L’arribada d’una criatura al món sol anar acompanyada d’enhorabones i gestos d’alegria. És lògic i bonic, i no ha de canviar, però amb més informació i consciència, també cada cop més dones s’atreveixen a parlar obertament dels pros i contres de la maternitat.
Ser feliç pel naixement d’un fill és compatible amb reconèixer el desgast físic i emocional de l’embaràs, igual que anem aprenent a no jutjar decisions tan personals com donar o no donar el pit.
La idea és que la societat deixa enrere la idealització absoluta i s’imposa una maternitat més matisada, més real.
Amb l’accés a major informació, les mares d’avui també disposen de més eines per decidir com parir.
Això es concreta en l’anomenat pla de part, un document que recull preferències com ara si s’accepta l’epidural, si s’està d’acord amb el monitoratge fetal continu o quan i com tallar el cordó umbilical.
L’objectiu és facilitar la comunicació amb l’equip sanitari i garantir a la dona una experiència en principi més respectada.
El problema és que això no sempre acaba passant.
EL 9 NOU rep periòdicament testimonis de mares dolgudes, tristes, enrabiades… per haver viscut parts en què no es van sentir ben tractades. I és curiós que sovint qui truca a la redacció –tres vegades l’últim any– són àvies, mares consternades de veure les seves filles no tan felices com es podria esperar pel moment.
D’aquestes fonts, i de sis més en contacte amb el bisetmanari entre aquest estiu i el passat, EL 9 NOU n’ha recollit experiències de dones que consideren poc respectuós el tracte per part del Consorci Hospitalari de Vic (CHV).
El punt comú dels seus relats és la sensació de vulnerabilitat. “La por que alguna cosa vagi malament fa que no estiguis al 100% de les teves capacitats, però això no pot justificar que un professional tiri pel dret i decideixi per tu”, diu una de les testimonis.
Una altra hi afegeix que “s’entén que no tot pot sortir com voldries, perquè un part és imprevisible, però el mínim és tractar-te amb empatia i no sentir-te criminalitzada si no vols accelerar el procés farmacològicament o estar estirada al llit”.
Moltes expliquen haver-se sentit pressionades a acceptar l’administració d’oxitocina, com també haver viscut tactes vaginals sense l’explicació corresponent.
Altres parlen d’episiotomies sistemàtiques –la intervenció consistent a fer un tall a la paret de la vagina– que potser s’haurien pogut evitar, i que comporten dolor i una recuperació més lenta: “En el meu cas van ser sis punts que psicològicament em van destrossar. Han passat anys i em sembla que ho tinc oblidat, però cada cop que en parlo se’m posa la pell de gallina”.
També s’assenyala molta rotació en els professionals o “frases agressives” qüestionant decisions de les dones. “En un moment tan vulnerable, et sents petita, com una futura mare inconscient”, apuntava una de les testimonis en una carta.
Un cas impactant és el d’una altra que havia optat per un part a casa, però que per complicacions acabava a urgències de l’hospital. Assegura que després d’haver-se sentit culpabilitzada tota l’estona, un ginecòleg li va dir “mira’t el nen, per la teva decisió gairebé es mor”. Altres exemples van en la línia de tractes infantilitzants, com ignorar les preguntes de les mares o dirigir-s’hi amb to paternalista.
Després, un cop fora de l’hospital, la resposta social recurrent és que “per sort la criatura ha nascut bé”, la qual cosa “invisibilitza el nostre dolor”: “Sí, estic contenta perquè el meu fill finalment ha arribat al món, però jo també he de poder dir que el tracte rebut m’ha fet sentir malament quan en teoria donar a llum ens apodera”.
La clau és preguntar-nos “quan es van institucionalitzar els parts, i per comoditat de qui? Dels professionals?”, es pregunta una de les darreres dones amb qui ha parlat EL 9 NOU.
Una altra insisteix que “aquestes experiències no són moments incòmodes ni percepcions subjectives, sinó vivències que en molts casos han deixat una petjada profunda. Per a moltes, el que hauria de ser un dels dies més feliços de la vida queda tenyit de tristesa, impotència i, fins i tot, trauma. I aquest trauma no marxa quan arribes a casa amb un nadó sa”.
El recull no vol posar el focus en noms ni responsabilitats individuals, sinó convidar a una reflexió necessària a partir de vivències reals d’osonenques. Les testimonis –no s’identifiquen perquè no totes se sentien còmodes aportant noms i cognoms– demanen una revisió profunda del model i un “compromís real” per garantir parts més respectuosos. I així, que el naixement d’un fill o filla sigui, efectivament, moment de gran enhorabona. També per a qui el pareix.
*EL 9 NOU va convidar el CHV a sumar-se a la reflexió sobre els parts. El Consorci finalment ho ha declinat en no conèixer els detalls concrets dels relats de les mares.
