Aquest divendres va fer exactament un any que el Consorci Hospitalari de Vic va confirmar els dos primers casos de coronavirus a Osona, un home de 67 anys i una dona de 64. Des de llavors, la comarca ha registrat 15.487 positius, una dada que equival al 9,5% de la població. Al Ripollès, l’envestida de la pandèmia va arribar una mica més tard –l’Hospital de Campdevànol va notificar els primers quatre afectats el 20 de març–, però la tardor va ser especialment complicada i al llarg d’aquests dotze mesos s’hi han detectat 2.139 casos de Covid-19. Això significa que almenys un 8,47% dels habitants del Ripollès haurien passat la malaltia, un percentatge que també queda per sobre del 6,84% a escala catalana. Des del març fins ara, entre totes dues comarques 701 persones han perdut la vida per causes relacionades amb el coronavirus, gairebé un 40% en residències, i els hospitals tant s’han buidat com tornat a omplir.
Confinament sever, plans de desescalada, voluntaris confeccionant bates i mascaretes… Durant el primer any de pandèmia, el marc general ha estat gairebé sempre el mateix arreu de Catalunya, però ni tan sols Osona i el Ripollès han seguit el mateix patró. La primera onada la va caracteritzar la falta d’equips de protecció individual i de proves diagnòstiques, amb una explosió de casos que va tenir l’epicentre entre el març i l’abril i va provocar pics de defuncions i pacients ingressats. “La primera alerta ens la va donar el Departament de Salut el divendres abans que es declarés l’estat d’alarma, en una reunió a la sala de la Regió Sanitària de Girona. Ens van dir que ens comencéssim a preparar, que la cosa venia de valent. El pitjor de tot ha estat gestionar la incertesa del principi i les emocions de la gent”, assegura Joan Grané, gerent de l’Hospital de Campdevànol. Durant aquelles setmanes, que també van ser les de muntatge i posada en servei del pavelló Vic Salut, a Osona i el Ripollès es va assolir la xifra màxima de malalts hospitalitzats amb Covid-19, un total de 198 (3 d’abril).
Després d’un bon juny, la segona onada va irrompre de manera desigual. En el cas d’Osona, molt d’hora, amb rebrots ja a l’agost i un ritme ascendent que es va accelerar fins a tocar sostre per l’octubre, quan en només dues setmanes –la del 19 al 25 i la del 26 a l’1 de novembre– es van arribar a detectar més de 2.100 positius. A hores d’ara ni el Departament de Salut ni cap altra autoritat sanitària ha estat capaç d’explicar el perquè. A totes les rodes de premsa es va insistir en la idea de transmissió en entorns “socials i familiars”, sense brots massius, i EL 9 NOU ja apuntava aleshores a una conjunció de factors, des de les desigualtats socioeconòmiques que condicionen el compliment de les quarantenes fins a l’alt percentatge d’asimptomàtics, sobretot joves; els hàbits de vida i relació de les diverses comunitats que integren Osona, o el volum de treballadors que mou cada dia la indústria agroalimentària.
Al Ripollès, escenari completament diferent: la segona onada hi va arribar més tard, però la comarca tancava l’any 2020 amb el confinament perimetral decretat per la Generalitat. “La situació epidemiològica de principis de desembre era desastrosa”, recorda Grané. La bona notícia és que, excepte rebrots puntuals, a partir d’aleshores els casos al Ripollès han tornat a baixar ràpidament, una situació molt diferent de l’estacament en què ha quedat sumida Osona des de fa gairebé tres mesos.
La pandèmia de la Covid-19 també s’ha traduït en un any marcat per restriccions que en major o menor mesura han laminat els moviments de la població i han afectat de ple sectors com la restauració, el comerç, la cultura o els esports i l’oci nocturn. A l’altra cara de la moneda, la solidaritat, perquè el coronavirus també ha generat un devessall d’iniciatives encaminades a ajudar, protegir i reconèixer l’esforç titànic del personal sanitari.
