M’imagino, tot i que segurament va esdevenir d’una altra manera, que el primer que va prendre consciència que més enllà de la seva mà hi havia alguna cosa va començar a mirar enlaire, gràcies al fet de posar-se dret, de caminar amb les cames i alliberar els braços per altres afers. Doncs això: va mirar el cel quan la foscor començava a trencar-se per una llum que avançava sigil·losament i, de sobte, en sorgia una esfera incandescent que es feia present allà on la vista podia arribar.
Potser aleshores la va considerar un objecte estrany, d’aquells que desperten preocupacions i sembren pors, allò que avui anomenaríem un ovni. I sense paraules concretes per descriure’l, va preferir recórrer a la fantasia de la imaginació per buscar-hi un per què raonablement tranquil·litzador. Després de mirar l’horitzó, li va buscar un nom i en la següent ocasió va comprendre i va acordar que allò s’anomenaria Sol, perquè no tenia res al seu voltant que li fes ombra i perquè algú, tot sol, l’havia mirat d’una altra manera per primera vegada i així es va dir.
Ja sé que avui poques coses ens sorprenen. La majoria de les que apareixen i desapareixen al nostre voltant les considerem conegudes i, segurament, insignificants, perquè ens hem de preocupar d’altres qüestions o, més ben dit, d’ocupar el temps amb altres esdeveniments que millorin el benestar, el facin créixer o, si més no, evitar que vagi a la deriva.
Una d’aquestes preocupacions és tot allò relacionat amb el cos i el desgast provocat per les conseqüències d’hàbits adquirits. Per exemple, podríem destacar l’augment considerable de persones miops respecte a temps passats, sobretot en edats infantils.
Per això es busquen remeis, i un d’aquest diuen que es pot prevenir la miopia, una conseqüència natural, si més no aparentment, de la manera de viure en aquest temps actual, perquè passem massa hores concentrant la vista a un punt proper, el més comú davant una pantalla, però també passa llegint un llibre o fent activitats fines amb les mans.
Doncs bé, una manera d’ajudar a minimitzar la degradació de la vista és sortir a caminar. Tal qual. Tan senzill com obrir la porta de casa i posar-se en marxa. Aquest simple fet provoca un canvi en el punt de vista de les coses, perquè estimula l’ull a mirar allò que és més lluny de la mà. A aquest exercici s’hi poden afegir activitats que requereixen un grau de concentració més elevat i que, alhora, en potencien els beneficis.
Cal afegir-hi la predisposició de caminar ben dret: l’esquena erecta, el cap mirant endavant. Intentar que el cos sigui com el tronc d’un arbre, flexible quan bufa el vent. Així es facilita l’obertura del camp visual, es té la sensació d’una mirada de 180 graus i es busca la màxima capacitat que permeten els ulls per veure-ho tot sense concentrar-se en res en concret.
I aleshores, quan alguna cosa et cridi l’atenció, quan aquesta et porti a focalitzar-te en un punt concret, en podràs fer una fotografia. Per tancar el cercle de les mirades, tornarem a mirar una pantalla per enquadrar el Sol a l’horitzó i donar gràcies que cada dia surti per il·luminar el món.
