Francesc Ligorred, antropòleg
“La crisi actual no és una crisi de la sobirania, sinó una crisi del concepte d’Estat”. Pere Coromines (La sobirania de les persones polítiques,1919).
El passat 24 de setembre el rei Felipe VI, el del 3-O, va dissoldre les Cortes Españolas obrint pas a una nova convocatòria electoral pel proper 10 de novembre, situació que comporta que el govern de la Generalitat no tingui durant mesos un interlocutor polític a Madrid. La conjuntura torna a ser rocambolesca en una tardor plena de “dates històriques” i en la que el possible diàleg polític catalano-español es desplaçaria, doncs, a mitjà o a llarg termini, el que suposa temps guanyat pel constitucionalisme de l’España Global i temps de descompte per un independentisme oficial mancat d’estructures i de visió d’Estat. Els antecedents del procés independentista es remunten popularment a les “onades de consultes sobiranistes” d’Arenys de Munt (13S-2009) i oficialment als casos “PalauMillet” i “Palau-Pujol”, els dos palaus del catalanisme conservador als que avui hi podem afegir el cas “Montserrat” l’altra pilar del nacionalcatolicisme. I quatre presidents (re)convergents, més emèrits que amb mèrits, controlen les institucions catalanes des del 2010: Pujol “el cleptòman”, Mas “l’astut”, Puigdemont “l’independent” i Torra “l’emocional”. Ells han optat pel discurs endèmic del victimisme, però no d’un victimisme personal sinó d’un victimisme nacional, implicant al Poble Català, un poble que veu amenaçat el seu benestar social sobretot arrel d’unes autoretallades sotmeses a la crisi d’una Europa neocolonial deslocalitzada en el món actual.
El desgast de les institucions, Govern de la Generalitat i Parlament de Catalunya. és administrativament preocupant en no tenir pressupostos ni donar-se les condicions ideals per convocar eleccions catalanes ja que aquestes serien una vegada més de caràcter autonòmic i els votants independentistes no dubtarien en castigar en les urnes a uns dirigents somiatruites subordinats a la política estatal espanyola. Un desgast institucional amb repercussions en sectors tan sensibles como l’educació i la sanitat i especialment en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i en els Mossos d’Esquadra, aquests darrers protagonistes (in)voluntaris de les contradiccions oficials i populars del Procés. Cal preguntar-se també, si els nou membres dels ERT (CDR) detinguts en la “Operación Judas”, set d’ells avui en presó preventiva investigats per terrorisme -aplaudiments a part-, obtindran del Govern, d’Òmnium i de l’ANC la mateixa solidaritat afectiva i efectiva que, des de fa dos anys, venen rebent els polítics i líders socials en presó i a l’exili. Hi ha qui pensa que “no és de rebut” que el Poble Català es vegi abocat, en ple segle XXI, a commemorar anualment dues derrotes nacionals (11S i 1-O), de la mateixa manera que va ser estrambòtic fer una Declaració Unilateral d’Independència de trenta segons, ara resulta deshonest que el Govern insisteixi dient, en nom del mandat popular de l’1-O, que tot just ens trobem en un “projecte de país”.
El lideratge polític a Catalunya està orfe de candidats, per això es 2 (re)parla del retorn del transformista de lleialtats Artur Mas, una solució in extremis pel neoindependentisme, però potser la única que li serviria per mantenir-se al capdavant de les institucions. En aquest cas seria l’ERC de Pere Aragonès i Roger Torrent, qui tindria la darrera paraula, aquest republicanisme històric –beneït per Oriol Junqueras- tindria, però, que optar per la reposició del nacionalisme lliberal d’arrels convergents o per una ruta socialment d’esquerres en coalició amb el PSC i En Comú Podem. Optar per renunciar a la ruptura amb el Reino de España o per renunciar a la ruptura amb el Poble Català defensant la llibertat de Carme Forcadell i Carles Puigdemont, els dos líders carismàtics del Procés. Optar, doncs, per un arriscat “Ho tornarem a fer” -sembla que fins i tot la Guàrdia Civil ho vol tornar a fer!- amb un referèndum per la independència (Si o No) i una DUI o optar pel Dret a Decidir amb una consulta pactada que, liderada per Ada Colau, podria estar oberta a reformes constitucionals amb formules fiscals federalistes. Probablement la “Declaració de Pedralbes” (2018) entre els governs català i espanyol, on es va fer un reconeixement del conflicte i on s’optava, amb seguretat jurídica, per una solució política fou un punt d’inflexió pel Procés, però l’inestabilitat parlamentaria a Barcelona i a Madrid no pronostiquen noves trobades bilaterals.
El neoindependentisme admet sense objeccions que la sentència del 14-O tanca aquesta etapa del Procés (2009-2019) posant fi a la “revolució dels somriures” i deixant entreveure un llunyà horitzó per exercir el dret d’autodeterminació; i ho fa, ara per ara, des d’una il·lusió republicana mancada d’interlocutor i amb les limitacions logístiques de l’obligada gestió autonòmica. Ha arribat la sentència i els líders socials i polítics han estat condemnats, de fet era inversemblant que el Tribunal Suprem hagués declarat l’absolució; sentències amb graduació i matisos, com vaig insinuar alguna vegada, sentències a la carta. Desestimada la pena per rebel·lió les condemnes que van dels tretze als nou anys han estat per sedició i malversació, també tres per desobediència; el total d’anys de presó frega el centenar. La majoria dels condemnats ja porten dos anys comptables a la presó i, es possible, que a mitjà termini les defenses aconsegueixen revisions a la baixa ( 3er. grau) pel que fa a l’estada a presó però les penes d’inhabilitació ja són un fet que obliga a reestructurar la governabilitat de Catalunya, a la Presidència i al Parlament. Tants acusats tants advocats, tants caps tants barrets, tantes penes tants anys. No sabrem si la tàctica d’anar líders socials i polítics gairebé cadascú pel seu compte ha estat la defensa més eficaç; amb les seves diferents competències professionals i habilitats personals, fiscals, advocacia de l’estat i jutges han avançat junts des de l’inici del procés judicial i han arribat compactes al judici final. Mentre els acusats, empresonats fins avui preventivament i a partir de demà per conspiració sediciosa anaven pregonant que “Ho tornarem a fer” afegint allò de “Ni oblit ni perdó”, els jutges, com a garants dels poders polítics i policials de la monarquia parlamentaria espanyola, han dictat sentència: ni absolució, ni amnistia, ni indult i amb reactivació de les euro-ordres pels exiliats.
A voltes penso que mentre pels polítics el temps és avorridament lineal i per la justícia el temps és glaçadament atemporal, pels Pobles independents el temps és cíclic. Les presons catalanes, custodiades pels mossos d’esquadra, acolliran uns quants anys als condemnats d’avui tot esperant el judici dels comandaments policials, dels exiliats i dels combatents dels CDR. Les marxes populars –ordenades i lluminoses- reeditant aquella “Marxa per la Llibertat” (1976) representaran, per l’estat espanyol, poc més que unes columnes de provocació emocional que entomarà democràticament, deixant que el temps les converteixi en mobilitzacions permanents discontínues. Com aquelles onades d’Arenys de Munt del 3 2009 (re)convertides en tsunamis aquest 2019 però que, malauradament, fins ara, sembla que aquest canvi del clima sociopolític només ha deixat força malmeses les costes, les planes i les muntanyes de Catalunya, tot un territori i els seus habitants. La millor manera per internacionalitzar el Procés no consisteix en abusar d’un relat d’excepcionalitat històrica del moment, sinó en parlar més dels valors antropològics de Catalunya i menys dels defectes d’Espanya, que segur que els té, de la mateixa manera que els pobles d’Espanya tenen valors i Catalunya té defectes (deteriorament del teixit productiu i deslleialtats partidistes, per exemple). Sí que hi han hagut comunicats i advertències d’oficines de la ONU, d’Amnistia Internacional, de la Comissió de Venècia, de tribunals europeus i d’institucions polítiques i acadèmiques mundials, però per la justícia del Reino de España només es tracta de recomanacions no vinculants, quan no –rematen- d’intromissions desconeixedores de la “democracia constitucional española”.
Potser a llarg termini els tribunals de drets humans europeus instin a la justícia espanyola a fer algun tipus de reparació als líders nacionalistes però de moment l’Agenda 2030 està en mans de l’alta comissionada Cristina Gallach i la diplomàcia europea del Club d’Estats a les ordres de l’incombustible Josep Borrell, el flamant Míster PESC. El Govern de la Generalitat tampoc l’encerta gaire quan nomena a dit com a delegats a l’estranger a experts en màrqueting polític que no han estat benvinguts pels catalans residents –alguns des de l’exili republicà del 1939- a països com Mèxic. Un altre error ha estat menystenir que els estats colonials estan bregats en mil batalles i que quan es tracta de preservar les seves fronteres, siguin espanyols, francesos, alemanys o italians, exerceixen el seu poder polític, judicial i policial, quedant a reraguarda, les casernes del poder militar. Comparar el cas català amb altres processos d’autodeterminació resulta esperpèntic i ha llançat a molts polítics i intel·lectuals a una voràgine d’equivoques solucions. Catalunya no és el Quebec o Escòcia, ni Massachussets o Hong Kong, ni Eslovènia o Kosovo, ni Estònia o Suïssa, ni Grenlàndia o el Kurdistan, ni les Illes Fèroe o el Vaticà, ni Còrsega ni Flandès, ni una nació ameríndia (maputxes, quítxues, aimares, maies, nàhuatls o inuit), tampoc és un regne com Galícia, Castella o Al-Àndalus, ni menys una comunitat foral com Navarra o una nació independent com Euskalherria. Hi ha un exemple però, que no puc deixar de mencionar: la República Tetä Paraguái que, amb dos idiomes oficials (guaraní i castellà) té una població aproximada a la de Catalunya però una densitat de població de 17’5 hab./Km2 en un territori de més de quatre-cents mil quilometres quadrats. Recordem que a Catalunya, en poc més de trenta mil quilometres quadrats hi (con)vivim set milions i mig de persones.
Catalunya només pot ampliar la base identitària estenent la superfície territorial tot propiciant les relacions històriques i culturals de l’antiga i avançada, ahir i avui, Corona d’Aragó (Illes Balears, País Valencià, Aragó, Catalunya Nord); desafortunadament aquesta opció, que sí donaria molts mals de cap al Reino de España no ha estat mai una prioritat pel neoindependentisme català. Deixant aparcat el procés oficial i les seves (des)aventures judicials i policials, ha estat el procés popular el veritable eix vertebrador de l’independentisme del segle XXI, fins i tot el simbolisme, com el dels murals “La Càrrega” d’Olot, ha tingut un brillant caràcter revolucionari. El triomf de l’independentisme imaginari és indiscutible, un èxit del disseny de productes: només cal veure la renovació anual de samarretes, pins, adhesius i 4 domassos o la confecció de còmics paròdics com “On és l’Estel.la? i cançons ventilades com “La força de la Gent”. Aquest tipus de manifestacions creatives i lliures, mantenen a una part important del Poble Català (2M) participant en mobilitzacions massives i aportant, des de l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDA) o Alerta Solidària, i mitjançant una “caixa de solidaritat” recursos pel dinamisme del Procés, aconseguint, així, el triomf antropològic d’aquest en termes nacionals, culturals i socials. Atiar el debat entre independència i/o convivència esdevé desgastant, encara que si existeix un contrast d’adhesió al procés entre les comarques perifèriques i l’àrea metropolitana, així com certa desconfiança etnosocial en la població adulta d’origen andalús arribada a Catalunya en la segona meitat del segle XX; aquest important col·lectiu es debat avui entre el constitucionalisme estatuari de Ciutadan(o)s i del PSC-PSOE.
La independència de les nacions –ho he vingut reiterant- només s’obté per dues vies: la de la revolució popular inherent en la majoria dels processos d’emancipació i la via de la responsabilitat política, on –en aquest cas- Govern i Parlament haurien de proclamar la independència a partir de la consolidació d’unes estructures d’estat i d’un (re)negociat reconeixement internacional, fins ara dues condicions inexistents. A més a més cap nació aconsegueix la independència amb –com es diu ara- pacifisme violent o sense violència pacífica; la revolució popular –que no és desobediència civil ni desobediència democràtica- cal que vagi conjuminada a una sostenibilitat econòmica –el turisme i el comerç no són suficients-, a unes estructures d’estat i de govern més reals-realistes que històriques i a un immediat reconeixement internacional solidari. Ni les confrontacions verbals, ni les aturades de país –amb un intersindicalisme massa novell-, ni els eslògans erràtics que ahir deien “Som República” i avui diuen “Objectiu, la Independència”, contribueixen a la (re)construcció d’una nació lliure.
Tampoc el sobiranisme partidista ha afavorit un Procés al que li han brollat masses tentacles: de les històriques ERC i CiU s’ha passat a JuntsXSí, JuntsXCat, PDeCat, CUP, Demòcrates de Catalunya, Consell de la República, Crida, “El País de demà”, l’Assemblea de Càrrecs Electes, etc.. Tot això no ha aconseguit, per ara, solucions efectives per alliberar als liders socials i politics empresonats ni per propiciar el retorn del President M.H. Carles Puigdemont i altres polítics marginats en un exili amb masses cimeres autoflagel·ladores a Ginebra o a Waterloo. Ha de ser el Poble Català el que impulsi un definitiu Procés, aquest sí, de descolonització política i social interna i ho faci a partir d’un procés d’identitat solidari que no aspiri a ser només una república virtual sinó que assoleixi forjar una Catalunya pacífica, justa i lliure. Catalunya no és ara una república independent però aquests deu anys de Procés han permès que els pobles català i espanyol es coneguin més, encara que els polítics, d’aquí i d’allà, sovint ignoren aquest reconeixement mutu perquè es limiten a assenyalar només els defectes de l’altre prescindint de les virtuts –seny i rauxa- que hi ha a les dues ribes de l’Ebre. El debat català ha entrat –també és positiu- en una disjuntiva antropològica –humana i lògica- entre l’independentisme oficial i el republicanisme popular. Una Catalunya avui, el 2019, predominantment bilingüe (català-castellano) i obertament multicultural, amb milers de nous catalans procedents d’Africà (Marroc o Ghana), d’Àsia (Xina o Pakistan) o d’Amèrica (Colòmbia o Hondures). I és que com he dit, dic i diré, “els pobles sempre són independents” i Catalunya ho va ser, ho és i ho serà..
{{ comment.text }}