Can Pairot, a Santa Cecília de Voltregà, és més que un restaurant. A la Plana de Vic, un dia o altre gairebé tothom hi ha estat. Hi fan menjars, sí; però és un lloc de trobada. I de tertúlia. Per això no és estrany que quan EL 9 NOU va proposar a Josep M. Vila d’Abadal participar en un cicle de converses amb exalcaldes sobre el 21-D i el moment polític que viu el país, es decantés per Can Pairot.
–Dimarts a 2/4 de 10. Fet.
Alcalde de Vic entre 2007 i 2015, des que va deixar l’alcaldia ha pres distància amb la política vigatana. Viu al Galí, a Gurb, però va poc a Vic. “Vaig acabar molt esgotat. Vaig dir que ho deixava i ho he deixat”, reitera, cansat que els periodistes mai ens l’acabem de creure. De fet, de polític un no en fa, sinó que n’és. I Vila d’Abadal, vulgui o no, en serà tota la vida. El cognom –el seu avi Lluís va ser un dels fundadors d’Unió– té un pes.
–Però jo no estic en política! Admiro la gent que s’hi pot dedicar tota la vida. No és el meu cas.
S’ho mira de lluny, situació que no l’invalida per opinar. Al contrari. La distància és bona. Dona perspectiva. “El moment és molt difícil de definir”, arrenca. I dispara: “Venint, he vist una pintada que deia ‘Franco ha vuelto’. De pintades de Franco jo en veia de petit. Sona fort, però il·lustra la situació. L’Estat espanyol ens ha envaït. Estem ocupats”. Els empresonaments de consellers de la Generalitat o de líders civils de les entitats sobiranistes no només els jutja una injustícia, sinó una arbitrarietat. “Ho visc amb angoixa, amb neguit. La situació és molt complexa”, es confessa.
Però vol ser positiu. El primer desllorigador, diu, és el 21-D: “És clau guanyar en vots i escons. Podem sortir-nos-en”.
–Què vol dir?
–Que si guanyen les forces independentistes s’han de reconstruir les nostres institucions i fer un pas més cap a la llibertat plena.
–En quin termini?
–Ja ho veurem. Les presses no ens han anat bé.
La frase, autocrítica, ressona sincera. Vila d’Abadal desplega l’argument: la via unilateral, “en una Europa en què els estats es protegeixen entre ells”, s’ha demostrat que no és factible. Això no vol dir, matisa, que els passos de Puigdemont no fossin els correctes perquè va actuar condicionat per l’amenaça d’aplicar sí o sí l’article 155. Vila d’Abadal hauria convocat eleccions, però entén que la pressió, del propi grup, dels socis i del carrer, li fes canviar la decisió.
Ara creu que toca mirar endavant. Entre altres, perquè el passat, l’immediat, deixa records desagradables, com les càrregues policials de l’1-O o els empresonaments dels caps visibles del procés. Fins l’any 2015, va ser-ne una de les cares visibles. Eren recurrents les seves aparicions –fins i tot satiritzades al Polònia–, amb Carme Forcadell, aleshores presidenta de l’ANC, i Muriel Casals, d’Òmnium. El clímax del procés, però, no l’ha viscut en primera línia.
–Li sap greu?
–No. M’hi vaig implicar i, ara, hi ha unes altres persones, que ho fan bé i, si m’ho demanen i puc ajudar, col·laboro amb el que està a les meves mans.
–En algun moment ha pensat que millor no ser-hi? Com s’ha vist, té uns riscos…
–Mai. Això seria molt covard per part meva.
Tot i que insisteix que es mira la política com a ciutadà, és el president de Demòcrates de Catalunya, sigles on s’han retrobat molts dels antics militants d’Unió. Vila d’Abadal, un vers lliure que acostuma a dir les coses com les sent, es mira els partits polítics de reüll. De fet, quan l’any 2013 es va presentar el Moviment Demòcrata Català al Cavaller de Vidrà, davant d’un divers auditori sobiranista en què hi havia des d’Alfons López Tena fins a Oriol Pujol, va proposar que es fes una llista amb candidats de la Via Catalana per les europees del 2014; posteriorment, va suggerir que CiU i ERC es presentessin plegats a les municipals… “Si no anem units no aconseguirem la independència. Això està demostrat”, conclou. I qualifica d’“error” que els estatuts de l’ANC impedeixin a l’associació transformar-se en partit polític: “Aquesta seria la candidatura del poble sense sigles que es mobilitza cada any per la Diada perquè vol la independència”. Ara hi ha tres llistes independentistes diferents, però creu que, si l’escrutini del 21-D atorga una majoria sobiranista, el procés té vida i, sense la pressió d’una data, acabarà culminant amb èxit si es demostra que la majoria opta per tenir un estat propi.
Parlant dels ex d’Unió, apareix el nom de Ramon Espadaler, ara número 3 del PSC. “És un professional… No és cert que hagi traït a ningú. Duran en parlava, i jo ho compartia, que podia ser bo pactar amb el socialisme; ara, una cosa és el socialisme i l’altra, el PSC. No és el mateix”. Vila d’Abadal, que va abandonar Unió després d’abanderar un corrent intern perquè el partit s’acostés a les tesis independentistes que ell va abraçar, diu que “no és veritat” que el PSC hagi recollit l’herència democratacristiana. “Hi ha els d’última hora; els altres, i som la majoria, estem amb el bloc sobiranista”.
I debatem, més que parlem, de política, de projectes i fins i tot d’anècdotes fins que aixequem la sessió.
–Me’n vaig cap a Vidrà. Em dedico a fer de pagès!
Entesos.
