A partir d’entrevistes a persones sordes signants i documentació recollida, el vídeo aporta testimonis del passat i del present de la vida de les persones sordes signants. Està patrocinat pel Centre d’Estudis Sanitaris i Socials de la UVic i la Càtedra de Serveis Socials, amb el suport del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya i el finançament de l’Obra Social “la Caixa”. La direcció del reportatge ha anat a càrrec de Jordi Serrat, professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, i de Guillem Carles de Sordpress.
– En primer lloc, quan neix la relació entre Jordi Serrat i els sords?
– Ja fa molts anys. La primera vegada que vaig contactar amb persones sordes va ser el 1995. Va ser durant la Prestació Social Substitutòria, que era un servei social que fèiem els joves que ens declaràvem objectors de consciència per no haver de complir amb el servei militar obligatori. Va ser a la Creu Roja de Girona. Jo anava en un autobús escolar com a acompanyant de nens amb paràlisi cerebral, que es dirigien a una escola, i de nens sords, que anaven a un altre centre. Tots els sords es comunicaven en llengua de signes. A partir d’aquí, em vaig interessar per estudiar llengua de signes catalana. Al cap de molt de temps, l’any 2011, vaig escriure la meva tesi doctoral sobre el periodisme i les persones sordes. Per fer la recerca, vaig contactar amb la comunitat sorda i també vaig fer una estada de recerca a Washington a la Universitat Gallaudet.
– En el documental ‘Amb les mans’, alguns testimonis diuen que 20 anys enrere no tenien consciència del valor de la llengua de signes. ¿Què en penses?
– Bé…, aquesta pregunta l’haurien de contestar les persones sordes. Són les persones sordes signants les més autoritzades i les úniques que poden explicar bé com ha canviat el prestigi de les llengües de signes. Precisament per això, per incorporar-hi la seva mirada, el nostre documental està coodirigit per un periodista sord. És en Guillem Carles, de Sordpress, que té un coneixement molt directe i aprofundit de la història del moviment associatiu sord a Catalunya. També és molt valuós el testimoni de l’escriptora Pepita Cedillo, que és mestra de l’escola Tres Pins. En el reportatge, ella relata que quan era petita i es comunicava amb signes al metro amb la seva germana, que també és sorda pregona, tenia la sensació que tothom la mirava. Per això feia els signes més dissimuladament. Avui, en canvi, és molt diferent. La llengua de signes catalana (LSC) està reconeguda oficialment. És un idioma com un altre. Els usuaris de la LSC poden sentir-se orgullosos d’expressar-se en una llengua tan bella i rica com aquesta.
– A vegades, la societat no pensa en col·lectius com aquest. Per què?
– Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca) ens recorden que encara queda molta feina per fer. S’han de superar, encara, moltes barreres de comunicació i continuar lluitant per tal que es garanteixi l’accés a l’educació i a la informació de tota mena. Les administracions no pensen prou en les persones sordes ja que són una minoria i no els aporten gaire vots. Els polítics només es recorden dels intèrprets quan fan mítings, però ho fan per raons d’imatge. De vegades només posen intèrpets en els actes per tal que la gent pensi que el seu partit és sensible en temes socials.
– La societat en general, podria fer alguna cosa per ajudar-los?
– Els oïdors no hem de tenir una actitud paternalista ni caritativa. No és això, no. És un tema més de dignitat que d’ajudes. Cal respectar les persones sordes i la seva cultura per ètica, per complir amb els drets humans, i perquè la llengua de signes és un patrimoni que mereix ser protegit. Hem de construir, entre tots, una societat inclusiva en què tothom s’hi senti a gust. Tots hauríem de gaudir de les mateixes oportunitats socials, laborals i educatives. I, si els governs garanteixen els drets i faciliten els recursos i intèrprets necessaris, les persones sordes per descomptat són del tot autosuficients per viure i treballar amb competència. No oblidem que els sords ho poden fer tot igual que els oients. Tot igual, excepte sentir-hi amb l’oïda. També poden anar a la universitat i treballar en feines qualificades, és clar.
– Què ha estat el que més t’ha sorprès durant la gravació?
– No m’ha sorprès res en concret. Sí que m’han interessat molt totes les històries humanes: els treballadors sords de la Fundició Ángel Reguera, l’entrevista a Josep Maria Segimon, que és un històric defensor de la llengua de signes així com les experiències d’en David Puigsasllosas (president) i la Consol Vega de l’Agrupació de Persones Sordes de Vic i comarca, entre d’altres. Igualment són molt impactants els records d’infantesa d’en Guillem Carles, quan l’escola franquista era molt dura i repressora. Estic molt agraït a totes les persones sordes que han col·laborat en aquest projecte ja que crec que és molt important divulgar el seu testimoniatge amb consideració, naturalitat i afecte. És important que les persones sordes siguin més visibles. Aquest reportatge és una petita aportació per aconseguir-ho a Catalunya.
{{ comment.text }}