Les sigles són AICP (Atenció Integral Centrada en la Persona). I quin és el concepte que hi ha al darrere?
Bàsicament, que algú que ha tingut uns determinats hàbits, estil de vida, costums o desitjos durant la vida, no té per què canviar-los quan està en una situació de dependència o necessita ajuda. El model proposa canviar la perspectiva: en lloc de mirar la persona en les seves discapacitats, se la miri amb les capacitats. Que es conegui la seva història de vida i que es faci un pla d’atenció en què ella participi: ha de seguir fent el que li agrada, en la mesura que pugui, i no que siguin altres els que decideixin per ella.
És una situació que no és transitòria, i es pot allargar durant anys…
Per això es coneix com a atenció de llarga durada: deu, quinze anys… i cal que aquestes persones sentin que segueixen amb la seva vida. No que hi hagi un trencament.
I com s’aplica això?
És un canvi de cultura profund, radical. La mirada dels professionals ha de canviar, i a més d’allò que han estudiat (medicina, psicologia, infermeria…) han d’aprendre a apropar-se a aquesta persona com a tal. Que senti que se la respecta i se li dona suport per continuar el seu projecte de vida. I això vol dir aprendre coses noves i desaprendre’n d’altres que potser estaven bé en un sistema assistencial, però que ara cal canviar. Cada vegada es parla més del paradigma dels drets, i es genera normativa que garanteix els seus drets pel que fa a garantir la seva autonomia moral.
La gent es posa en mans d’aquell de qui li depèn la salut i la cura…
Diferenciarem entre estar en un hospital, en què et poses en mans d’un quadre mèdic que et salvarà de la situació. Fas una cessió de la teva autonomia perquè és una temporada curta. Però quan la teva situació de dependència dura anys, el que necessites és viure.
Quan la teva situació de dependència dura anys, el que necessites és viure
Abans d’atendre algú, cal demanar-li què ha estat i què ha fet a la vida?
Preguntar-li, sí. Però sobretot establir-hi una relació de confiança, de proximitat. Parlar-hi de mil coses, i a mesura que se’l va coneixent, el vincle es reforça i la persona es va obrint. Arribar-hi a un consens.
Doncs si jo vaig a una residència i sempre m’ha agradat cosir, llegir o llevar-me tard, hauria de poder-ho continuar fent?
Sí. És clar que sempre tindrem limitacions: hem d’acomodar els drets de les persones amb el sistema organitzatiu, però es pot fer. Això per a les residències…
Abans d’arribar-hi, cal intentar que l’assistència es pogués rebre a casa?
És clar. La idea és convertir el domicili en un centre de recursos. Que hi arribin els recursos que són a la comunitat. És el concepte d’atenció integral: que en lloc que la persona peregrini pels diferents llocs (centre d’assistència primària, centre de dia, hospital…) sigui el sistema el que s’acomodi a la persona: que pugui oferir-li per un sol canal l’atenció que ara és fragmentada. Això requereix un esforç organitzatiu –de salut, serveis socials, habitatge…– per treballar de manera coordinada i que el sistema sigui capaç d’oferir a una persona el paquet integrat d’allò que necessita. Fa anys que es pretén, però és difícil: una cosa és fer plans estratègics i l’altra, la realitat. Cada administració té la seva pròpia cultura i història, i com que no es parlen, tampoc s’entenen. Però quan s’ajunten serveis sanitaris i socials resulta molt enriquidor.
I com es resol això?
El que estem veient que funciona, i també ens reclamen organismes internacionals, són les experiències territorials. La teoria s’ha de concretar en un determinat territori, tenint en compte les seves característiques, població, professionals i recursos. Quan hi ha projectes concrets que aterren al territori, funciona. I s’acaba arribant a la figura d’un únic professional, que ajuda la persona que té problemes i viu a casa seva que li arribin tots els serveis. S’evita que la persona peregrini pel sistema i que a cada lloc li facin una valoració.
No sempre la casa estarà adequada per fer aquesta atenció…
S’ha de mirar si necessita adaptacions, o productes de suport. Viure a casa, sí, però viure a casa bé. I en això cal tenir en compte la família, que acostuma a ser la principal cuidadora de la família.
Viure a casa, sí, però viure a casa bé. I en això cal tenir en compte la família
I tot això, quins costos té per a l’erari públic, comptant que aquests són cada vegada més escassos?
A més de ser millor per a les persones, que és el més important, és menys costosa per als sistemes públics. Tenint en compte la progressió de l’envelliment, tots els organismes internacionals i els països que més hi han treballant adverteixen que o fem canvis o això és insostenible. Un exemple: a urgències, als hospitals, la majoria de gent que hi va són gent gran. I ho fan perquè abans, pel camí, ningú no els ha resolt el problema. La paradoxa és que sempre ens queixem que tenim pocs recursos, però estem gastant malament. Perquè no produïm sinergies, perquè no aprofitem els recursos comunitaris… No som capaços de canviar l’esquema mental de la forma amb què hem atès fins ara les persones. A Catalunya, per cert, hi ha bones experiències sobre atenció integral a la persona.
A Osona, tenim 5.000 persones més grans de 85 anys, el doble que fa una dècada…
I la meitat dels que seran d’aquí a deu anys…
Això ens aboca a un problema greu?
No ho dubti. Si no es fan reformes, la despesa tindrà un creixement exponencial. Hi ha estudis, però, que diuen que si s’introdueixen reformes, la despesa es redueix. Si ens cuidem a nosaltres mateixos, per començar, hi ha situacions de dependència que són evitables. Convertim-nos en agents de la nostra pròpia salut. O sigui, autocuidar-se. La persona que s’autocuida o que té un bon seguiment des de la comunitat té un declivi d’envelliment més lent.
{{ comment.text }}