Tanca una etapa de 10 anys al capdavant del Consorci Hospitalari de Vic que no ha estat gens fàcil per a la institució.
La veritat és que no ha estat un camí fàcil, sobretot els primers anys amb les famoses retallades s’apodera de tu una certa frustració. Veure que aquells projectes que havies pensat portar a terme queden relegats per manca de finançament adequat et situa en el desànim i la perplexitat. Les retallades, a més, van tenir una afectació seriosa no només en els metges, infermeres i la resta de professionals, sinó també en els pacients que veien créixer les llistes d’espera i els retards en les proves i fins i tot en les intervencions, deixant al marge això sí les de certa gravetat o riscos associats. No era encoratjador i et feia patir veure aquella gent que havia d’esperar llargs mesos, fins i tot en alguns casos més d’un any, per fer-se alguna prova o alguna de les intervencions que no eren preferents, ni associades al risc d’haver d’esperar. No cal dir que sempre amb la mirada atenta a la salut dels malalts era un fet recurrent estudiar la manera de revertir l’estat d’angoixa i de dolor dels afectats pels retards.
I què van fer?
Valent-nos de la imaginació, l’esforç incomptable dels professionals i la resiliència de tots plegats, no és cap novetat que l’adopció d’una actitud positiva acostuma a donar bons resultats. Així doncs, vam revertit en part el fet de ser una de les comarques amb un nivell de recursos pel nombre d’habitants més baix, aconseguint un finançament més ajustat a la realitat. Val a dir que això no fou gens fàcil. Aquest increment sumat a l’aportació d’Osona contra el Càncer va permetre reformar de soca-rel l’àrea d’oncologia, amb un espai com déu mana. Els pacients que durant anys havien de venir a fer quimioteràpia i es trobaven amb unes instal·lacions precàries, i també tot l’equip d’oncologia que hi treballaven, ens donaren la força necessària per embolicar-nos la manta al cap per tirar endavant un nou projecte que no tothom entenia que era una prioritat. A mi també em va portar algun problema perquè l’àrea d’oncologia que necessitàvem va pujar bastants diners, però Osona contra el Càncer un cop més va equilibrar el pressupost de més d’un milió d’euros, aportant-ne 750.000. I les instal·lacions un cop acabades van suposar un canvi brutal, per a pacients i per als professionals sanitaris. A nosaltres ens va suposar una alenada d’aire veure que podíem ajudar a tanta gent.
“Jo hauria evitat que els pacients de la pública i la privada entressin per la mateixa porta”
També l’any 2017 es va reformar l’àrea d’urgències.
Cert, les urgències són la porta d’entrada d’un hospital i les instal·lacions que teníem eren insuficients i desfasades. Vam ampliar boxes i vam posar tecnologia punta per controlar els pacients. Per tant, la valoració global d’aquesta etapa, malgrat tot, ha de ser positiva donat que en 10 anys gràcies a les aportacions del CatSalut i de les empreses i institucions d’Osona hem invertit més de 20 milions d’euros que han permès millorar de forma significativa l’hospital: equipaments, infraestructures, noves plantes, el servei de climatització, climatització per cert molts anys ignorada, provocant que els estius molta gent patís les altes temperatures. Altrament l’hospital està preparat per poder atendre més del 95% de les patologies, més encara amb les noves incorporacions de professionals especialitzats arribats no fa massa. El Consorci Hospitalari també es va implicar des del primer moment per aconseguir la Facultat de Medicina, que avui ningú dubta que és una icona més per la ciutat i la comarca.
Però aquestes inversions no les hauria d’haver pagat l’administració i no la societat civil?
Evidentment, i per això jo faig una crítica constructiva als polítics de tot l’arc parlamentari per no haver aconseguit mai posar-se d’acord per aprovar un pla que augmentés els recursos a la sanitat. Entenc que aquesta hauria de ser la prioritat número u, perquè sense salut no hi ha res més, i modestament crec que altres despeses es podrien ajustar en benefici d’aquesta. No obstant, la crítica constructiva es minimitza donat que l’arrel cal buscar-la en els recursos que no arriben de Madrid.
S’ha criticat en alguna ocasió que a les instal·lacions del Consorci Hospitalari convisqui la sanitat pública i la privada. Vostè ho veu bé?
És una cosa que jo personalment hauria evitat una sola porta d’entrada. El Consorci Hospitalari a petició de la Generalitat va haver d’integrar l’antiga Aliança quan aquesta va fer fallida i donar servei a autònoms, mútues i privats, que d’altra manera haurien hagut d’anar a altres centres de Barcelona. Però jo hauria fet, com fa algun altre centre hospitalari, que els pacients de la pública i la privada no entressin per la mateixa porta, i que cadascuna disposés d’espais ben diferenciats. Van sortir els economistes i sense que ho pogués discutir van dir que això era inviable econòmicament, però potser no van valorar una realitat que ha portat problemes i jo entenc que hi pugui haver gent que no ho vegi bé. De totes maneres, l’hospital ha salvat en part aquesta qüestió, donat que el servei és igual per a tothom, amb la condició que els mutualistes tenen dret a una habitació individual, sempre que no es necessiti per als malalts que entren per la Seguretat Social. Sap greu que en un mateix espai vegis la planta quarta molts moments amb habitacions ocupades per un sol ingressat, mentre que d’altres han de compartir l’habitació amb les incomoditats que això a vegades genera per a ells i les famílies. Partint de la base que tothom té dret a escollir si vol ser d’un club o d’una mútua en aquest cas, això s’arregla amb un mòdul diferenciat, en el mateix àmbit de l’hospital si cal, sempre comptant amb els recursos per fer-ho realitat. També he de dir que això ens reporta actualment al Consorci entre 6 i 7 milions d’euros, que repercuteixen estrictament en benefici de tots els malalts. Aquests diners ens han permès fer algunes de les millores que esmentava abans, i sobretot esponjar les llistes d’espera a l’hospital. No és la meva intenció entrar en la discussió sobre públic i privat.
“Costa d’entendre la decisió que l’Hospital de Vic deixés de ser el de referència pel Ripollès”
Fa poc la Generalitat va decidir que l’Hospital de Vic deixés de ser el de referència per als veïns del Ripollès.
Aquesta és una altra decepció. En un moment donat ens van cridar el llavors conseller de Salut, Boi Ruiz, i el director general, Josep M. Padrosa, que ara és un molt bon gerent de l’Hospital d’Olot, per dir-nos que havien pensat d’intentar fer una gestió multihospitalària, pensant en una economia d’escala i a racionalitzar els recursos sanitaris. La idea era anar buscant sinergies entre els hospitals de Vic, Campdevànol i Olot. Ho teníem tot molt avançat i començava a funcionar, sobretot amb Campdevànol. En un nou govern, el criteri va variar, fent que Campdevànol i Olot passessin a dependre de l’Hospital Trueta de Girona, com a hospital referent, amb un escalat que Campdevànol per tot el que pogués fer l’Hospital d’Olot seria el seu centre de proximitat, i per la resta el de Girona. No em va semblar correcte. Em costa encara d’entendre que no es prioritzin les persones, facilitant la proximitat als hospitals que disposen de les condicions per poder-los atendre amb iguals condicions. Al darrere em fa pensar que hi ha altres elements, com quadrar pressupostos, i per això cal buscar fórmules que ho puguin facilitar… La part negativa és que va en detriment de persones que sempre han estat molt vinculades a Vic. Per als veïns de Ripoll, Campdevànol o Ribes no és el mateix anar a Vic que anar a Olot o a Girona per segons quines proves. Vull ser optimista i pensar que això es pot revertir per la tendència natural de la gent, perquè hi ha metges de l’Hospital de Vic que van a Campdevànol a fer algunes intervencions i proves mèdiques, i potser ara amb el nou govern… He de dir, amb tots els respectes, que van prendre una decisió que costa d’entendre des de la llunyania del poder de decisió.
L’Hospital Universitari de Vic encara ha de millorar el seu finançament. A EL 9 NOU publicàvem fa un any unes comparatives que demostraven que es reben menys diners que els centres sanitaris de Manresa o Granollers.
Nosaltres no hem sigut gens bel·ligerants, però sí que hem reivindicat que el nostre hospital, que va ser construït als anys setanta, té una sèrie d’instal·lacions que s’han de posar al dia. Si som capaços de construir noves infraestructures supermodernes com les d’Olot o l’Hospital de Reus, per posar un exemple, aquest últim amb un disseny espectacular semblant a una terminal d’aeroport, hauríem de poder posar al dia les instal·lacions de l’Hospital de Vic, un hospital dels anys setanta. Amb molts menys recursos que els que es necessiten per construir un edifici nou, es poden fer reformes, sobretot com és el cas de l’Hospital Universitari de Vic, que segons certifiquen els tècnics, malgrat els anys, té una estructura molt consistent i ben feta. La prova és que s’ha fet a la planta superior una nova àrea de psiquiatria per a salut mental que és una passada, s’han reformat altres plantes amb un resultat excepcional. Encara tenim, però, algunes plantes que són obsoletes, que les cadires de rodes no poden entrar al bany, fa quatre dies no hi havia ni sistema de climatització que feia que a l’estiu no es pogués suportar la calor quan tots els altres hospitals ja tenien aire condicionat. Haurien d’entendre i permetre’ns tenir un pla plurianual, com tenen altres hospitals, perquè puguem anar fent aquestes inversions sense haver d’esperar cada pressupost.
“He trobat a faltar més representació del territori en el consell de govern del Consorci”
La resposta de l’administració amb la crisi de la Covid-19 ha estat molt diferent de la que hi va haver amb la crisi econòmica de 2008. Ara es demana a l’administració que reactivi l’economia amb despesa pública i no amb retallades.
És cert, i en el tema de la salut hi ha hagut una reivindicació popular perquè tothom s’ha adonat de la importància que té. En el nostre cas, hem rebut més diners que mai per poder fer front a les despeses per afrontar la crisi i fins i tot podrem tancar amb nombres positius. Sempre ho hem intentat, però arribàvem molt just i deixant de fer coses. Ara no. Després de la pandèmia caldrà obrir un període de reflexió, que vull pensar que ja s’està fent. La pandèmia pot marcar un abans i un després per dotar els centres sanitaris dels recursos suficients per poder atendre la població que donen cobertura. I aquí també caldrà pensar a millorar la retribució del personal, que ha estat molt perjudicat en els últims anys.
Com valora la resposta dels professionals sanitaris d’Osona a la pandèmia?
Excel·lent, he quedat impressionat. Han demostrat ser una gent vocacional i n’han donat mostra. És molt emocionant veure persones que hi han deixat la pell, que han sigut capaces de jugar-se la vida i que han aguantat estoicament… i dels horaris que han hagut de fer ja ni en parlo. Tenim una sort extraordinària de la gent que treballa a l’hospital, però molt. No els hi podrem pagar mai, és un llegat i un exemple d’humanitat que jo m’emporto.
Quin consell donaria al seu successor, Antoni Molas?
No soc qui per donar un consell a Antoni Molas, en tot cas li puc fer algun suggeriment. Aquesta feina la fem de forma altruista –jo no he percebut mai cap retribució, ni vaig voler rebre dietes–, i marxo immensament satisfet d’haver pogut fer un servei als demés. He de dir que he intentat des del primer dia garantir un compliment estricte dels pressupostos. Per deformació professional, dono molta importància als procediments. La transparència i la publicitat són inviolables. I crec que no ho hem fet malament, de fet ens han reconegut aquesta feina i gràcies a això tenim certa autonomia de funcionament. També he de dir que al Consorci Hospitalari de Vic he trobat a faltar més representació del territori. M’estic referint al consell de govern. Dels representants que nomena la Generalitat, sense el més mínim menyspreu per cap d’ells, crec que hi hauria de ser més gent d’aquí, que pugui tenir una implicació més directa i que s’ho senti seu. Això jo ho he fet arribar al CatSalut durant anys i no me n’he sortit. Respectar la seva decisió no està renyit a fer una observació de prop, amb l’únic intent d’afavorir l’interès d’una institució que els osonencs han donat prova que l’estimen com a pròpia.
