El prestigiós científic de Sant Celoni Martí Boada, geògraf i doctor en Ciències Ambientals, autor de centenars de publicacions científiques i amb diversos reconeixements, com el Premi Global 500 de la Unesco, acaba de publicar Desemboscant, una obra que neix de l’observació de la natura. També acaba de donar part del seu valuós fons documental a l’Ajuntament de Llinars. Boada ha afirmat que el seu treball és conseqüència de molts anys d’observació socioecològica i també és una manera de divulgar la seva recerca naturalística a través de l’art.
Confesso que a vegades tinc dubtes de com referir-me a vostè.
Depèn. Jo soc doctor en Ciències Ambientals, investigador de la Universitat Autònoma. Passa que ara estic jubilat, però soc consultor de la Unesco… A vegades em posen naturista equivocadament (riu)… Però no. Jo, acadèmicament, soc geògraf i doctor en Ciències Ambientals.
Però vostè és molt més que això…
Com que soc premi mundial de Medi Ambient, que és el més notori, he treballat a escala internacional. Al programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, al de reserves de la biosfera de la Unesco… He fet classes a moltes universitats. Des del Canadà fins al programa antàrtic espanyol. He treballat per tot Llatinoamèrica, al Líban, a l’Atlas marroquí, a Sud-àfrica, a Europa….
Diu que està jubilat, però no ho està del tot. Acaba de presentar un llibre.
Sí, i ara l’editorial Planeta vol publicar totes les meves llibretes de camp. En tinc més de cent i ara publicarà la primera. Es dirà Del Montseny a Montana i recollirà la meva etapa a l’Estat de Montana, a la universitat de Missoula.
Com va anar?
Quan vaig fer la tesi doctoral al Montseny vaig veure que s’hi havien plantat uns arbres americans que tenien una demanda de mercat molt important, els avets de Douglas. Quan van arribar els hidrocarburs va baixar la demanda relacionada amb el bosc, el carbó, la llenya… Els masovers van baixar cap a la plana i alguns propietaris van trobar una bona via plantant arbres de fora. Em vaig adonar que aquests arbres plantats a les muntanyes Rocalloses dels Estats Units, aquí, al Montseny, s’escapaven.
Què vol dir?
Normalment aquests arbres de plantacions són infèrtils perquè no es puguin reproduir, però, pujant cap al Turó de l’Home, vaig veure que als prats i la vegetació de matollar hi havia milers d’avets de Douglas. I ara tenim avetoses.
Ha deixat una part del seu llegat a Llinars. Per què?
Perquè a Sant Celoni ja n’hi ha una part molt important. Hi ha un magatzem ple de caixes meves a l’espai de Sant Llorenç de Vilardell. Perquè el meu fons, la gent no se l’imagina. És una cosa de camions i camions… Hi ha una part que està a Arbúcies perquè la meva família ve d’Arbúcies; i la fracció més gran està a Sant Celoni.
Ha parlat de l’abandó de centenars de masies al Montseny. Això ha estat negatiu per al massís?
Al món del conservacionisme hi ha la idea que tot l’humà és dolent i això porta a fer uns plantejaments que un bosc no es pot tocar, un arbre no es pot tallar… Hi ha una mica de mania al sector primari perquè els pagesos embruten, gasten aigua… Hi ha una animadversió tremenda per part d’una cultura urbana que ignora que el sector primari és bàsic.
Què vol dir?
Com a mínim un ciutadà o una ciutadana del sistema urbà es troba cada dia tres vegades amb el sector primari: l’esmorzar, el dinar i el sopar. Aquell croissant que s’han cruspit o aquell dònut, no surt de la fàbrica de dònuts… Aquell got de llet, l’han transformat a la indústria però surt de les vaques. El sector primari és indispensable, però la cultura urbana té una reacció de poca simpatia cap al sector.
Si es toca un bosc s’altera la biodiversitat, no?
Aquí, al Montseny, quan han marxat els pagesos, els alzinars han augmentat un 30% i la fageda també, però la biodiversitat ha perdut.
Com pot ser?
Hem perdut espècies enormement comuns. Per exemple, pràcticament ha desaparegut la guatlla, que era un ocell que el senties per aquests sembrats a l’estiu. Han desaparegut les aloses, les cogullades, els cruixidells… La llista és llarguísima.
Llavors, el creixement dels boscos és negatiu. Té coses negatives.
Si ara anéssim a passejar per aquests alzinars de per aquí no se sent res. Gairebé no se senten ni tudons ni gaigs. Ha baixat la biodiversitat. I busquem l’excusa de la contaminació… Però en part és perquè no hi ha espais oberts.
Per tant, cal reduir boscos?
No dic que hàgim de tornar a l’època dels anys seixanta, però llavors hi havia entre 2.000 i 3.000 arbres per hectàrea i ara n’hi ha 20.000. I es diu una cosa molt inexacta: que com més bosc més aigua. Miri, si vostè a l’eixida de casa seva hi té deu geranis i n’hi posa cent es multiplicarà la demanda d’aigua. Doncs aquí ha passat igual. Se’ns han assecat les fonts, han baixat els cabals dels rius… Per la demanda hídrica pel gran nombre d’arbres. I també per l’augment de temperatura.
Alguna cosa hi tindrà a veure el canvi climàtic…
Molt. L’augment de temperatura aquí està molt ben documentat perquè tenim els registres del Turó de l’Home. En els darrers cinquanta anys hem augmentat dos graus al Montseny. Clar, aquests boscos, a l’estiu, amb aquelles temperatures se’ns moren de sequera i cremats per la calor. Si veiés com els arbres demanen aigua, pobrets! Però, clar, són molts més i hi ha una disputa d’aigua espectacular. I a més, aquests arbres i arbusts es van assecant i han convertit el territori en un polvorí. I si es cala foc… Perquè, a més a més, hem fet una cosa que no havíem fet mai que és construir en aquests boscos. Estan plens d’urbanitzacions. Ara, quan hi ha un incendi és un problema social. És el problema ambiental-social més important que tenim.
El Montseny està pitjor que fa unes dècades?
Jo tinc memòria molt remota perquè el meu avi era carboner. El meu pare feia desembosc i jo anava al bosc amb el meu pare quan devia tenir 5 o 6 anys. I recordo aquests boscos plens de gent treballant-hi. Molts experts d’ara: ecòlegs, biòlegs, forestals, geògrafs… no és que tinguin una idea equivocada, és que no ho han vist, no s’ho imaginen. Tenen la idea que això ha estat sempre una foto fixa. I això no va per aquí. Jo he vist el bosc ple de gent treballant-hi i fent una activitat extractiva notòria. Els mobles, la llenya, el carbó… I els primers interessats que la mamella no deixés de rajar eren els que vivien d’això. Hi ha hagut etapes que potser havien estat abusives, però això s’ha exagerat. Clar, també ha evolucionat la demografia. Som molts més, ens movem molt més…
Massa?
Hi ha un ús social molt gran: les bicicletes de muntanya, els vehicles quatre per quatre, l’excursionisme… La muntanya fa una funció social molt notòria.
Caldria limitar-ne l’accés?
El sistema no pot atendre aquesta demanda social. Hi ha autèntics col·lapses. Miri, fa unes setmanes vaig anar a Collformic i volia pujar al Pla de la Calma, un dels meus territoris preferits, i ara no s’hi pot pujar pas. Em va sorprendre trobar-hi una cadena. De tota manera, ja es veu que s’ha de regular.
Vostè ja denunciava el canvi climàtic fa dècades.
Jo vaig començar a treballar fa més de quaranta anys les manifestacions del canvi climàtic. No és una qüestió de fe. És una realitat. Fa més de quaranta anys, vaig fer les primeres conferències sobre les manifestacions del canvi climàtic en el cas del Montseny. I vaig començar a veure que hi havia coses… Plantes que avançaven la floració, aus que eren només estivals i es quedaven a l’hivern…
No tothom els va fer cas.
Em deien que era un mentider, que no tenia rigor. I els mateixos que m’ho deien en aquella època ara són els abanderats del canvi climàtic.
Es pot revertir?
El temps de no retorn sembla que és una evidència. Jo sempre havia procurat no alarmar perquè parlar d’apocalipsi en la comunicació és molt negatiu perquè el destinatari, en lloc de motivar-se, desconnecta i mira cap a un altre costat. Però ara hi ha evidències molt grans des de la ciència. I no dic d’aquesta sociologia de barra de bar o aquesta cosa tan poc rigorosa de les tertúlies.
Tan malament estem?
Hi ha un científic que per mi ha estat un exemple de serietat, Paul Ehrlich, de la Universitat de Standford, que sempre ens deia que no espantéssim els alumnes. Si a un nen o una nena li dius que si no és bon minyó ambientalment no tindrà planeta, és una atrocitat. Ell deia “no espanteu, capaciteu, doneu eines per entendre el moment. Que la gent vegi el moment, que pugui analitzar”. Doncs a primers d’aquest any, Ehrlich va convocar la premsa als Estats Units i va dir: “Hem d’anar a totes perquè els humans estem distrets en beneiteries i estem xerracant la branca on estem asseguts”.
I què podem fer les persones corrents?
La solució passa per un compromís personal en tot. L’alimentació, la mobilitat… El que no s’hi val és allò de dir: “A l’Amazònia que no toquin res però aquí fotem polígons per aquí i polígons per allà”. Urbanitzem cap aquí i cap allà i en canvi signem un manifest perquè a l’Amazònia no toquin res.
El progrés és incompatible amb l’ecologia?
Hi ha formulacions d’economia ecològica de decreixement i ara està sortint un corrent molt important que és la bioeconomia, ben formulada que intenta basar el progrés en no estirar més el braç que la màniga, una econòmica regenerativa. Ara, això té una gran complexitat perquè a vegades, dins de la gravetat, tenim unes reaccions i uns pensaments infantilistes. A vegades diem “aviat acabaríem amb això del transport privat”, però els polítics no juguen fort amb això perquè, clar, el drama del nostre territori és que els nostres ecosistemes no segueixen els ritmes electorals. Aquests cicles de quatre anys, des del punt de vista de l’ecologia i el paisatge i les grans planificacions, no van enlloc.
L’eòlica i la solar poden ser la solució?
És que la condició humana… Ens ho hauríem de fer mirar. Ja ho deia Eudald Carbonell. Això que ens diguem científicament homo sapiens ens ho hem de fer mirar. Hegel ja ho havia explicat. Deia que quan els humans trobem una solució, automàticament sorgeix una força contrària neutralitzant. Tant des de les esquerres com des de les dretes. Ara tu fas un plantejament des del mateix ecologisme que diu que la solució són les energies alternatives com l’eòlica i automàticament, al mateix moviment ecologista, sorgeix un efecte neutralitzant que ho mata tot.
El vehicle elèctric pot ser una solució?
El problema més gran que tenim són les emissions de diòxid de carboni que provoquen els hidrocarburs, però la gent no es mobilitza perquè el CO2hagi passat de tenir unes 280 unitats per metre cúbic a 450, perquè no ho veiem. No fa pudor, no es veu i tu no mobilitzes ningú per això. Ens mobilitzarem si hi ha un atemptat ecològic evident, un abocament… Però això que és el més perniciós no mobilitza ningú. La mobilitat no és la meva especialitat, però el que tinc clar és el tema del diòxid de carboni. I cada vegada que surt una solució encara que sigui menor, doncs és neutralitzada. I no em veig amb cor de dir amb rigor… Puc parlar amb rigor dels temes que jo he experimentat: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat…
Hi ha temes actuals com l’ampliació del Prat o el quart cinturó…
No ho vull defugir, però aquestes són les preguntes típiques que em feu els periodistes. Són els quatre tòpics que circulen. El que és segur és que la mobilitat ha de canviar. Avions per aquí, avions per allà, cotxes per aquí, cotxes per allà… Ha estat el més negatiu de l’evolució humana.
