El llenguatge dels purins

Miquel Pujols Advocat, periodista i enginyer agropecuari

Sigui quina sigui la notícia, quan es parla de purins la paraula abocament sempre hi és present, sovint de forma indeguda. És freqüent que hi hagi notícies en què els purins en són els protagonistes, i la majoria de vegades per circumstàncies negatives. Hi ha una paraula que apareix lligada als purins i que és abocament, quan no sempre s’ajusta a la realitat del que ha succeït i es trasllada una realitat fictícia que condiciona negativament la notícia.
Així es podia llegir fa uns dies, sobre uns fets a prop de Seva, on s’explicava la notícia a partir d’una nota dels Agents Rurals, que s’adjuntava, i que sí definia amb precisió el que havia passat. Els Agents deien: “Denunciem un transportista a Seva per aplicar purins a 15 metres de nuclis habitats”. En canvi, la notícia periodística ja no era la denúncia per “aplicar” sinó per “abocar” purins; sembla estrany que en tan poc espai i en tan poc temps es pugui modificar tant el sentit del que es pretén informar.

El llenguatge condiciona la notícia

El sentit que tenen les paraules ve definit, està regulat, i és als diccionaris on el trobem. Mentre que aplicar és posar alguna cosa damunt una altra, abocar és buidar un recipient. Si de purins parlem, aplicar és la distribució dels purins als camps amb la finalitat de fertilitzar-los, també definit en l’article 2 del Decret 136/2009 de dejeccions ramaderes, i abocar és buidar els purins amb la finalitat de desprendre-se’n sense criteri.
El primer cas és el que s’ha de fer, i que amb major precisió del llenguatge hauríem de dir-ne fertilitzar o adobar, que si es realitza amb alguna mancança pot ser objecte de sanció administrativa tal com preveu l’article 22 de la Llei catalana 18/2001 d’orientació agrària. El segon cas és el que no s’ha de fer i que pot ser constitutiu del delicte tipificat a l’article 325 del Codi Penal per realitzar “vertidos (abocaments)” contravenint la normativa. No sembla que hi hagi d’haver dubte ni confusió.

Sí que de forma correcta s’informava mesos enrere quan es parlava de la denúncia per “abocament” dels Agents Rurals per enxampar un tractorista que portava purins a zona forestal.

Les imatges que les dues notícies a les quals al·ludeixo incorporen són reveladores dels fets; mentre que en una s’observa un camp de conreu on es veu que s’ha adobat amb purins, sense cap entollament ni bassal, el segon cas el que es veu és un entollament, una quantitat de líquid que el terreny no absorbeix. El primer cas és un exemple de bona actuació en la fertilització –una altra cosa és que es pugui no haver respectat les distàncies mínimes de separació a nucli urbà, però l’acció de fertilitzar sembla òptima, sembla evident que no hi ha cap “abocament”–, que no pot definir-se ni tractar-se igual com el segon cas.

Purins: l’aliment de les plantes

Per donar una mica més d’informació i així cadascú pugui tenir més criteri sobre la matèria, els purins són les dejeccions ramaderes en forma líquida, com ho defineix el decret de dejeccions ramaderes. Parlant en termes usuals són els excrements dels animals en forma líquida, el que en forma sòlida en diríem fems.
La característica que tenen és que contenen els elements necessaris (nitrogen, fòsfor, potassi, calci, magnesi…) que els cultius agrícoles necessiten per créixer: són l’aliment de les plantes. Si no tenen aquests elements no hi ha producció, i si no s’aporten a partir dels fems o purins s’ha d’aportar a partir dels adobs minerals, generats per la indústria química.

Per tant, el seu destí òptim és servir de fertilitzant, que evita haver de depurar-los i estalvia haver d’adquirir adob químic. És el seu destí natural. El problema ve, com en tot, amb les dosis: si se n’aplica amb excés és quan es pot produir contaminació dels aqüífers. Sabedors d’aquesta utilitat ja hem de ser capaços de diferenciar si d’una acció de fertilització es tracta o bé d’un acte incontrolat amb la finalitat de desfer-se d’un producte.

Agricultura i ramaderia, com a cicle productiu perfecte

Per aquest motiu, la ramaderia lligada a l’agricultura, com a font subministradora de l’adob que produeix els aliments que, alhora, el mateix sector consumeix aquests aliments en forma de pinso pels animals, conformen un cicle productiu amb la màxima eficiència que pot tenir qualsevol sector productiu, ja que no hi ha pràcticament ni entrades ni sortides alienes al cicle descrit. A més, del porc és sabut que s’aprofita tot, per tant, estem davant un cicle productiu quasi perfecte.

El problema pot venir de la desvinculació de la ramaderia respecte de l’agricultura, i aquí és on la normativa reguladora dona les pautes que han de fer de lligam entre un sector i l’altre. Per aquest motiu es dicten dosis màximes d’aplicació per a cada cultiu, moments d’aplicació, distàncies, etc.

Parlar amb propietat és elemental per tractar qualsevol tema. I segur que ara ja, si veiem un tractor amb purins, i per poc que ho pensem, serem capaços de saber què fa: si fertilitza o si aboca. No sembla tan difícil.