Ni guix ni punts de sutura. No són tan evidents com trencar-se el braç o fer-se un trau al cap, però els trastorns de salut mental impacten de ple en la nostra qualitat de vida i poden arribar a laminar la relació amb les altres persones, el rendiment laboral o la capacitat d’entomar i resoldre problemes. El 10 d’octubre serveix cada any per sensibilitzar l’opinió pública i recordar que un de cada quatre habitants del planeta conviuen amb malalties com ara fòbies, depressió, esquizofrènia o anorèxia i bulímia. Això representa el 25% de la població mundial. Una quarta part de la humanitat. O, com diu Anna Pujalt, veïna de 20 anys de Centelles, “que ens pot tocar a tots, sense saber quan”. Ella té diagnosticat un trastorn de personalitat i un de la conducta alimentària i fins fa poc podia il·lustrar la realitat dels 166 milions de joves d’entre 10 i 19 anys que segons l’Unicef conviuen amb problemes de salut mental. Des de la mateixa organització alerten que les xifres han empitjorat a causa de la pandèmia i que en el cas de l’Estat espanyol sis de cada deu nois i noies sovint se senten “preocupats, nerviosos o ansiosos”. En això hi té molt a veure haver hagut de canviar de rutines a causa de les restriccions, però també la preocupació i la incertesa per la salut i els ingressos al llarg dels anys que han de venir.
El drama de fons és que plou sobre mullat, almenys des del punt de vista de Pujalt. Abans de la Covid-19 ella ja pensava que no es destinen prou recursos a l’atenció a la salut mental, sobretot en infants i adolescents, la qual cosa a la llarga maximitza les conseqüències dels trastorns: “Has de tocar fons perquè t’ajudin. Jo amb 12 o 13 anys ja m’autolesionava. Si m’haguessin fet cas, potser no hauríem arribat a la situació actual”. A banda de TDAH li van detectar una depressió i el seu periple es va acabar d’agreujar per la incomprensió d’una part de la família, el rebuig dels amics o el fet d’haver de repetir curs: “Vaig perdre les ganes d’anar a classe, em passava el dia menjant al McDonald’s… Llavors la pandèmia va fer que encara em costés més seguir a distància i va arribar un punt que vivia de nit, em posava al llit a les 7 del matí i em llevava a les 2 del migdia”. L’octubre del 2020 va ingressar a l’hospital. Ara està vinculada als serveis d’Osonament i té dots per convertir-se en la veu d’una nova fornada d’activistes en la lluita contra l’estigma. Que socialment hi ha molt camí per recórrer no fa falta dir-ho, però Pujalt també admet que no tot el treball ha de ser portes enfora: “Tu mateixa et poses la pressió de no estar bé i no complir el que s’espera de tu, com ara treure’t el carnet de conduir, estudiar o trobar parella. És molt dur, i entenc que també sigui difícil posar-se a la pell d’algú amb un diagnòstic de salut mental”.
Pujalt: “Amb 12 o 13 anys m’autolesionava. Escoltant-me llavors potser no hauríem arribat a la situació actual”
La folguerolenca Maria Indira comparteix amb ella algunes de les activitats a Osonament. Va tenir un brot psicòtic amb 23 anys i un altre al cap de dos, després de deixar la medicació voluntàriament. En conversa amb EL 9 NOU explica que també ha patit en primera persona la poca empatia envers els problemes de salut mental, sobretot si afecten joves: “Com que no es veu cap signe físic, a la gent li sembla que no tens energia ni ganes de fer res perquè ets gandul”. L’esclat de la pandèmia el va viure ingressada i, tot i que en té pocs records, sí que sap que va ser dur per la família, ja que a les restriccions habituals en plantes d’aguts s’hi van sumar les derivades de la Covid-19: “Em portaven ossos de peluix perquè em sentís acompanyada i els pogués abraçar. Quan ens vam tornar a veure, va ser tapats de dalt a baix i agafant-nos les mans amb guants de plàstic”.
L’experiència del vigatà Adrià Cabanas ha sigut completament diferent. Ell considera, de fet, que la pandèmia no ha influït en negatiu en la seva recuperació, ja que de sempre s’ha sentit acompanyat per l’entorn i les circumstàncies van propiciar que a “l’hospital de dia hi hagués menys gent, de manera que l’ambient era més agradable”. Sent una persona a qui li agrada estar a casa, tampoc va viure amb angoixa les setmanes de restriccions severes.
Maria Indira: “Com que no hi ha signes físics, la gent es pensa que no tens ganes de res perquè ets gandul”
Els seus tres testimonis demostren que la Covid-19 no ha tingut els mateixos efectes per a tothom. I això és el que explica que la terapeuta ocupacional Sandra López, d’Osonament, no respongui taxativament si ha suposat una regressió en el progrés de moltes de les persones vinculades a l’entitat: “Més que d’un determinat diagnòstic, depèn del malestar que sentia cadascú. Hi ha gent de qui la simptomatologia ha anat a més i altres persones que, potser pel fet d’haver estar en un entorn més protegit, no han notat res”.
La irrupció del coronavirus va suposar un repte d’avui per demà en el cas dels professionals, que sense temps de pensar-s’ho van haver d’adaptar-se a garantir l’atenció a través de nous mitjans: inicialment el telèfon, amb totes les limitacions que això implica, i, després, la combinació de trucades i videotrucades. Actualment mantenen restriccions d’aforament a les sessions i les mesures bàsiques d’higiene de mans, distància i mascareta, però en gran mesura s’ha pogut tornar a la presencialitat. López destaca, a més a més, que la Covid-19 els ha reportat aprenentatges: “Feia temps que amb els joves parlàvem de fer ús de WhatsApp i ara hem normalitzat aquesta via de comunicació. Amb ells, que estan poc habituats al telèfon, funciona molt bé”.
Cabanas: “El sistema està enfocat a curar en comptes de dedicar-se a prevenir i evitar que passi”
Malgrat tots els malgrats, i seguint aquest mateix fil, Pujalt també celebra que el sotrac de la pandèmia hagi servit per visibilitzar els problemes de salut mental i empènyer l’administració a abocar-hi més recursos. Ella, per la seva banda, ha impulsat la creació del grup Meravellosament, que compta amb la col·laboració d’altres joves i pretén tant organitzar xerrades com servir-se de les xarxes socials per difondre testimonis en primera persona i, així, trencar estigmes. Diu que és vital pujar al carro d’aquesta lluita perquè al voltant de la salut mental hi ha encara molt desconeixement, burla i la creença cega en clixés que no ajuden, com que “qui s’autolesiona ho fa per cridar l’atenció”. L’espurna del grup va ser també sentir-se a vegades desatès des del punt de vista hospitalari i el convenciment que cal pedalar perquè futures generacions no es trobin amb el mateix.
Els joves també valoren positivament iniciatives com que TV3 dediqui La Marató d’aquest 2021 (19 de desembre) als problemes de salut mental i coincideixen que, “més que a curar”, la recaptació s’hauria de destinar a prevenir. “El sistema està molt enfocat a solucionar en comptes d’evitar que passi”, assegura Cabanas, “de petits no se’ns donen eines per aprendre a gestionar les emocions”. Tant Anna Pujalt com Maria Indira hi afegeixen que el paper de l’escola és clau, ja que “sovint es passen per alt situacions que no deixen de ser alertes primerenques i que podrien evitar mals majors”.
