EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“Fa temps que Catalunya no aborda els problemes de l’aigua fins que se’ls troba a sobre”

Entrevista a Xavier Latorre, que ha treballat més de 40 anys a administracions de gestió com l’ACA


10/02/2024

Si busquéssim un símil futbolístic, Xavier Latorre (Pamplona, 1941) es podria considerar el Franz Beckenbauer català del sector de l’aigua. Enginyer tècnic d’obres públiques, al llarg de la seva carrera ha treballat a les grans administracions públiques de gestió d’aquest recurs a Catalunya, entre les quals l’ACA o la desapareguda Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental. Des del 1999 presideix l’associació catalana d’Amics de l’Aigua, una entitat que impulsa el coneixement i sensibilització envers la realitat hidràulica del país. Preparen de cara al 2025 un congrés que tindrà lloc a Vic.

Ha vist imatges recents del pantà de Sau?
Sí, però no tinc ganes de mirar-ne. La situació actual és tan lamentable i penosa… Amb el pantà de Sau m’hi lliga una relació personal i professional. Professional perquè en vaig ser responsable d’explotació durant quatre o cinc anys; i personal perquè hi vaig estiuejar un temps. La meva filla més petita està batejada a l’església que va substituir la submergida a l’embassament.

En un país mediterrani com el nostre, els períodes de sequera són normal. La dels últims anys, tot i això, sí que es pot considerar d’una envergadura fora mida?
És cert que aquí les sequeres no són un fenomen extraordinari, i que n’hem viscut unes quantes, però ara acumulem més de 30 mesos sense pluja. És molt pitjor que el 2008. A això hi hem de sumar el canvi climàtic i l’avís dels experts que els episodis de pluja seran cada vegada més irregulars i les inundacions, per contra, més doloroses i sovintejades. Ara ja hauríem d’estar prevenint la propera, però fa temps que Catalunya no aborda els problemes de l’aigua fins que se’ls troba a sobre.

No fem els deures, vaja.
Els responsables de la gestió de l’aigua està clar que no. I no és que ho digui jo. El mateix director de l’ACA ha reconegut que entre el 2011 i el 2019 no es va fer res. Dels plans que la normativa ens obliga a desplegar cada sis anys, el 2009-2015 va assolir un percentatge d’execució del 42%; el 2016-2021, del 47%, i el tercer, del 2022 al 2027, es va aprovar a mitjan 2023, quan ja hauria d’estar actiu. O correm molt, que no sembla que sigui el cas, o tampoc arribarem als objectius.

Què no s’ha materialitzat que seria necessari?
Moltes infraestructures. En aigua regenerada, per exemple, anem endarrerits. Hi ha les estacions del Prat de Llobregat, la de Sabadell… I s’ha dit que d’aquí al 2027 se’n construiran 16 de noves. De moment continuem esperant-les, a banda que tampoc tenim a punt les llances de conducció i distribució tret de la de Vilaseca i Salou cap a la petroquímica de Tarragona.

I la gent? Estem més o menys conscienciats que dècades enrere?
Hi ha casos de tot, però en general respondria que sí.

I els sectors ramader i industrial?
El mateix. Des d’empreses altament proactives que han fet inversions fins a d’altres que se n’han desentès. Ara mateix, un 30% de l’abastament de Catalunya prové d’aigües subterrànies. Quants pous i aqüífers hem malbaratat a conseqüència del llançament indiscriminat de purins? I hem fet alguna cosa, no només els ramaders, també l’administració, per regenerar-los? La responsabilitat és compartida.

Tenen sentit les sancions que ha començat a instruir l’Agència Catalana de l’Aigua?
La responsabilitat de l’abastament és municipal. Ara bé, la Generalitat, a través d’organismes com l’ATL, l’Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat, té assumit el de moltes poblacions, així com la responsabilitat de planificar les infraestructures tenint en compte la visió del conjunt de país. No trobo just traspassar la culpa a un tercer, i menys quan la nostra ciutadania és un exemple. A l’àrea metropolitana de Barcelona s’estan consumint 104 litres per habitant i dia. No trobaríem cinc ciutats europees que puguin dir el mateix.

Reparant fuites i millorant el rendiment de la xarxa solucionaríem part del problema? O tampoc?
De coses n’hauríem de fer moltes. La primera, entendre que no som multimilionaris. En aquest país ens hem pensat durant molt temps que érem rics. Això ens ha portat a malbaratar recursos. Diguin el que diguin els anuncis de la Generalitat, l’aigua ve del cel, i si tinguéssim els embassaments de les conques internes plens ens l’assegurarien per a tot un any. El problema és que l’hem llançat indiscriminadament. Des de l’associació proposem mantenir el xip de sequera activat ja permanentment i no permetre que els pantans baixin per sota del 60%. Que l’aigua no corri riu avall més enllà de garantir els cabals ecològics i les concessions.

Però a efectes pràctics realment seria possible?
És qüestió de voluntat, una decisió política. També proposem fer reversibles les centrals hidroelèctriques. És a dir, que turbinin aigua dels pantans durant el dia per generar energia, que aquesta se’n vagi a un dipòsit i que a la nit es reimpulsi cap als embassaments aprofitant l’electricitat més barata. L’estalvi el tenim als pantans. En abastament d’aigües subterrànies, som al 30%. Hauríem d’arribar al 40% o 50%. Això passa per recuperar aqüífers malbaratats. Ara ens trobem que a correcuita s’ha iniciat alguna prospecció al Besòs. De veritat? No se’ns havia acudit abans?

I de les dessaladores, què en pensa?
La del Prat va ser al seu moment la major instal·lació d’aquestes característiques a Europa. També tenim la de la desembocadura de la Tordera, i dues més que haurien d’estar el 2027. No s’han licitat les obres i veig difícil arribar-hi, perquè una vegada més estem discutim si les paguem nosaltres o Madrid. Costaran 500 milions d’euros quan, des del meu punt de vista, les dessaladores tampoc són la meravella del món. Dessalar aigua és quatre vegades més car que potabilitzar-ne de corrent. La despesa energètica és enorme, ja que l’has d’injectar a molta força contra unes làmines que retenen la sal. El procés també genera salmorra, un residu que després es llança al mar i pot afectar la fauna marina. Abans parlava de les estacions regeneradores. El pla en preveu 16 de noves d’ara al 2027. Veurem si es fan. Els pressupostos són l’expressió numèrica de les voluntats polítiques i els dels últims temps parlen per si sols.

Què vol dir?
Ha estat l’aigua una prioritat pels governs de la Generalitat? No. La prova, que tant el pressupost de l’ACA com el d’ATL del 2022 i el 2023, ja en sequera, són idèntics. Pràcticament no s’ha mogut ni un euro. Tots dos organismes viuen només del cànon de l’aigua. Si la Generalitat realment vol noves infraestructures calen diners. La directiva marc europea també estableix, entre moltes altres coses, que hi hauria d’haver un reequilibri d’ingressos i despeses, però a Catalunya el percentatge de recuperació de costos és del 79%. Si recaptem menys del que necessitem per invertir és impossible guardar res a la guardiola.

Què més caldria fer?
Abans em preguntava per les fuites. Alguns gestors respondrien que pràcticament no n’hi ha, i depèn de cada cas, però també tenim casos flagrants: a Badalona es perden 180.000 litres al dia. És una barbaritat, com que en 15 anys ningú s’hi hagi posat. També hauríem d’establir que les noves construccions aprofitin les aigües grises i potenciar, en tots els casos, la recuperació de les pluvials. Mesures com aquestes les recollim en un manifest que publicarem la setmana que ve, coincidint amb el 25è aniversari de l’associació i advocant per un Pacte Nacional per l’aigua.

Està a favor de possibles transvasaments?
Catalunya s’hauria de dotar d’infraestructures que permetin tenir-la interconnectada hidràulicament i que si sobra aigua a una meitat, com és ara el cas de l’Ebre, es pugui enviar on manca. Amb això no defenso transvasaments permanents, però sí la possibilitat d’activar aquesta opció en cas de necessitat, i més si l’aigua es perd. Hidràulicament, tenim una Catalunya dividida en dues meitats. L’oriental, on mana l’ACA i viuen més de sis milions d’habitants però hi ha menys aigua; i l’occidental, amb molta més, menys població i les competències a mans de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Les relacions entre tots dos organismes són inexistents. Quan tindrem una situació política millor que l’actual per propiciar que hi hagi entesa?

Parlem de quantitat, però no ens hauria de preocupar també la qualitat? Menys aigua corrent vol dir més calenta, amb més algues, menys dilució de la contaminació…
No tinc cap dubte que aquí ningú se la jugarà. Es fan mostrejos constants i l’aigua passa per molts tamisos.

Pobles com Sant Agustí de Lluçanès continuen sense depuradora en ple segle XXI. És sorprenent?
A Catalunya tenim 545 depuradores. Ens queden les de conurbacions de menys de 2.000 habitants. S’han d’anar fent, però sense perdre de vista que les primeres que es van fer, com la de Roses als anys setanta, poden tenir elements ja en situació d’obsolescència.

Socialment hi ha un corrent en auge a favor de remunicipalitzar la gestió de l’aigua. Què en pensa?
Que no ens hem de confondre. La llei d’aigües del 1986 diu molt clarament que totes les aigües són públiques, tret de les que pertanyen a una propietat o estan circumscrites a concessió. L’aigua, per tant, és sempre pública i la responsabilitat de gestionar-la, també. Però això no vol dir que el servei com a tal l’hagin de prestar directament els ajuntaments. Cada municipi és sobirà de prendre el model que vulgui segons les seves característiques. Mentre es faci bé en quantitat i qualitat i s’actuï amb transparència, totes les opcions són vàlides. Hi ha empreses que treballen molt bé, altres que no tant, ajuntaments que ho fan molt bé i d’altres amb molt marge de millora. Quedi clar, però, que l’aigua no es ven, no té preu. El que es paga és la seva utilització.

I les tarifes són les que toca? Alcaldes com el de Vilanova de Sau han posat sobre la taula apujar-les.
Històricament hi ha hagut una tendència històrica als ajuntaments que no acabo de comprendre. No volen apujar les tarifes de l’aigua perquè creuen que els resta vots, però sí que toquen les d’altres serveis. Crec que el problema és que no s’ha sabut explicar bé. I jo penso que sí, que cal revisar imports a l’alça. A escala europea, som a la part baixa: uns 2,4 euros per metre cúbic quan a Dinamarca se’n paguen, per exemple, 4,8. D’aquí circumstàncies com que només recuperem el 79% dels costos.

LA PREGUNTA

S’esperava la majoria absoluta del PP a Galícia?

En aquesta enquesta han votat 93 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't