Tenia quatre mesos quan el seu pare, Felicià Tona Bassas, se’n va anar a l’exili. Un exili del qual mai més va tornar, explicava aquest dimecres a la tarda Ramona Tona. Ella i els dos germans, un dels quals també va poder assistir a la col·locació d’una llamborda Stolpersteine en el seu record davant l’estació de Vic, van haver de viure una infantesa dura, perquè “ens deien que érem uns rojos”. La Ramona recordava que “un guàrdia civil sempre ens preguntava ‘¿Dónde está tu padre?”. Responien que no ho sabien i era veritat, però no els acabaven de creure. Ella recordava que la seva mare rentava roba “per a una casa de senyors i l’eixugava a casa meva i després els la portava”. Per aquest tragí, “deien que anava a portar la roba al meu pare perquè estava amagat”, però no era així.
Quan ell va tornar de Montcada, on era amb la Guàrdia d’Assalt camí de la retirada, els va deixar un sac de pa, comentava un dels parents. I d’ell no en van saber res més fins al cap de molts anys. La infantesa, sense el pare, “va ser molt dura”, assegurava la filla, “estava desaparegut”, deien. Però el que no sabien era que el 8 de novembre de 1941 va ser assassinat al camp de concentració de Gusen.
La Ramona recordava quan se’n va assabentar l’àvia paterna, que es deia com ella. “Jo era petita, anava amb ella amb el cistell i un drapaire li va dir: ‘Ai, Ramona, com us tenen enganyada, eh, el vostre fill que en fot de temps que està mort”. Per a l’àvia, “quan va saber que el seu fill petit era mort plorava de nit i de dia, va ser una desesperació”.
Amb el temps, a través d’amics del pare que havien sobreviscut, que els van fer arribar un certificat de defunció, van saber part del recorregut que havia fet el seu pare fins al camp d’extermini. “Em sap molt greu que per tenir una manera de pensar diferent de molta gent el pare ho hagués de pagar amb la seva vida, per això no vull saber res de política.” Amb tot plegat, apuntava, a casa seva “no es parlava de política ni del pare”.
