La psicologia té tipificat com a trastorn d’estrès posttraumàtic el fet d’experimentar escenes retrospectives, records o malsons relacionats amb una situació viscuda prèviament. Els ripollesos que afortunadament no hem viscut mai cap guerra hem heretat les seqüeles derivades de la destrucció de la vila que es va patir durant la primera guerra carlina, el 1839, o un segle després els bombardejos de l’aviació franquista que també van castigar el municipi. Molt més recent en el temps és la sotragada que van representar els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, amb la cèl·lula de joves ripollesos liderada per l’imam local Es-Satty. Aquesta la perpetuarem també als nostres descendents.
El record d’aquella data de fa poc més de quatre anys va sobrevolar durant un dia i escaig la memòria dels vilatans que a banda del canvi horari van haver de superar una notícia funesta. L’assassinat d’una dona presumptament en mans del seu fill va estendre’s com una capa de malastrugança a través de xarxes socials i el boca-orella durant tot el matí de diumenge. Altre cop una mort, altre cop amb jovent implicat, i altre cop un fugitiu. Aquesta vegada, però, el principal sospitós estava prop de casa, presumiblement a la muntanya. A partir de mitja tarda periodistes de diferents mitjans de comunicació generalistes arribaven al centre del poble. Càmeres, trípodes i micròfons es deixaven veure com van fer-ho el 2017 i com hi tornen des d’aleshores coincidint amb l’aniversari d’aquella tragèdia, i com també ho havien fet el 2007 quan l’advocada Conxita Huerta va ser escanyada mortalment per la seva parella, que posteriorment es va suïcidar. Aquell havia estat l’últim episodi luctuós de violència domèstica a Ripoll.
El cas actual té l’element materno-filial que ha horroritzat i inquietat a parts iguals. Es coincideix a dir que alguna baula ha fallat, sobretot després de saber-se que hi havia antecedents en la relació. L’expressió “això és horrorós” es repetia una vegada i una altra mentre l’helicòpter dels Mossos d’Esquadra sobrevolava el nucli urbà a la recerca d’algun indici de la presència del noi. Els rumors apuntant un tarannà ideològic extrem del noi, la frondositat del bosc on l’havien vist endinsar-se i la possibilitat que anés armat van posar en alerta els veïns de les cases aïllades del barri dels Bruchs i del municipi de les Llosses, on va acabar sent detingut. Però un sentiment que ha aparegut en diverses converses ha estat la vergonya que alguns ripollesos experimenten quan el nom del poble apareix relacionat amb fets tan funestos. El sentiment de pertinença a un col·lectiu fa que molts es facin seva la desgràcia, i que malgrat no tenir-ne cap responsabilitat desitjarien poder desfer-se d’un estigma que fins fa uns anys s’atribuïa a la capital veïna d’Olot després de diferents successos que periòdicament l’esquitxaven de sang, i al qual ningú li agrada sentir-se vinculat.
Igual com en alguns sectors va semblar de mal gust que el dol oficial es decretés per la jornada de dilluns anul·lant tots els actes, però que no va evitar que durant tot diumenge se celebrés la fira esotèrica amb normalitat. Fins i tot la concentració del col·lectiu La Sarja va passar pel mig del mercat que es feia a la plaça Sant Eudald. Un simptomàtic nombre de persones han verbalitzat irreproduïbles conclusions respecte a la mena de justícia que exercirien amb l’autor de les ganivetades. Mentrestant, a les xarxes socials es discutia la terminologia a utilitzar –si homicidi, parricidi o feminicidi– per definir el que els nostres avis haurien anomenat pel seu nom: crim.
