L’educador social i exregidor de la CUP a Vic Marc Barnolas ha debutat aquest inici d’any com a escriptor amb l’obra Adoberies Salvant l’Abisme.
La presentació va ser a finals de la setmana passada justament a les adoberies que ha reformat l’Ajuntament de Vic. S’imaginava quan va començar la lluita per aquest espai que el 2025 hi presentaria un llibre?
Si m’ho diuen no m’ho crec. Recordo que quan vam fer una roda de premsa el 2007 hi havia algú que en feia mofa i ara fer la presentació allà amb 100 persones va ser increïble. Per mi va ser la quadratura del cercle i un somni complert.
Vostè va ser part activa de la Plataforma Salvem les Adoberies, que va aconseguir evitar-ne l’enderroc. Tenia clar des de ben jove que era un patrimoni de la ciutat?
Nosaltres vam ser conscients que hi havia un procés d’especulació amb el totxo, que s’estava produint a tot arreu dels Països Catalans, i a Vic tenia afectacions al Graell, Sant Sixt i, sobretot, a les adoberies. Tot i la joventut i l’aparent falta d’experiència crec que no estàvem equivocats. L’historiador Vicenç Pascual, que havia set professor d’alguns de nosaltres, ens havia explicat la importància d’aquest espai com a patrimoni, per tota la gent que hi havia treballat i la relació que ha tingut sempre Vic amb la pell i vam ser-ne conscients. Semblava, però, que ho havia de dir algú altre i quan va sortir la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 2009 va ser quan vam entendre que teníem raó.
Per tant, la ciutat no hi creia i va començar sent una reivindicació minoritària?
Jo crec que la gent estava esperant que algú llancés la primera pedra i aquest algú vam ser els Maulets de l’època, que vam fer una crida i una investigació sobre el barri. Al fer el pas de crear la plataforma van sortir els suports de sota les pedres, començant pel president del gremi d’adobers fent articles a la premsa, historiadors i gent del món polític. L’èxit que va tenir va ser que era molt transversal i vam aconseguir anar més enllà dels límits de l’esquerra independentista i el jovent.
I creu que el govern actual de la ciutat s’ha posat massa la medalla en solitari ara?
Jo crec que passa una mica allò que els bisbes no recorden quan eren trapelles escolanets. Al llibre explico que les mateixes persones que ens penjaven de la creu ara s’estan intentant apoderar del cel. És lleig perquè tu fas un gir de 360º perquè hi ha hagut un moviment popular que t’ha forçat a fer-ho, no per les ganes que en tenies. El que intento fer en el llibre és equilibrar la balança i fer sortir a la llum el relat que si s’han pogut rehabilitar les adoberies és perquè va haver-hi algú que durant molt temps s’hi va deixar la pell. Hem de conèixer la història per decència. Això sembla que s’hagi salvat per art de màgia i es descuiden d’explicar-ho potser perquè no els va bé. El que ha fet el govern, a més a més, és el més fàcil, no té gaire mèrit i el risc que ha pres és poc. És molt conservador fer una part museística i un coworking.
L’activisme polític li ve d’aquí o ja d’abans?
Vaig entrar amb 16 o 17 anys a Maulets i quan feia un temps que hi era aquest va ser el primer gran esdeveniment polític que vaig viure. Aquí vaig créixer i aprendre molt. Era una època sense xarxes socials i l’independentisme d’esquerres era una opció molt més minoritària, fins i tot estigmatitzada i marginal. A partir d’aquí sempre m’he vinculat a mil i una coses.
Per què va decidir recollir-ho en un llibre?
Em vaig fer una lesió important al tendó d’Aquil·les i no podia fer esport. Vaig descobrir que l’escriptura m’anava molt bé i que fins i tot era terapèutica. També em vaig adonar que hi havia un buit i que més enllà d’aspectes tècnics de la restauració ningú posava el focus en aquest espai-temps entre el 2007 i el 2022. Un amic em va fer veure també que la història és com la política, que la fas o te la fan, i em vaig decidir. A casa vaig trobar molta documentació de quan estava a Maulets, però també de quan l’Ajuntament va comprar les dues primeres adoberies perquè jo era regidor.
El llibre està escrit en format crònica assaig. Per què?
Era com em sentia més còmode perquè no amago reflexions i també vaig veure que la crònica era la manera que el relat podia servir més a l’opinió pública. Al principi deixo molt clar que no soc un escriptor professional ni historiador i que a vegades he tingut la síndrome de l’impostor, però crec que ha quedat un relat ben falcat que se sustenta en moltes fonts i amb molta informació contrastada. Han estat dos anys de recerca i escriptura.
Quins van ser els moments clau del procés per a la conservació?
El primer va ser la crida del 2007. Després, la concentració per aturar les obres quan ja hi havia les excavadores i a partir d’aquí els tècnics de la Generalitat van començar la investigació, que va concloure amb el BCIN. Això no va ser ben rebut pel govern Vila d’Abadal perquè era un correctiu des d’una instància superior. Pel mig hi va haver un impàs durant el qual es van fer les jornades de la QUAM, que va ser un laboratori d’idees, però no s’avançava. Més tard apareix la Clota per performar el barri i es culmina amb la compra per via de l’expropiació de les dues primeres, que són històriques i que havien d’anar a terra per eixamplar el carrer. És molt poètic que s’hagin salvat i viure-ho a l’Ajuntament va ser molt bèstia.
A quines fonts d’informació ha acudit?
Molta gent m’ha ofert fotos i documents, hi ha un treball de dos sociòlegs sobre el barri, el veí de la Tuta que té una de les adoberies més singulars i sobretot la premsa perquè vaig poder accedir a l’arxiu d’EL 9 NOU i a altres mitjans digitals.
Es tracta d’una obra que ha estat autoeditada per Auroracoop gràcies a 130 aportacions en el marc d’una campanya de micromecenatge que ha recollit uns 4.500 euros, un 106% de l’objectiu. Satisfet amb la resposta?
Moltíssim. Ho vaig assolir tres dies abans del termini oficial de la campanya i em vaig emocionar moltíssim. Sense el suport d’una editorial oficial és més difícil. A Auroracoop ja havíem autoeditat un parell de llibres i m’ha donat l’estructura tècnica per fer-ho. A més a més, hi ha una cosa molt interessant per mi que és que al llibre hi ha molt talent femení i de Vic. La impressió s’ha fet a Pikment, amb Irene Codina al capdavant, que també fa l’enquadernació de manera artesanal; la correcció és de la filòloga Míriam El Mouhadab; el disseny és de Carla Basagaña, i les fotos, de Mia Coll.
Aquells que estiguin interessats a llegir-lo on el poden trobar?
Ara estic pendent de confirmar algunes presentacions on n’hi haurà i també estic en converses amb algunes llibreries on es podrà comprar. N’hem fet 175 i s’acabaran aviat, però no serà un problema haver-ne de fer més.
Com s’imagina el futur de les adoberies a partir de l’impuls de les dues primeres?
M’imagino un efecte dominó i que l’Ajuntament n’ha adquirit algunes més, que els propietaris s’hi posen bé i que el barri s’acaba sustentant en els principis contraris als que volien portar-lo a la ruïna. És a dir, que sigui un barri cooperatiu, molt obert a la comunitat i on regna el principi de l’economia social, que és el contrari de l’especulació, els interessos privats i el diner ràpid. M’imagino cessions d’ús a entitats o un bar que pugui portar un centre especial de treball.
El veurem escrivint més llibres de la ciutat o ha estat un fet puntual?
M’ha agradat molt i en tinc més ganes, tot i que no sé si seran sobre la ciutat. Durant el procés vaig fer un curs d’escriptura al centre cívic que em va donar moltes eines i em va posar un caramel a la boca.
I hi ha noves lluites que l’ocupin ara?
Estic més dedicat a la part laboral però sempre dono suport a moltes causes i mai m’he desvinculat de l’esquerra independentista ni del grup municipal de la CUP, encara que sigui des d’un nivell diferent. Ara m’ha agradat posar el meu granet de sorra a la lluita per les adoberies des d’un punt de vista més reflexiu.
{{ comment.text }}