Lluïsa Casals viu tres vides en una: la laboral, la d’hortolana i amant dels animals i la de cantar, que és la seva gran passió. Filla d’Olost, les fa córrer totes tres entre Barcelona i el Lluçanès, ja que viu mitja setmana a la ciutat i mitja més al poble on va néixer i on mai ha deixat d’estar empadronada. Ella mateixa es descriu com una humana molt conscient que vivim, sovint sense mesura, en un planeta on els recursos són limitats. En el marc d’aquesta filosofia, el 2004 ja es va plantejar instal·lar plaques solars a casa, però els sistemes tot just començaven a caminar.
L’empenta dels ajuts europeus Next Generation la va tornar a animar després de la pandèmia i el febrer del 2022 tenia la instal·lació acabada i perfectament a punt. Això, és clar, en termes materials –de realitat física–, i és que a efectes pràctics no ha arribat a beneficiar-se de les plaques fins aquest estiu. El seu és un testimoni que impacta per la convicció i perseverança en el que ha sigut la lluita de David contra Goliat: “M’ha costat un any i mig, i molts esforços, però val la pena. Ho recomanaria a tothom”.
Després de decantar-se per l’autoconsum compartit i abastar d’electricitat, des d’una finca que té a l’entrada del poble, també la casa on viu al carrer de la Font, va viure una primera guerra contra Endesa. La distribuïdora li posava bastons a les rodes per l’alçada d’un comptador.
Segons explica Casals, es tracta d’un aparell que sempre havia estat al mateix lloc, sense que li haguessin notificat mai incompliments de normativa, però tot i això va decidir fer obres i acatar la petició. Les primeres sorpreses arribaven a l’hora de validar-lo, fins al punt de trucar i que no hi hagués manera de localitzar el seu expedient o haver de repetir visites amb els tècnics. Finalment l’autoritzaven a activar els panells al cap d’uns dos mesos.
Superat el tràngol, i amb el sistema generant energia, semblava que havia passat el pitjor, però Casals enfilava el que ha set el gran calvari: un constant d’anades i vingudes perquè distribuïdora i comercialitzadora s’aclarissin respecte a com reflectir administrativament el repartiment d’electricitat entre els dos espais que alimenten les plaques, així com recollir-ho a les seves factures i restar els imports corresponents a l’autogeneració.
Com que no hi havia manera d’arreglar-ho, la veïna d’Olost va acabar recorrent al síndic de greuges: “I diverses vegades. Et sents completament indefens davant dels entrebancs que et plantegen les companyies. També t’indignes amb la impunitat dels polítics, veus que no fan res”. Ara en principi ja ho té tot endreçat, però perquè ni s’ha arronsat ni ha donat el braç a tòrcer: “Sortosament tenia temps per dedicar-hi i estic absolutament conscienciada, però us asseguro que en aquest any i mig m’he tret un màster avançat”.
En total calcula que s’ha gastat uns 11.000 euros en obres i plaques, mentre que per comptabilitzar l’estalvi haurà d’esperar al febrer, ja que l’any passat va canviar la calefacció de gasoil per aerotèrmia i això li ha variat els consums. El que sí que pot assegurar –ho controla de manera exhaustiva– és que des de l’abril està abocant a la xarxa més energia de la que gasta: un excedent d’uns 200 quilowatts mensuals que suposadament fan bossa perquè, quan vinguin els mesos de fred, ella ja hagi complert i no percebi increments a les factures.
Després de tot hi tornaria? Continua creient en la transició energètica? “He suat, però oi tant que sí”.
{{ comment.text }}