Auxiliars, infermeres i infermers, metges i metgesses… Però no sempre els mateixos, ja que els torns van canviant i és habitual variar de companys. Aquesta realitat, molt pròpia de centres de salut on, d’altra banda, és bàsic treballar en equip, l’han testat durant una setmana i mitja 222 alumnes d’Infermeria i Medicina de la UVic-UCC.
No fent res que desconeguin o que no hagin pogut veure en pràctiques a hospitals, centres d’atenció primària, residències… però sí amb la complicació de ser ells els que passen a portar el pes del cas, sense un professional al costat.
Un exemple: un equip format per dos estudiants de tercer d’Infermeria i una de quart de Medicina atenia dimecres a la tarda un home de 85 anys amb patologies de base, tos i greus dificultats per respirar.
L’acció transcorria físicament als boxs de la UVic, però en teoria els havien avisat d’una residència de gran i disposaven de proves complementàries com un electrocardiograma o una radiografia de tòrax.
A partir d’aquí, entomar la situació, estudiar la metgessa els símptomes i administrar els infermers la medicació, o recopilar les constants vitals del pacient. En tant que simulacre, el malalt era un maniquí, però l’efecte de les atencions, ben real, ja que li donava veu i vida un infermer en exercici, a banda que es controlava informàticament si millorava l’estat de l’home en funció de les decisions dels estudiants.
“Recreem escenes de la realitat quotidiana dels professionals assistencials”, explicava Sergi Cazorla, professor de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar. Això no dista de les simulacions ja habituals als graus, però la màgia d’aquest cop és que primera vegada s’ajuntava alumnes d’Infermeria i Medicina. “Logísticament no és fàcil, perquè estem en campus diferents, però té tot el sentit. Així són els equips multidisciplinaris en què treballaran en un futur”, hi afegia el vicedegà del grau de Medicina, Joan Manel Díaz.
A banda del de l’home de 85 anys, es va plantejar també als grups el cas d’una dona presentant-se al CAP amb moltes exigències, o el d’un pacient en situació de final de vida. Tot, el màxim de real, fos amb actors de carn i ossos o, en altres escenes, via els maniquís controlats remotament.
“Amb metodologies com aquesta el creixement de l’alumne és descomunal”, apuntava Cazorla, “si hi poguéssim incorporar encara més disciplines: fisioteràpia, odontologia… seria ideal, perquè en un moment o altre tots girem entorn del pacient”.
Superada la simulació, arribava el vertader pinyol de l’activitat: asseure’s en una taula amb metges i infermers ja en exercici, companys observadors i analitzar la jugada, tant el que s’havia fet com el susceptible de millora. “En el nostre cas [el de l’home de 85 anys], tenir clara una mena de llista per no deixar-nos res”, explicava Aitor Castillo, estudiant d’Infermeria.
Paula Valde, l’alumna de Medicina amb qui havien compartit simulació, deia que ella s’emportava el “treball en equip”: “Tots estàvem nerviosos, però quan un s’ha quedat en blanc, ens hem complementat. En el futur ho farem així, de manera que fantàstic començar a la universitat”.
A banda de la interrelació entre professionals, els docents també destacaven activar a través de casos pràctics teoria d’assignatures i cursos previs, així com afrontar diversitat de situacions, “perquè a pràctiques se’n troben moltes, però arribar a veure-ho tot és impossible”.
Una altra característica de les jornades és que els pacients milloraven o empitjoraven en funció de les atencions dels alumnes, però sense arribar a la mort. “Un escenari fatal podria marcar-los. No és del que es tracta”, explicava Cazorla, “busquem que treballin amb tensió real i que després valorin què millorar, però des d’un espai segur on equivocar-se”. I és que equivocar-se, ho sabem tot els que treballem, és part essencial d’aprendre i estimar l’ofici.
{{ comment.text }}