Carol Solanich (Torelló, 1967) és la gerent de Postres Masgrau, una empresa fundada per la seva mare i les seves tietes com una forma d’autoocupar-se elaborant mató i flams a partir de la llet de la casa familiar. L’empresa, per tant, sempre ha estat governada per dones i Solanich en fa bandera, fita idònia per tancar el primer cicle d’entrevistes del Fem DEO. A Masgrau reivindiquen ser els creadors del flam de mató. Elaboren cada mes 200.000 flams, acaben d’estrenar unes instal·lacions al polígon Matabosch de Torelló, facturen 2,5 milions i donen feina a 12 persones.
Acabem aquest primer cicle d’entrevistes a dones d’empresa en una empresa que sempre ha estat governada per dones.
Sí, l’empresa la van crear la mare i les dues tietes. Per circumstàncies de la vida, van començar a vendre llet, de la llet en van fer mató, i de mica en mica van provar amb el flam de vainilla, amb totes les dificultats de l’època, el flam d’ou…
De quin any estem parlant?
De mitjans dels 60, tot era més precari. A l’obrador eren tot dones perquè van agafar dones del poble (Sant Vicenç) que no tenien feina o eren mestresses de casa. I així ha estat sempre conceptualment una empresa de dones.
I per tant, la segona generació, vostè i el seu germà Fortià, sempre van créixer entre pots de llet.
La nostra infància va estar envoltada sempre de llet, de llet i de postres làctiques, sí.
I en quin moment fan el salt, prenen el relleu?
El que passa amb les empreses familiars és que quan has de decidir el futur professional, no vols quedar-te en un negoci que demana molta implicació. Hi ha un moment que vols descobrir el món i més tard un altre que, sense voler, et vas ficant al negoci. Fins que arriba un punt que som la mare i nosaltres. I el canvi generacional no és fàcil perquè la mare ho ha portat tota la vida, ella era molt emprenedora, i hi ha les típiques tensions generacionals.
I això quan va ser?
Cap als anys 90.
Aquest accent femení què ha aportat a l’empresa?
El ser dona i amb negoci fa que t’hagis de reafirmar molt i molt sovint. I això et va conformant d’una manera determinada que a vegades, sense voler, et tornes molt dura perquè t’has de reafirmar davant molts homes, perquè la majoria de l’entorn són homes. Però de mica en mica vas ocupant un lloc de respecte i et vas sentint molt empoderada quan ja domines el tema. Al principi no, al principi costa molt.
Deia que la mare i les tietes de seguida van donar feina a dones del poble. Aquest vessant social també és femení?
Això és molt bonic. Jo, de la meva mare, he agafat la part social perquè dones feina a dones del poble i les ajudes a tenir una segona compensació econòmica. O, per exemple, mai hem volgut llençar els flams que presenten algun desperfecte i sempre els hem donat al banc d’aliments. Això et fa conèixer gent de menjadors socials. L’àmbit social és molt important.
I més sensibilitat a l’hora de conciliar, per exemple?
El fet de ser dona, portar l’empresa i passar per tots els moments de la dona, des que tens família o tot el que et va passant al llarg de la vida, et fa viure amb una empatia i saps què pot passar. Que el nen pot tenir febre, que has d’anar al metge… Aquesta sensibilitat et fa entendre que a vegades es pot arribar una hora tard. Ara bé, no tot és tan maco en els negocis, perquè el negoci, etimològicament, és la negació de l’oci. I amb nens petits és dur. Sempre arribava tard, a la piscina, a Pastorets…
I els caps de setmana, fires…
Sí, però en el meu cas, com que la família també venia a les fires, era com una festa major. A la fira és molt bonic perquè trobes el client final, i tant al Làctium com al Medieval, com a Barcelona, és quan veus que el producte segueix agradant. Els mateixos clients t’ho diuen. Molts fan allò de “mmm…”.
Les tres emes de la imatge corporativa de la marca.
I aleshores dius: anem bé.
“La mare i les tietes quan anaven a repartir semblaven Rita Hayworth”
Carol Solanich, gerent de Postres Masgrau
La mare i les tietes comencen a produir en un garatge?
Sí, als baixos de casa. Elles estaven a Masgrau i van començar a anar a Vila-seca, Borgonyà, Torelló, Manlleu, Roda, Sant Hipòlit, l’entorn més proper. Van començar amb una Lambretta i més tard amb un dos cavalls. Era molt bo perquè treien els seients de darrere i allà ho portaven tot. Eren tipus Rita Hayworth. La tieta Rita sempre anava a repartir amb un vestit-jaqueta, súper elegant, amb els llavis pintats, amb uns cistellets amb blondes cosides, d’aquells de vímet… I arribaven, posaven un paper, i ho tombaven tot directament a granel sobre la balança. Era boníssim. Elles al matí elaboraven, dinaven, a la tarda empaquetaven, organitzaven el cotxe, el carregaven, s’arreglaven i sortien a repartir. I a 2/4 de 10 sempre tornaven a casa.
En aquests primers anys de l’empresa munyien vaques a Masgrau i elaboraven. Ara la llet, la compren.
Sí. Ara la llet ens la porten aquí, en cisternes, fem totes les analítiques corresponents i elaborem.
I de la casa originària n’ha quedat el nom, Masgrau.
Fins al canvi generacional, els noms gairebé els posava la gent. Vam ser La Pagesa, perquè elles eren pageses. Llavors, ja vam voler modernitzar-nos una mica i ens vam dir Làctics Masgrau. Semblava que allò era més modern. I llavors, vam treure la paraula Làctics, perquè a mi no m’agradava, era molt genèrica. Però més tard va haver-hi un punt d’inflexió en adonar-nos que la gent no ens reconeixia. Aleshores vam recórrer als Jordis de Control Z Visual, amb el Jordis Salvans teníem molt bona connexió. Ens van fer tres propostes i vam triar les emes i des d’aleshores s’ha notat una empenta amb una imatge molt reconeixible, molt fresca, com nosaltres. La gent veu les emes, que són molt visuals, i ens identifica.
“El meu germà va crear el flam de mató. A Masgrau en vam ser els impulsors”
Carol Solanich, gerent de Postres Masgrau
Què aporta la segona generació al projecte?
Intentes optimitzar l’empresa, que les coses funcionin, que siguin més fàcils, i amb més visió de futur. A més, el 2005, el meu germà, que és molt inquiet, treu el flam de mató i, al cap de poc, també la recepta del pastís de formatge, a l’estil del New York Cheesecake, que és molt cremós, molt untuós, molt suau, i té molt bona acceptació. Aquests dos productes es van convertir en els productes estrella i ens van donar una empenta.
El flam de mató és una creació de Masgrau que després altres han adaptat?
Exacte, sí. Ara n’hi ha molts, de flams de mató, ja és un producte habitual. Va ser una experiència professional molt bonica.
Se sap prou que l’origen és aquí?
Possiblement no ho vam saber treballar en el seu moment prou bé, perquè realment vam ser els impulsors d’aquest producte. S’hauria pogut difondre més.
I aquesta empenta que donen els dos productes, com es materialitza?
Es comença a anar a restaurants, a buscar distribuïdors, entrem a la gran distribució, cosa que d’entrada impressiona… Vam augmentar la producció molt. Podríem parlar d’un 40% de creixement. Va ser molt bèstia.
I d’aleshores fins ara?
Hem anat creixent, però estàvem limitats. Les instal·lacions de Sant Vicenç no donaven per a més, anàvem molt collats. Ara, al fer el pas a aquestes instal·lacions, podrem atendre millor la demanda. Ara, per exemple, ens ha de venir a auditar una gran superfície i si ho superem podem fer un pas molt gran.
“La competència l’hem canviat per la col·laboració amb altres elaboradors”
Carol Solanich, gerent de Postres Masgrau
Ara acaben d’estrenar unes noves instal·lacions a Torelló.
Això és una injecció d’autoestima brutal, perquè ara tenim un espai idoni per treballar. Tenim un espai que permet complir 100% la normativa sanitària, rebre gent, treballar a gust. És una passada.
Quines característiques té aquest espai?
Són 1.500 metres quadrats repartits en dues plantes. És una nau tècnica. Puges per les escales, vas cap als vestidors, separats, un menjador… I unes altres escales per baixar directament a l’obrador. A baix és tot obrador, forns… Hem buscat que el circuit fos el màxim d’estricte perquè no hi hagi cap mena de creuament. Que pugui sortir un producte 100% garantit sanitàriament.
Quina inversió han fet?
Dos milions d’euros. Que també costa això…
Aquí també elaboren per a altres productors.
Al principi va costar prendre la decisió, però t’adones que tens la possibilitat d’entrar en un mercat en el qual d’entrada no hi series. El concepte de les competències l’hem canviat pel de col·laboració. Puc comprar nata, tot de matèries d’aquí i, com a contrapartida, puc fer els flams que el que fa la nata també pot vendre. Podem crear moltes sinergies.
És a dir, fer xarxa amb ramaders o altres elaboradors i intercanviar-se els productes.
Sí, perquè no tothom és bo amb tot. Per exemple, nosaltres no hem fet mai iogurts i, de fet, tampoc en venem, però si fos el cas seria més lògic agafar els iogurts d’algú que ja els està fent i fer un intercanvi.
Treballen només amb llet de vaca?
Ara hem tret el pastís de formatge de cabra.
Es nodreixen d’un sector, el vaquer de llet, que sovint ha alçat la veu pel maltractament que pateix de la indústria i la gran distribució. Projectes com el seu ajuden a sostenir petits ramaders.
Pels ramaders és important poder dir que la seva llet es queda a la comarca, que es transforma en un producte bo, que la gent el comprarà aquí i fas molt territori. Això és molt bonic, perquè també podríem parlar de tot el que ens ve de fora, de massa lluny, i no és necessari. No és necessari que vinguin productes del Marroc, de Sud-africa… Primer, perquè a Catalunya tenim prou productes bons i comercialitzables i segon, per la petjada de carboni.
“Hem de comprar el flam de mató pensant en quin moment el gaudirem”
Carol Solanich, gerent de Postres Masgrau
Això és una interpel·lació al consumidor.
Com a consumidors tenim molta responsabilitat. Els productors tenim la responsabilitat que el producte surti amb unes condicions impecables. S’ha de transportar i ha d’arribar a la botiga de forma impecable. Llavors, entenem que les botigues o les grans superfícies mantenen la línia de fred perquè el producte arribi a casa impecable. Però també hi ha la responsabilitat de la persona que ha comprat un flam de mató o un producte artesanal quan està a la nevera. No podem deixar aquest producte a la nevera i esgotar la data consumible. L’hem de comprar pensant en el moment, com a molt al cap de dos dies, que tindrem temps per gaudir d’aquell flam de mató.
Com hem de saber distingir quan un mató és bo?
El mató ha de tenir una textura que quan l’agafis amb la cullereta no s’engruni. El mató que s’engruna no és bo. L’has de poder agafar amb la cullereta, que et quedi un tall net i que amb l’aroma ja es noti que t’estàs posant una cosa molt bona al paladar. I quan és a la boca queda aquell regust que te’n recordes que has menjat una cosa bona. Molt bona.
Hi haurà tercera generació a l’empresa?
Als meus fills no els he vinculat mai a l’empresa. Ells ara han d’estudiar, viatjar i viure. Si ho senten, que no ho crec, poden venir. Però si no, no val la pena.
{{ comment.text }}