“És important no perdre mai la humanitat, perquè darrere de cada diagnòstic hi ha una persona”

Fa prop d’un any i mig que Miquel Vilardell es va jubilar, després de 44 anys de professió mèdica. Bona part de la seva trajectòria –durant 36 anys– la va dedicar a la medicina del treball, una especialitat que vetlla per la salut dels treballadors davant dels riscos del seu lloc de feina, al capdavant del Servei de Prevenció i Medi Ambient al Consorci Hospitalari de Vic. Una etapa de la qual Vilardell en destaca sobretot l’escolta i la proximitat amb les persones, com a dues de les premisses essencials per dedicar-se a la professió.Quan va decidir que volia ser metge? Va ser una vocació primerenca. A la família no hi havia ningú que fos metge, però abans de començar la carrera ja feia pràctiques en un centre sanitari, i en un altre vaig poder veure una cessària, menter aguantava l’aspirador. Sempre m’ha atret poder ajudar els altres d’una manera directa i útil. Recorda el seu primer dia a l’hospital? El recordo perfectament. Estava en un despatx de la sisena planta, sol, planificant el meu primer objectiu, que va ser vacunar de l’hepatitis B a tot els professionals sanitaris. Ho vaig viure amb una profunda sensació de respecte i responsabilitat, però també d’acollida dels companys, que em va fer entendre que no estaria sol. És clar, perquè, concretament, va esdevenir metge del treball. Com hi va arribar? En la meva vida laboral, primer vaig estar 10 anys de metge de capçalera, que compaginava també amb l’entorn laboral, fent l’especialitat com a metge del treball. Aleshores era una especialitat no tan coneguda com ho és avui dia amb tot el tema de prevenció de riscos laborals. Just quan vaig acabar l’especialitat, va sortir una plaça a l’Hospital General. Sempre dic el mateix: se’m va parar el tren allà davant. O pujava o n’agafava un altre. I va pujar-hi. Ens vam presentar vuit persones, vaig fer un projecte i me’l van acceptar. Així, he estat allà 36 anys, en què m’he dedicat a vetllar per la salut dels professionals. Per tant, no visitava gent de fora, sinó metges, infermeres, auxiliars, gent de neteja, del magatzem… Els seus pacients, per tant, eren els companys de l’entorn laboral?Sí, exacte. Per això els moments més difícils són quan tens un pacient –per tant, un treballador– que té una malaltia greu. Moments, per exemple, en què no hem pogut evitar el patiment o la pèrdua. A més, el tema personal, d’acollir, d’escoltar és molt important.En quin sentit?La medicina és, sobretot, escoltar. Pots tenir molts coneixements, però si no escoltes, et falta l’essencial. A més, és important no perdre mai la humanitat, perquè darrere de cada diagnòstic hi ha una persona.Tenia alguna tècnica per garantir aquesta proximitat? Crec que això forma part de la manera de ser de les persones. I tant com és important en la medicina és important a tot arreu. Per tant, més que una tècnica és el que creiem sempre que s’ha de fer: no trepitjar la gent quan parla, deixar-la acabar, és important. Com ha canviat, però, la medicina i la manera de treballar des que va començar fins a dia d’avui?La medicina ha evolucionat enormement en tecnologia i coneixement, però també en la manera de treballar en equip. Abans tot era més intuïtiu; avui és més protocol·litzat i multidisciplinari. Malgrat això, l’essència continua sent la mateixa: cuidar les persones, en el meu cas, els professionals de la salut.Explicava que un dels moments més difícils era quan un dels seus pacients, i per tant companys, tenia una malaltia. Com va ser treballar durant l’època de la covid-19?Nosaltres vetllàvem per la salut de tots els professionals i va ser un moment una mica caòtic. Depenia de nosaltres que treballesin o no, perquè si eren positius s’havien de quedar a casa. Érem professionals de primera línia i si ens posàvem malalts no podíem atendre les persones. Va ser una època difícil, de moltes hores de feina, i això va ser així fins que la covid es va acabar incorporant com a un virus més.I aquesta professió tan exigent l’ha compaginat amb la presidència del Club Tennis Vic des de ja fa temps. Com ha sigut quadrar les dues coses durant tots aquests anys?Amb molta organització, però sobretot amb una passió profunda. El tennis forma part de mi des de la infantesa. Des de petit, els meus pares ja jugaven a tennis i ja formàvem part del club anterior que hi havia a l’Estadi. Per això, ha estat molt més que un esport: ha estat un refugi, equilibri i una manera de retrobar-me amb mi mateix després de jornades exigents. Assumir la presidència del Club Tennis Vic no ha estat una responsabilitat més, sinó un retorn sincer a tot allò que el Club m’ha donat al llarg de la vida. És, per a mi, casa meva, i sentir que també ho és per a tants socis i sòcies és, sens dubte, un dels privilegis més grans.Després de tants anys d’exercir la professió, què significa per vostè haver pogut servir la comarca d’Osona?És un orgull immens. Poder treballar pel benestar de la teva gent és un privilegi que dona sentit a tota una trajectòria.Hi ha alguna anècdota de tots aquests anys que recordi amb especial il·lusió?Una de les coses que em va fer molta il·lusió dins de la carrera professional va ser quan l’any de les Olímpiades, el 1992, vaig presentar la tesi doctoral. Va ser una gran satisfacció personal, més que professional.I de cara a aquesta nova etapa, amb quin sentiment hi arriba? Amb una barreja de gratitud, emoció i una certa nostàlgia. Han estat molts anys de dedicació, de créixer al costat de companys i de viure moments intensos. No ho visc com un final, sinó com el tancament d’una etapa plena de sentit per després començar-ne una altra de diferent. Què contempla aquesta nova etapa? Petits projectes que ara voldria recuperar amb calma: la lectura, l’esport i continuar vinculat a iniciatives socials i esportives. També poder dedicar més temps a la meva esposa, a tota la família, als amics i a aquelles coses que sovint havia hagut de deixar en segon pla. En definitiva, viure cada moment i no pensar en el demà. De fet, en relació amb la professió, l’única cosa que mantinc viva com a impulsor són les Jornades de Prevenció de Riscos Laborals en l’Àmbit Sanitari. En què consisteixen? L’any 1995 vam començar a idear que, cada any, un hospital de Catalunya organitzés una jornada de prevenció, amb temes d’interès pels prevencionistes. Ara estem a punt de planificar la 29ena edicó. Això és l’únic que mantinc actiu en aquest àmbit i m’agrada perquè em permet posar-me en contacte amb els companys de la professió i ho gaudeixo. No he perdut aquest contacte, però per altra banda, vaig al cine, llegeixo... És important viure en tots els moments de la vida.

“És important no perdre mai la humanitat, perquè darrere de cada diagnòstic hi ha una persona”

“A vegades no has de canviar tu perquè ho fa el voltant i t’adaptes”

L’oposició de Vic veu amb bons ulls el manteniment de l’activitat sanitària al CAP dels Caputxins

Un estiu no és estiu sense els gelats de la Xixo a la plaça Major de Vic

L’ofici de construir un bon menú

LA PREGUNTA

Veu bé que la justícia europea hagi avalat la llei d’amnistia?

Dos nens moren ofegats al riu Ter, a Manlleu

Controlat l'incendi forestal de Sant Quirze Safaja

“Ens faríem bé tots plegats de no inflar-ho tant”

Un incendi com cap altre

Troben una persona morta a l'interior d'una autocaravana a Tona

Un mercat més buit i acalorat

Pascual ofereix als treballadors de Gurb l'opció d'anar a treballar a Aranda de Duero

Dol a la Fundació UE Vic per la mort d'un jugador de 9 anys

El Catalunya de Ribes, un hotel d’experiències i records

Emotiu minut de silenci a Manlleu per la mort dels dos germans bessons ofegats al riu Ter