L’osonenc Joan Rusiñol (Tona, 1979), subdirector d’informatius de Catalunya Ràdio, té una trajectòria contrastada com a periodista i analista polític, bona ploma i anys de treball de camp llegint els temps convulsos que han viscut Catalunya i el País Basc. Al seu darrer llibre, Partides simultànies (Rosa dels Vents, 2020), posa davant del mirall els moviments sobiranistes de totes dues nacions, dos processos que han coincidit en horitzó, temps i espai, però que políticament s’han mirat més de reüll que arribat a coordinar. D’aquesta realitat, igual que de la transcendència del concert econòmic basc, l’existència d’ETA o la dificultat d’interpel·lar Europa perquè mogui fitxa, Rusiñol n’ha parlat en una entrevista al programa Quatre paraules d’EL 9 TV.
MATEIX OBJECTIU, DIFERENT ESTRATÈGIA
La principal tesi de Partides simultànies és que, malgrat compartir l’objectiu d’assolir la independència, políticament els moviments sobiranistes basc i català cada vegada divergeixen més. “Des de l’aprovació dels respectius estatuts d’autonomia, Catalunya i Euskadi s’han mirat poc”, explica Rusiñol al Quatre paraules, “el diàleg principal ha estat amb la capital espanyola per avançar en la construcció de l’autogovern. Això és paradoxal, perquè entre la gent [d’aquestes dues nacions] sí que existeixen llaços de solidaritat i germanor, fins i tot en qüestió de turisme”. Aquesta falta de coordinació, el periodista l’atribueix en part a la poca sintonia entre dirigents, des de Xabier Arzalluz i Josep Tarradellas fins a José Antonio Ardanza i Jordi Pujol o el fet que el PNB no va acabar d’entendre mai el pas al costat d’Artur Mas. Rusiñol també destaca que, a diferència del full de ruta que compartien els partits independentistes catalans com a mínim fins al referèndum de l’1 d’octubre, al País Basc no ha existit una única visió al voltant del procés: “L’esquerra abertzale sí que ha tingut una catalanitis aguda durant tots aquests anys, de voler seguir les mobilitzacions pacífiques i multitudinàries que després han condicionat l’acció institucional, però hi ha una altra part del sobiranisme, l’ara hegemònic i representat pel PNV, que s’ho ha mirat amb prudència i, després, fins i tot amb distància i fredor”.
L’ANY 2012, CLAU
La manifestació de la Diada de l’any 2012 va ser la primera gran exhibició al carrer de la força de l’independentisme català. El capvespre abans, Oriol Pujol, secretari general de CDC, va pronunciar un discurs “abrandat” al Fossar de les Moreres que Rusiñol descriu com el primer episodi “d’alarma entre els dirigents bascos més moderats”, que llavors ja intueixen que perillen les costures de CiU, “el seu partit germà”. La reacció del PNV no es fa esperar i el partit envia els primers missatges d’alerta a Catalunya: “Se’ls avisa que Espanya existeix, que és un estat i que, quan se senten amenaçats, els estats es defensen amb tots els instruments que tenen a l’abast, inclosa la via penal”. També es trasllada a Catalunya que Europa segurament no mourà ni un dit i, per tant, que el discurs proeuropeista es pot acabar convertint en una galleda d’aigua freda”. “El temps els ha donat la raó”, sentencia Rusiñol.
CONCERT ECONÒMIC I LLUITA ARMADA
Per entendre la divergència d’estratègies entre ambdós moviments sobiranistes, el periodista també subratlla dues diferències de base: el concert econòmic basc, que implica més capacitat i solvència en qüestió d’autogovern i “fa que hi hagi una part de la població que consideri que ja estem bé com estem”, i la presència d’ETA. És en aquest sentit que defensa que “avui l’Estat espanyol tem més l’independentisme català que no pas el basc perquè el primer no arrossega el pes ètic de la convivència amb la lluita armada”. Rusiñol també hi afegeix que “la incapacitat d’una part del sobiranisme d’Euskadi per desmarcar-se d’ETA i exigir-ne la desaparició abans del que ho va fer [2011-2012] ha estat un obstacle a l’hora de desplegar un full de ruta cap a l’estat propi que aglutinés gent molt diversa”.
LA SOLUCIÓ PASSA PER EUROPA
Malgrat que l’exili i les derivades judicials del referèndum de l’1-O han portat el conflicte entre el govern de la Generalitat i l’executiu espanyol fins al cor d’Europa, tant el Parlament com la Comissió Europea se n’han desmarcat relegant-ho a un “afer intern”. Rusiñol sosté que cal actuar justament en sentit contrari: “Brussel·les hauria d’assumir que no hi ha un problema català, un problema escocès… sinó casuístiques semblants que es repeteixen a diversos països i que requereixen d’una directiva marc que reguli quin procediment s’ha de seguir quan una majoria minoritària dins d’un estat exigeix el dret a ser consultada via referèndum”.
{{ comment.text }}