En una banda, una perruqueria. A l’altra, una botiga avui tancada però amb un aparador que continua fent goig i que fa publicitat d’una òptica familiar a la plaça Major. I al mig, un antic local que havia estat una peixateria, ara amb la persiana rovellada i sense activitat.
Aquesta fotografia, entre els números 95 i 99 del carrer Nou de Vic, il·lustra una estampa comuna a molts pobles i ciutats: baixos d’edificis cèntrics que al seu dia es van concebre com a comerç però que han deixat de ser-ho –o que mai no han arribat a obrir la porta– i, generalment més als afores, blocs de pisos amb plantes baixes vidriades que esperen oficines.
Davant d’aquesta realitat, i en plena crisi d’habitatge, a Barcelona i la seva àrea metropolitana hi ha una tendència a l’alça que, sense ser massiva a les nostres comarques, també s’hi va expandint: baixos que es reconverteixen en habitatge malgrat que d’entrada no es van projectar amb aquesta funció.
Segons dades de l’Ajuntament de Vic, en el que portem d’any s’han expedit 10 llicències per a aquest canvi d’ús, mentre que el 2025 en van ser 15 i el 2024, 17. A Torelló, la mitjana és d’entre 10 i 12 anuals; a Manlleu se n’han concedit 15 des del 2024, i a Ripoll, dues. Una, per exemple, al passeig del Mestre Guich, que ha donat una segona vida a un antic espai d’art, mentre que al Barri Vell el canvi de comerç a residencial no és permès.
“Sempre que el lloc compleixi les condicions per viure-hi, a nosaltres ens sembla una fórmula interessant”, explica Núria Homs (Junts), regidora d’Habitatge de l’Ajuntament de Vic. “Creiem que anirà a més, perquè als propietaris d’aquests locals els costa molt llogar-los i acaben empantanegats.” Hi afegeix que, alhora, “sempre diem que en habitatge fan falta mesures en moltes direccions. Aquesta n’és una més”.
En el cas de la capital d’Osona, el degoteig es veu al carrer Nou (els números 101, 109B…), però també hi ha hagut reconversions al carrer Arquebisbe Alemany, el Pare Huix, el Sant Pau o el de la Sagrada Família. Pel que fa a municipis més petits, a Campdevànol també es va aprovar al febrer permetre aquests canvis d’ús. Tal com explica l’alcalde, Oriol Lázaro (Sumem per Campdevànol-Junts), “amb el POUM del 2012 es reservaven els baixos per a comerç, però tenim el centre buit. No és una crítica al que es va decidir llavors, sinó que provem de corregir una idea que no ha funcionat. Ho intentarem al revés: que als carrers hi tinguem més habitatge i que això, que vol dir gent, sigui un reclam per a botigues”.
En general, hi ha tres grans requisits perquè un local es pugui transformar: que el carrer o barri ho permeti, és a dir, que no es tracti d’un eix comercial protegit; que la finca no superi el nombre màxim d’habitatges permesos, i que el local compleixi les condicions mínimes d’habitabilitat. O el que és el mateix: que sigui un lloc apte per viure-hi. En aquest sentit, la Generalitat exigeix un espai de com a mínim 36 metres quadrats, una altura mínima de 2,40 metres i condicions de llum i ventilació naturals. També que hi hagi acord de la comunitat de veïns i que els estatuts no prohibeixin expressament els canvis d’ús o els habitatges en planta baixa.
“En el context actual, que és molt complex, són un lloc on viure, però a vegades no un lloc on viure bé”, resumeix Manel Alcubierre, secretari de la delegació del Col·legi d’Arquitectes a la Catalunya Central. Al seu estudi, 4 Ratlles, acostumen a gestionar entre dos i tres projectes d’aquest tipus l’any, fet que confirma la tendència a l’alça. Hi influeixen factors com la dificultat de llogar locals comercials i la demanda d’habitatge. També el preu de l’adequació, que pot ser de només uns 40.000 euros si hi ha traça i bona part de les obres les executa un mateix. Imports assequibles en comparació amb la tensió dels mercats de compra i lloguer.
Des de Matriu Arquitectura, Carla Dinarès i Carlota Mateu ratifiquen l’interès creixent per aquests canvis d’ús. Amb pros i contres. D’una banda, es dona vida a espais ja construïts i integrats a la trama urbana, de manera que s’evita continuar expandint la ciutat o consumir nou sòl; de l’altra, es tracta de llocs que poden esdevenir habitatge, sí, però que no van ser concebuts com a tal. “La primera pregunta que ens fem sempre nosaltres, més enllà de l’encaix amb la normativa, és si el projecte és viable. El lloc reuneix les condicions per viure-hi?”
La reflexió és pertinent perquè tampoc no es poden tancar els ulls davant la realitat que els habitatges declarats en planta baixa són només una part del total. Precisament arran del context d’emergència residencial, molts locals i trasters s’estan utilitzant il·legalment com a habitatge. Això implica el risc que no compleixin els requisits mínims de salubritat o seguretat, o que màfies s’aprofitin de persones desesperades per un sostre. “Que no hi hagi locals buits deixats és una política que trobem interessant, però també és cert que s’hi ha d’estar a sobre. A vegades detectem canvis d’ús sense avisar ni llicència que acaben sent infrahabitatges”, ratifica Homs.
Si es compleixen els requisits, el camí legal per a la transformació inclou fer una consulta prèvia a l’Ajuntament per confirmar-ne la viabilitat, preparar el projecte i la llicència, fer les obres, obtenir la corresponent cèdula d’habitabilitat –l’atorga l’Agència de l’Habitatge de Catalunya– i registrar oficialment el canvi d’ús dels baixos.
El conjunt de la normativa fa que sovint molts espais es descartin o que hi hagi propietaris que acabin desistint de la reconversió. Alcubierre posa d’exemple els extractors: “A l’Estat espanyol han de tenir sortida a coberta, cosa que pot ser realment complicada, mentre que en altres països europeus s’accepten campanes amb filtres de carboni actiu i recirculació.” El principal repte, diu, és que “has de casar tres normatives: la municipal, l’autonòmica i l’estatal”.
Ara bé, de manera legal o il·legal, és una realitat que ja existeix. I per això Dinarès i Mateu insisteixen en la conveniència de treballar-hi: “Està passant i passarà. S’ha de trobar un equilibri: facilitar la reconversió quan sigui viable, però també continuar promovent el comerç local i de proximitat perquè als nostres carrers hi continuïn havent botigues.”
Els estudis d’arquitectura també alerten que un meló semblant és el dels entresols. A la ciutat de Vic n’hi ha molts, i quan algú que hi té negoci es jubila difícilment troba a qui traspassar-lo o algú nou amb ganes d’instal·lar-s’hi. És tota una amalgama d’espais ja construïts que, amb els requisits actuals d’accessibilitat o altura –molts no arriben als 2,40 metres–, corren el risc d’acabar com la peixateria del carrer Nou: amb la persiana rovellada i les portes plenes de pols.
