècie –la humana– que ha estat capaç de duplicar la seva esperança de vida en només un segle. Mentre que a principis del segle XX l’esperança de vida rondava els 40 anys, actualment a Catalunya tenim una esperança de vida de pràcticament 84 anys (80,8 els homes, i 86,3 les dones). El que és preocupant no són tant les malalties cròniques, sinó les conseqüències que aquestes puguin tenir sobre la qualitat de vida de les persones. Per exemple, si bé les dones tenen major esperança de vida, ho fan també amb més anys amb discapacitat i dependència. Caldria enfocar el sistema, doncs, a prevenir aquesta discapacitat. Se’ls pregunta prou, a aquests pacients i residents, què necessiten realment per afrontar aquesta fase de la vida?Hi ha experiències –algunes d’elles a Osona– de models d’atenció centrada en la persona, on els valors i preferències de la persona són l’eix fonamental de la planificació de l’atenció. Això hauria de ser la norma i no l’excepció. Poder viure totes les etapes de la vida –també les darreres– segons els propis principis és un dret de les persones, i el sistema hi hauria de poder donar resposta. És una qüestió de dignitat, potser?Sí. Però d’una dignitat no en forma d’una compassió mal entesa que tenim a vegades amb les persones grans –que sovint està més propera a la llàstima que al respecte individual–. Insisteixo que estem parlant de drets de les persones i no de beneficència. Per exemple: durant la crisi de la Covid-19, sovint s’ha parlat de les persones grans només des de la perspectiva de la seva vulnerabilitat; crec que també cal posar en valor l’actitud absolutament resilient que moltes d’elles han demostrat, fent aflorar moltes de les virtuts de la vellesa, com poden ser un gran sentit del bé comú, la solidaritat, la generositat, la capacitat de sacrifici i l’afany de superació. Moltes d’aquestes persones poden estar vivint els últims mesos de la seva vida. Caldria una atenció també més espiritual?La vida és essencialment una vivència espiritual, entesa com a procés de creixement personal, d’aprenentatge continu, d’experiència i relació amb el nostre entorn. Un dels moments únics i irrepetibles d’aquest procés és quan ens enfrontem a la mort. I de la mateixa manera que en aquesta darrera etapa hi ha moments crítics a nivell físic (per exemple, quan el nostre cos emmalalteix), també es poden donar crisis espirituals, a les quals caldria poder donar resposta. Poques situacions he viscut de més difícil resposta que l’atenció amb una crisi espiritual al final de la seva vida: t’imagines l’impacte que suposa adonar-te de cop que se t’acaba la vida, que no has pogut fer ni la meitat de coses que desitjaves i que a més no has viscut la vida segons els teus propis principis? L’entorn social i econòmic condiciona el model d’envelliment?Absolutament. En aquest sentit, des del sistema sanitari hem de fer una cura d’humilitat: només som responsables d’un 20% dels resultats de salut –també de l’envelliment saludable– de la població. De la resta, el 30% està relacionat amb els hàbits de vida saludable (consum de tabac o altres tòxics, dieta, exercici…); el 40% depèn dels factors socioeconòmics (educació, treball, suport social, entorn comunitari), i el 10% restant es relaciona amb l’entorn físic (habitatge…). Així per exemple, sabem que la condició (malauradament) crònica que té més impacte en els resultats de salut no és ni la hipertensió, ni la diabetis, ni els problemes del cor… és la pobresa. Ser pobre mata. Aquests dies de soledat ho han passat especialment malament els avis i àvies…Les persones som éssers bàsicament socials. Necessitem el vincle i la relació. El confinament ens despulla del que essencialment necessitem: sentir-nos persones (mirats, tocats, reconeguts per altres…). En aquest sentit, l’impacte de la crisi de la Covid-19 ha estat especialment important en un col·lectiu que sovint ja té poques oportunitats de relació social –habitualment molt lligades a rutines diàries (sortir a comprar…)–. En aquest sentit, crec que caldria distingir el distanciament físic del distanciament social: és evident que cal prendre mesures de protecció (evitar el contacte físic, utilitzar mascaretes…), però això en cap cas hauria de comportar distanciament social per a les persones grans: moltes d’elles (també molts de nosaltres) han i hem descobert en la tecnologia una bona manera de fer-hi front. Aquesta situació ens ajudarà a entendre que la salut no depèn, només, del sistema sanitari?Més enllà de la desgràcia de les morts, aquesta crisi ens ofereix una multitud de possibilitats d’aprenentatge, com a sistema sanitari però també com a societat en general. Aquesta realitat ens ha posat davant del mirall, i hem descobert que som més vulnerables del que crèiem; que la vida és incerta, que som menys racionals i més emocionals del que pensàvem. Per primera vegada en molts decennis hem viscut la mort com una realitat social, i no com un fet individual que sovint no transcendia més enllà de l’àmbit familiar. El gran repte no és només superar aquesta crisi: el repte de veritat és ser capaços d’aprofitar les oportunitats d’aprenentatge que aquesta ens brinda.

“Cal replantejar radicalment tot el sistema d’atenció de llarga durada”

Un Picasso inspirat a Campdevànol?

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous ‘influencers’ de la vida a pagès

Ripoll aprova el projecte per recuperar les tres basses de Can Palau

Què hem explicat a El 9 Informatiu del dimarts 16 de desembre?

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Osona Ripolles

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

S’encén un cotxe a l’Eix Transversal, a Muntanyola

Osona es coordinarà per abordar de manera conjunta el problema del sensellarisme