El dia 19 de març de l’any 1900, naixia a Vic Josep Dencàs i Puigdollers. Segons el Registre Civil, ho va fer al domicili familiar, a la plaça de la Mercè, un espai avui modificat des que es va construir el temple sepulcre de Sant Antoni Maria Claret. Els seus pares regentaven una farmàcia al carrer de la Ramada. Això converteix Dencàs en vigatà, encara que la seva estada a la ciutat fos breu: quan tenia només 3 o 4 anys –el 1904 com a molt tard– la família es va traslladar a Sant Andreu de Palomar, antic municipi integrat des de feia poc a Barcelona i en creixement per l’activitat industrial.
Possiblement era aquesta perspectiva la que va atraure la família Dencàs Puigdollers, per contrast amb un Vic que havia perdut població. Això sí, l’ambient familiar va estar “imbuït d’aquesta tradició vigatana, catòlica i nacionalista” i així va créixer el petit Josep.
Ho expliquen els historiadors Fermí Rubiralta, Frederic Porta i Fèlix Villagrasa al llibre Josep Dencàs i Puigdollers, el conseller maleït (Ed. Base), el primer estudi complet sobre la trajectòria de Dencàs. Al pròleg, el també historiador Joan B. Culla (en un dels seus últims escrits abans de morir) diu que potser continuarà essent maleït, però “a partir de la publicació d’aquest volum ja no serà el conseller desconegut”. El volum es va presentar a la Biblioteca Pilarin Bayés, en un acte impulsat per la Fundació Reeixida, dedicada a la memòria històrica.
Fermí Rubiralta, autor de diversos estudis sobre l’independentisme català i els seus líders durant el segle XX, destaca que Dencàs va tenir “una importància fonamental” a principis dels anys 30. Metge des de l’any 1923, s’havia bolcat en la seva professió. Va ser cofundador de la Clínica Sant Jordi, a Sant Andreu, i no va tenir cap activitat política rellevant. Serà sobretot a partir de l’any 1930 que l’exercirà, quan se’l troba com un dels fundadors d’Aliança Republicana de Catalunya (ARC).
Protagonitza mítings i conferències, i intervé activament en la Conferència d’Esquerres que el març de 1931 dona lloc a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Els autors del llibre parlen d’un Dencàs d’“activitat incessant” i “molt implicat dins la flamant coalició republicana”. Tant és així que el mateix any és escollit diputat a les Corts, a Madrid, i l’any següent passarà a ser diputat del nou Parlament de Catalunya, mentre presideix les Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). Tanmateix, és com a conseller de la Generalitat quan viurà el seu moment més rellevant. “Era el conseller més conegut de la Generalitat, després dels presidents Macià i Companys, en dos anys havia passat de ser conegut al barri a estar a primera línia”, diu Rubiralta.
A parer de l’historiador, Dencàs “ha patit i segueix patint una llegenda negra, amb dues greus acusacions, de suposada proximitat al feixisme i de ser responsable de la fallida del pronunciament del 6 d’octubre de 1934”, quan era conseller de Governació i Companys va proclamar l’Estat Català, càrrec que compaginava amb el de conseller de Sanitat. Els coautors del llibre reivindiquen aquesta última faceta en què, com a metge, “va ser el constructor del nucli sanitari de la Catalunya autònoma”.
Segons Rubiralta, el doctor Dencàs estava compromès “amb l’assistència als desvalguts, amb valors republicans, un ideal que havia practicat a Sant Andreu”. I que li va comportar tensions amb l’Església catòlica, que en aquell moment era titular de gran part de centres hospitalaris.
Era partidari d’un independentisme “més pedagògic i menys sentimental”. I per això reconeix que “lluïa sobretot amb la bata blanca, i la resta, a vegades li venia una mica gran”. Exiliat l’any 1934, tornarà a Catalunya però ja no com a conseller. L’esclat de la Guerra Civil l’agafa com a líder d’Estat Català, separat d’ERC. L’any 1936, amenaçat pels anarquistes de la FAI, tem per la família i fugirà a Itàlia abans d’instal·lar-se a Banyuls, a la Catalunya Nord.
L’any 1948, Dencàs es va traslladar a Tànger, on va dedicar-se en cos i ànima a la medicina, “la seva professió estimada!”, fins que va morir l’any 1966, allunyat de la política. La Fundació Reeixida ha procurat la restauració de la seva tomba, a la ciutat nord-africana. Figura incòmoda i desvinculada de Vic des de la infància, la ciutat no l’ha reivindicat mai.
La polèmica
La figura de Dencàs és encara avui objecte de debat. Rubiralta, Porta i Villagrasa no defugen els seus aspectes més controvertits.
PROPER AL FEIXISME?
Una entrevista amb el vicecònsol de la Itàlia de Mussolini a Barcelona, el juny de 1934, i unes afirmacions elogioses cap al règim que, segons aquest, hauria fet Dencàs han fonamentat acusacions de proximitat al feixisme. Els historiadors diuen que resultaria “esbiaixat” interpretar-ho “com una declaració de fe feixista” del vigatà. Segons ells, cal veure-ho “en sentit tàctic”. S’acostava la proclamació de la República Catalana i feia “un tempteig de suports”. Dencàs, per contra, havia afirmat el mateix mes en una carta que el feixisme “no puede ser tolerado, ni como aspiración”, com a forma de govern a Catalunya. Culla parla de “candidesa” de Dencàs, i diu que les apostes polítiques de Roma eren prou conegudes.
EL FRACÀS DEL 6-0
Se li ha atribuït a Dencàs el fracàs de la proclamació de l’Estat Català el dia 6 d’octubre de 1934. Sense negar la part que li pertoca, els autors del llibre constaten que “la màxima responsabilitat només pot recaure en el president de la Generalitat”. Un Lluís Companys que va tirar endavant amb la insurrecció amb “mancances evidents en la logística i l’estratègia militar” i sense “el suport d’una base social disposada a fer-ho”. Des de l’exili, Dencàs es negava a parlar de fracàs. El mateix Companys pensava que aquell dia hi hauria un aixecament popular que els faria triomfar, com en la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931.
{{ comment.text }}