Jordi Masjuan és graduat en Administració i Direcció d’Empreses. En una etapa anterior, dirigia un consorci d’empreses d’enginyeria, fins que va decidir reorientar la seva vida. Des de fa uns vuit anys la seva principal feina és donar menjar a centenars d’infants i joves en els seus centres educatius. I en la manera com ho fa, hi ha una petita o una gran revolució. Això i més coses les explica en el llibre Canviar el món des de la taula, que ha publicat Eumo Editorial.
Fa uns anys, en un dels aeroports més concorreguts del món, va prendre una decisió radical. Això ho explica a l’inici del llibre. En diu “la meva metamorfosi particular”. Què va passar allà?
Estava fent una videoconferència amb la meva filla i va ser tot un procés intern que em va portar a la conclusió que preferia ser part de la solució i no part del problema. Era a l’aeroport de Doha. Hi era per un viatge de feina de tants que feia en aquell moment. I va ser com un procés intern, una metamorfosi que em va portar a deixar la feina a la qual em dedicava i a muntar aquest projecte d’emprenedoria, que és Valors.
I en aquell moment vostè era d’aquelles persones que van saltant gairebé d’un avió a l’altre, voltant pel món i fent aquesta vida, no?
Correcte, sí. La meva vida s’assemblava a molta d’aquesta part que jo ara critico, quant als efectes de la globalització. I sí, jo em dedicava a vendre projectes d’enginyeria pel món i el meu dia a dia era d’avió en avió i de cotxe en cotxe i poc a veure amb el que és ara.
I diu textualment també en el llibre que “segurament el fet de ser pare va sacsejar la meva escala de valors”.
Sí, jo crec que ens passa a tots i a totes, la paternitat és un punt d’inflexió a partir del qual ja no només penses en tu, ja no només penses a curt termini sinó que passes a tenir inquietuds a mitjà i a llarg termini.
I quin futur deixarem a aquestes noves generacions.
Correcte. Què estem fent, com ho estem fent i quina implicació tindrà això no només en mi, sinó en les meves filles o en les filles de les meves filles.
I per què des de l’alimentació, que no era precisament el sector des d’on venia Jordi Masjuan?
Crec que va ser una mica atzar. Jo sí que tenia una inquietud personal en l’àmbit de la sostenibilitat i de la transformació. Però l’alimentació va venir simplement per un tema d’oportunitat, perquè al final, més enllà de les conviccions, tot havia d’encaixar. I dins de l’àmbit alimentari, sobretot en les col·lectivitats, a les escoles principalment, hi havia una tasca molt important a fer quant a transformació, i allà vam veure l’oportunitat de constituir Valors com una entitat que revolucionés la manera en la qual s’estava donant de menjar als infants del país. I en aquest procés estem encara, vuit anys després.
Diu també al llibre que el capitalisme s’ha apropiat el concepte de l’emprenedoria, se l’ha fet seu. I ara definia Valors com un projecte d’emprenedoria, però d’emprenedoria des d’una altra perspectiva o no amb el concepte en què habitualment sentim aquesta paraula utilitzada per economistes, utilitzada per tothom?
Sí. Jo crec que és un tema d’incentius. S’ha pervertit en el sentit que l’emprenedoria s’associa a tenir èxit econòmic i a tenir èxit en àmbits que jo crec que són els equivocats. Defenso l’emprenedoria social com trobar solució a problemes reals. I no sempre l’emprenedoria s’entén en aquest sentit. És a dir, és un mitjà a través del qual fer diners, fomentar l’acumulació, i no sempre solucionar necessitats reals de la societat. En aquest cas, jo tenia molt clar que volia emprendre, però ho volia fer des de la base social de solucionar problemes reals i tangibles.
Però a la vegada també ha de ser viable econòmicament.
Sempre. I d’això en parlem molt sovint. És a dir, sigui quina sigui la forma jurídica, sigui quina sigui la finalitat i l’objectiu, tots convivim sota aquest mateix sistema. Per tant, les opcions, fins i tot les que són trencadores, revolucionàries, han de ser sostenibles. I això ho defenso moltíssim. Tots estem sota el mateix mercat competitiu, tots hem de pagar nòmines a final de mes. S’ha de fer amb ànima, amb sentiment, però també s’ha de fer de forma eficient i precisament sostenible perquè aquests projectes escalin, perquè si no moren i és més contraproduent que altra cosa.
A Valors, empresa de la qual és cofundador, es dediquen al menjar per a col·lectivitats, segurament en un àmbit en què les grans empreses de càtering són les dominants. I quina diferència hi hauria entre un menú que serveix Valors en un centre escolar, per exemple, i un que pugui fer l’empresa X de càtering?
La gran diferència és no només pel que fa a menú, que també hi és, però no és una gran revolució. Nosaltres hem tornat al concepte de la dieta mediterrània, hem tornat a coses com prioritzar el producte de quilòmetre zero, ecològic, fresc, de temporada. Intentem que els menús tinguin menys contingut de proteïna animal i més de proteïna vegetal. Intentem que siguin menús sostenibles, que mengin verdures, fruites. I, més enllà de què és el que es menja quant a contingut de menú, que sí que hi ha canvis, tot el concepte que hi ha darrere, pel que fa a aprovisionament, als conceptes que defensem i que prioritzem a través de l’alimentació, com són la sobirania, la pagesia, el quilòmetre zero… tot això és la gran diferència, la gran revolució. No només a les escoles, sinó en l’àmbit de les col·lectivitats. Crec que és una cosa molt important i això són deures per a la política: utilitzar les col·lectivitats del país com un tractor per a aquest canvi, per a aquesta revolució.
En el llibre diu que la gent que viu a cada territori hauria de tenir accés a producte fresc, de temporada i variat. Què entenem per sobirania alimentària?
Com a sobirania alimentària, jo entenc el dret de qualsevol poble a decidir sobre la seva pròpia política alimentària. És a dir, no només què mengem, sinó com es produeix allò que mengem i quin impacte té al territori des de l’àmbit social, des de l’àmbit de sostenibilitat. Per tant, si defensem la sobirania alimentària, el que defensem és que com a poble, com a país, siguem capaços de decidir què produïm, com ho produïm i com és l’alimentació de la gent. I en aquesta línia, de manera democràtica, de manera conjunta, tota la societat hauríem de poder participar en aquest procés per decidir què és aquesta sobirania alimentària. A vegades ens centrem només en una part, el quilòmetre zero, comprar proximitat… Jo ho englobo en un concepte molt més potent, que inclogui l’agroecologia, que inclogui l’impacte en el territori, que inclogui també que pots ser tractor d’un moviment social que re-ruralitzi el país. És el gran potencial de la sobirania.
Aplicar tot això vol dir repensar el territori, repensar l’ús que fem del territori. En una societat tan urbana com la nostra, es pot fer això de repensar l’ús que fem del territori, i això implica també que hi hagi d’haver un cert dirigisme des dels governs, des de l’acció política?
Crec que sí, jo crec que és la clau. Hem de començar a planificar. I amb això no dic que tota l’economia hagi d’estar planificada, perquè no crec que sigui eficient ni desitjable, però sí que crec que hi ha una part important, sobretot pel que fa a què és l’important com a societat. Llavors, si estem d’acord que l’alimentació és un pilar bàsic, i que hauria de ser un dels comuns, que jo en dic al llibre, juntament amb la sanitat, l’educació…
Sanitat i educació aquests sí que els donem pressuposats, però l’alimentació, no.
Sí, és curiós, perquè segurament si ens posem a fer un debat obert, tots estarem d’acord que l’alimentació, és a dir, tenir una dieta equilibrada, saludable i fresca hauria de ser un dret elemental pel fet d’haver nascut, simplement. Si ens posem d’acord en això, el territori l’haurem d’endreçar de manera que doni resposta a aquestes necessitats. Si estem d’acord que tot el que produïm hauria de ser desitjable que fos de proximitat per l’impacte; que fos agroecològic, per temes d’externalitats negatives, de sostenibilitat, llavors hauríem de començar a preocupar-nos perquè els pagesos, pageses i ramaders d’aquest país poguessin fer la seva feina de manera digna, que tinguessin accés a la terra, que tinguessin la seguretat que vendran el que produeixen a preus justos, que tindran accés als consumidors, no només a través dels oligopolis de distribució, sinó també de manera directa. I tot això és una transformació integral que ha de néixer. És condició necessària, però no suficient, que neixi de la gent. Hi ha d’haver una onada de responsabilitat i una revolució des de l’activisme. Però tot això hem de fer que ho reculli la política. I la política ha de marcar prioritats i ha de planificar.
El nostre món està organitzat a través d’unes xarxes de logística que són una malla molt espessa, que normalment funcionen bé, però que quan hi ha una petita peça que s’espatlla… Només que quedi entravessat un vaixell al canal de Suez, veiem que trontollen moltes coses. Tot això que diu obligaria a repensar també la logística, no?
Teníem una confiança cega en aquest sistema, en aquesta globalització, i va arribar la pandèmia, i de cop i volta moltes certeses que teníem vam deixar de tenir-les.
Vam veure que en tot Europa no teníem mascaretes, per exemple.
Vam veure això, vam veure que no érem capaços de donar resposta a necessitats evidents en aquell moment. En vam adonar que totes aquestes xarxes de proximitat van donar resposta a tot el que el mercat no podia donar resposta. Va ser com un moment de dir: bé, escolta, potser tot aquest procés de globalització que ens han venut l’hem de repensar. Potser estem donant una confiança absoluta a una cosa que es pot millorar. I en aquest sentit soc molt partidari de dir repensem. L’alimentació és un àmbit que funciona per grans oligopolis, des de les llavors fins a la distribució, fins a la producció: cada cop hi ha explotacions més grans. Tot això s’ha de repensar. És inviable que a la Jonquera coincideixin camions que porten tomàquets, pugen del Maresme i altres que baixen des de països com Holanda, per exemple, i es creuïn a la frontera. Vivim en un sistema que és bastant boig en aquest sentit, i toca racionalitzar-lo.
Confia, i ho diu en el llibre, en les revolucions que venen sobretot des de baix. Nosaltres, com a consumidors, tenim un poder de decisió. Una bona amiga meva diu sempre allò que el carret de la compra és el carro de combat. És una metàfora molt bèl·lica, però nosaltres podem lluitar per determinades coses amb la nostra decisió com a consumidors. Per on hauríem de començar? Perquè, a més, la proximitat a nuclis urbans grans encara deu fer més difícil posar en pràctica tot això.
Sí. Aquesta metàfora que comenta és molt bona. Jo dic també que consumir és un acte polític. És a dir, tot comença des de baix. Però tampoc cal carregar d’excessiva responsabilitat les persones individuals, perquè seria injust, però hi ha moltes coses que es poden fer. Sí que és cert que en el món urbà, que cada cop és més majoritari, hi ha hagut una gran desconnexió entre el que mengem i com es produeix allò que mengem. Per tant, aquí hi ha la primera gran oportunitat: re-connectar els consumidors i tornar a fer aquest exercici pedagògic d’entendre d’on ve allò que alimentem i quin impacte té allò que consumim, no només en les persones que produeixen aquest aliment, sinó també en el medi ambient, en el planeta. I aquesta és la primera part que ens empodera i que, a partir d’aquí, podem prendre decisions conscients i trencar les dinàmiques que portem. Anar al supermercat, no mirar les etiquetes, d’on ve el que comprem, etc. Aquest és el primer gran clic des de l’àmbit individual i això s’ha d’extrapolar a altres àmbits, però sense aquesta primera serà molt difícil que totes les altres s’activin.
Vol dir que, per exemple, hauríem d’anar a veure si trobem un grup de compra que tingui els productes d’alguns productors de proximitat, que hauríem de comprar a granel si podem…?
Sí, vol dir que hem d’utilitzar el sentit comú. Al final el mercat, el capitalisme, funciona de manera que la mateixa oferta s’adaptarà també a la demanda. Idealment hauríem de tirar per cooperatives de consum, supermercats cooperatius, mercats de pagès, mercats municipals on sempre les parades de quilòmetre zero han estat venent els productes, però també fins i tot es pot fer consum conscient als supermercats. Simplement mirant d’on ve allò que consumim, mirant que no comprarem ultraprocessats, que no caurem en els paranys del màrqueting alimentari, que és una de les indústries més potents que hi ha al planeta. Tot això són petits gestos per ser subjectes actius d’aquesta revolució.
Comencem pel segon. Jo parlo dels costos ocults: és més car comprar carn de quilòmetre zero provinent d’un projecte de ramaderia extensiva i regenerativa o potser és més barata la del supermercat, però aquest model de carn barata què té darrere? Tota una sèrie de coses que aquesta carn està propiciant, com la destrucció del planeta, quant a l’impacte de sostenibilitat, com temes de salut, normalment parlem de carn que està processada, tota una sèrie de coses que no s’inclouen en el preu i que si les incloguéssim, i aquí entra la política, a través dels impostos. Llavors ens adonaríem que si canviem els hàbits i que si aquests productes industrials inclouen tots els costos ocults, segurament aquests costos s’igualarien. També podem fer canvis en la dieta, en els hàbits. Està demostrat que si consumeixes menys carn, compres a granel, llegum sec en lloc de cuit… tota una sèrie de coses que acaben igualant el preu i fan que al final de mes la cistella de la compra sigui equiparable comprant en un gran supermercat o en una cooperativa de consum. Quant al tema del temps, soc molt crític amb això. No tenim temps per anar a comprar al mercat, a la cooperativa de consum del costat de casa, però sí que tenim temps per estar quatre hores al telèfon mòbil o per caure en tots els paranys del consumisme actual. Dedicar una hora a la setmana per anar a comprar i planificar la compra és molt de temps? Jo crec que no.
{{ comment.text }}