“El camí que havien de seguir les caixes estava marcat pel Banc d’Espanya”

“El model de caixes que teníem era bo, peculiar, però amb febleses”, deia Antoni Castells, conseller d’Economia (2003-2010), divendres, en la seva intervenció sobre la fi d’aquest model. Al seu costat hi tenia el catedràtic d’Economia Aplicada de la UB Antoni Garrido i dos exdirectius de Caixa Terrassa (Jaume Ribera) i Caixa Manlleu (Jordi Espona) –fusionades després en Unnim– que amb la perspectiva del temps van reviure com a partir de la fallida de Lehman Brothers queia un model centenari. La implantació territorial i el fet que part dels beneficis revertissin en la ciutadania a través de l’obra social eren els grans actius de les caixes, segons Castells, “sempre que la gestió fos bona”. I aquí és on apuntava una de les febleses, un “sistema de governança” on el director general no tenia mecanismes de contrapès. La segona feblesa eren les dificultats per recapitalitzar-se: “S’havia d’obtenir a través dels beneficis i si hi havia problemes de beneficis, n’hi havia de capitalització.” Castells afegia algunes “desviacions” a la diagnosi com la politització de les caixes “de naturalesa pública”, un escenari més propi de la resta de l’Estat espanyol. "Volíem evitar que, com a cada crisi, amb la bugada es perdés un llençol gros"Antoni Castells, exconseller d'Economia i Finances (2003-2010) En el marc de la crisi financera, i tenint en compte que les caixes havien anat assumint la mateixa operatòria que els bancs i controlaven més del 50% del pastís, “els bancs pressionaven el regulador”. Per Castells, “l’esfondrament no era inevitable”, però “la gestió que es va fer a Espanya, per part dels reguladors, és més que discutible”. Apuntava que el govern central i el Banc d’Espanya (governat en aquells moments per Miguel Ángel Fernández Ordóñez) van cometre dos errors. El primer, “de diagnòstic” i el segon, per reaccionar “tard i malament”. En el primer cas, Castells recordava que es van creure que “tenien un problema de disponibilitat, no de solvència” i no va ser fins al juny de 2009 (la fallida de Lehman Brothers és del setembre de 2008) que van activar el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) i “es fa amb una timidesa desesperant”. El conseller va afegir que si la Generalitat “haguéssim tingut mitjans i capacitat reguladora ho hauríem intentat. En una reunió el 15 d’octubre de 2009 totes les caixes reconeixien un problema de solvència, no només de liquiditat. L’Institut Català de Finances (ICF) va intentar crear el banc dolent, però no va ser possible”. “L’objectiu era clar: evitar el que passa sempre en una crisi financera, que amb la bugada perdem un llençol gros”. "Quan el Banc d'Espanya suggeria una cosa, era una ordre"Jordi Espona, exsecretari general de Caixa Manlleu i excap d'assessoria jurídica d'Unnim Per evitar-ho calia propiciar mecanismes perquè les caixes es poguessin fusionar, capitalitzar i disposar d’un pla d’empresa viable. “El FROB ho va fer tard”, insistia Castells, que afegia que “quan nosaltres marxem del govern, estaven en marxa tots els processos”. Ara bé, “les coses es van precipitar. Les coses van malament i Espanya [aleshores ja amb el PP governant a Madrid] diu que si no hi ha capital es va al FROB. I el FROB ho saneja i ho ven amb condicions favorables a les entitats bancàries”. Si haguéssim estat al govern, afegia, “hauríem fet el que fos possible, sobretot amb Caixa Catalunya [“el llençol gros”]. Per què no es podia fer com es va fer amb Bankia?”, preguntava Castells. “Vull pensar que el govern posterior va lluitar per les caixes catalanes”. Ara, vist amb perspectiva, Castells creu que “hem perdut les caixes, que té un cost molt gran, però no podem dir que Catalunya hagi perdut pes financer. Continuo pensant que CaixaBank i el Banc Sabadell són entitats catalanes. Soc molt bona fe.” Jordi Espona, exsecretari general de Caixa Manlleu i excap d’assessoria jurídica d’Unnim, va recordar que “les caixes eren un tresor extraordinari”, però la seva existència generava “incomoditat als bancs i al Banc d’Espanya”, ja des de finals dels anys 70. “Eren entitats singulars que topaven amb l’economia de mercat portada a l’extrem.” I així, “la crisi immobiliària va ser l’excusa perfecta”. Admetia que “potser no es va fer prou bé” quan abans de l’esclat de la bombolla es concedien préstecs al comprador, el constructor i promotor. Ara bé, “qui tenia la visió de conjunt del sector immobiliari i financer? El Banc d’Espanya. Feia anys que es veia la bombolla immobiliària sistèmica. Per què no es va actuar?”. "Amb ajudes abans i separant actius, continuaríem tenint caixes"Jaume Ribera, expresident de Caixa Terrassa i d'Unnim Espona va explicar alguns moments del procés de fusió quan ja no hi havia més opció. Divendres algú encara suggeria si Caixa Manlleu s’hauria pogut salvar de la crema com les caixes d’Ontinyent i Pollença. Tot i ser la més petita a Catalunya, “ja érem massa grans”. “El Banc d’Espanya quan suggeria una cosa, era una ordre, no podies dir que no”, deia Espona tot recordant quan Caixa Girona va despenjar-se de la fusió i dos dies després era absorbida per La Caixa. “Hi havia una sensació d’improvisació i poc rigor” per part del Banc d’Espanya, deia Espona després d’explicar com s’havia fet la valoració d’Unnim. Els actius immobiliaris comptaven zero. S’havia fet una projecció a cinc anys i el balanç sortia negatiu. Els obligaven a convocar un consell d’administració i vendre accions. “Vaig demanar un informe per presentar al consell i em van dir que no el tenien, que ja l’enviarien.” “Podia haver acabat diferent”, però “la voluntat era la contrària. El que deia Fernández Ordóñez sobre les caixes era espectacular”. Espona va sentenciar que la fi de les caixes d’estalvi estava escrita: “El camí estava marcat.” Jaume Ribera, expresident de Caixa Terrassa i d’Unnim, va explicar com Unnim no va superar les dues proves d’estrès a Europa per dos errors de càlcul del Banc d’Espanya. “Es podia haver acabat molt millor. Si es donen ajudes abans i s’haguessin separat actius bons i dolents continuaríem tenint caixes i obra social”, va dir, abans d’explicar el compromís del BBVA de mantenir “certa responsabilitat en la part social”. Garrido: “Va ser un cop dur a l’orgull de la nostra citat” Manlleu El debat el van introduir l’alcalde de Manlleu, Àlex Garrido (ERC), i el president de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, Miquel Torrents. Per Garrido, la desaparició de Caixa Manlleu “va ser un cop dur a l’orgull de la nostra ciutat”. Torrents llançava a l’aire una altra pregunta: “La voluntat era en el fons debilitar un sistema financer català que de retruc debilitava una opció política independentista?” El dubte persisteix.

“El camí que havien de seguir les caixes estava marcat pel Banc d’Espanya”

Derrota del Girbau Vic TT

El Tona diu adéu a la Copa Catalunya

Els parquets | Paradoxa immobiliària

“Ara ja saluden pel nom de pila els mossos que hi són des del primer dia”

LA PREGUNTA

Aquest any participarà del sopar de Nadal d’empresa?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Un poble de pessebre fet pessebre

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Alerta a Vic i a Manlleu per la circulació de bitllets falsos

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

La Federació de Patinatge trasllada l'agressió de Sant Hipòlit a la comissió antiviolència

Una llúdriga es deixa veure a la resclosa de les Adoberies de Vic

Activitat comercial a Granollers en temps de pandèmia