Aviat farà trenta anys que es va crear el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), que vetlla per l’ètica del periodisme i el compliment del Codi Deontològic. El seu actual president és Josep Carles Rius (Valls, 1956), periodista de llarga trajectòria en mitjans com ‘El Periódico’, ‘La Vanguardia’ o ‘Público’, exdegà del Col·legi de Periodistes i professor de diverses generacions de nous professionals a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Potser hem de començar per explicar què és i què fa el Consell de la Informació de Catalunya. Seria encertat dir que és com el control de qualitat del periodisme i els periodistes?
Sí, és la institució que vetlla pel compliment del Codi Deontològic, és a dir, els criteris ètics que ens hem donat els periodistes. L’any 1992, una generació de periodistes –que venien d’haver exercit el periodisme en l’època de Franco i sabien el valor que tenia per impulsar la democràcia– van impulsar la redacció del Codi Deontològic. El primer que es va fer a l’Estat espanyol i de referència més enllà. Deien que era molt important tenir el codi, però també una eina que en garantís el compliment. Per això es crea el CIC, cinc anys després. La importància és que està format per periodistes, però també per representants de la societat civil, d’altres col·legis professionals per exemple. No és un òrgan gremial. Li diem a la societat: el dret a la informació és vostre, dels ciutadans, tenim el privilegi de garantir-lo seguint els criteris ètics, i volem que ens ajudeu a complir-ho. I fer la tasca de revisió de si ho fem bé o no.
El Codi Deontològic actual és de l’any 1992. La professió, i el món, ha canviat moltíssim. Per això s’ha hagut de reformar ara fa poc, el novembre passat s’hi van introduir actualitzacions.
Només es pot reformar en el Congrés de Periodistes, allà es porten les propostes i s’aproven democràticament. L’últim havia estat l’any 2016, ben bé coincidint amb l’inici del primer mandat de Donald Trump. És a dir, mentre nosaltres estàvem reunits, ell creava la teoria dels fets alternatius, que vol dir descaradament l’ús de la mentida com a arma política. És a dir, des que va començar l’era de la postveritat i les fake news no havíem tingut un congrés i no ens havíem preparat per respondre a aquest món. Per això era tan important analitzar com ens afecten els canvis del món i com ens podíem dotar d’eines més poderoses per encarar-ho.
És un dels grans reptes, fer front a les veritats alternatives, però també que la societat ens cregui quan ho fem. En els últims anys, també és cert que la societat ha anat perdent la confiança en la professió i els mitjans.
En el codi ja s’afirmava –al primer article– que el periodista ha de dir la veritat. Ara hi hem afegit que també ha de combatre la mentida. Ha de ser un militant combatent amb la mentida, que ara s’utilitza com a arma política. Aquesta crisi de confiança que cita és certa, i l’hem de recuperar. Com? L’única manera és que el ciutadà vegi que som vitals en una democràcia. També hi hem afegit que el periodisme és vital en la lluita contra el discurs d’odi. Ens pensàvem que això ja estava superat, que teníem una democràcia i unes institucions estables… doncs no, ara és una de les nostres grans amenaces. Com també el clickbait, el pescaclics per aconseguir audiència. El món de les xarxes és positiu globalment, ha fet molt per la llibertat d’expressió, però també ha contaminat l’escena pública i en les grans plataformes, ser un vehicle de desinformació. En el codi fem una proposta que és potser utòpica, però almenys en deixem constància: que les grans plataformes s’han de fer responsables del contingut que difonen. No n’hi ha prou amb dir que és un altre qui fa aquest contingut i ells només el publiquen. És una lluita que la Unió Europea ja la té clara i que ara té el gran inconvenient que Trump està prenent mesures en la direcció contrària. I no és un problema dels periodistes sinó de la societat, nosaltres estem en primera línia perquè ens hi va l’ofici, però hem de dir a la societat que som una peça vital en la democràcia. Fixi’s que el primer que va fer Putin va ser desballestar els mitjans que no eren afins i ara Trump va per aquest camí, tot i que es troba amb mitjans més potents com el New York Times. Però ell treu acreditacions de mitjans per a la Casa Blanca per traspassar-les a influenciadors que són de la seva corda.
Des de determinats sectors, quan es critica el periodisme es parla de mitjans subvencionats. Es difon la idea que depenem de diners públics i això ens condiciona. Ens ha de preocupar aquest missatge?
Quan dèiem que hi ha desinformació, hem d’afegir-hi que calen espais segurs, illes de credibilitat on el ciutadà sàpiga que pot recórrer. N’hi ha a tots els nivells, com els mitjans públics… i per això és tan important preservar-los. Però el mercat no dona per preservar-les, entre altres coses perquè la gran font d’ingressos era la publicitat, i aquesta s’ha evaporat, se n’ha anat a les plataformes. Per tant, nosaltres diem que és legítim tenir suport públic, però que aquest ha d’anar condicionat al compliment del Codi Deontològic. En l’inici de la reforma que hem fet ara, expliquem què és un periodista (cosa impensable un temps enrere). Però diem que un periodista és qui té formació per exercir l’ofici i també el compromís ètic de garantir la informació de qualitat per als ciutadans. Són les dues bases. Si un mitjà no té periodistes formats ni compromís ètic, no ha de tenir dret a rebre diner públic.
“Jo m’informo per les xarxes”. Què li diem a algú que faci aquesta afirmació?
Els hem de dir, i sobretot als més joves, que a les xarxes socials hi ha molt bona informació però també hi ha molta intoxicació. Els hem de preparar perquè sàpiguen trobar a les xarxes les illes de credibilitat.
Educació mediàtica, en certa manera…
Sí, perquè en el futur quan parlem de segregació, la gran bretxa serà entre els joves que hagin dedicat una part del temps que estan a les pantalles –que és molt– a rebre continguts de qualitat, que els formen i els fan créixer com a persones, respecte als que hagin rebut continguts amb discursos d’odi, prejudicis i mentides. Per això és vital que els eduquem en saber que allà hi poden trobar molta informació de qualitat, perquè els grans mitjans hi són, i creadors de contingut honestos, també.
Nosaltres, els mitjans o els periodistes, també hem estat víctimes d’errors propis, hem caigut en maneres de fer que no ens han ajudat a reforçar la credibilitat? Abans parlàvem del pescaclics…
Per això hem fet una cosa revolucionària, que és introduir en els criteris bàsics del Codi Deontològic el pescaclics com a pràctica no ètica, perquè trenca la idea de servei públic. En la informació s’ha de prioritzar allò que és rellevant perquè els ciutadans puguin prendre decisions, donar-ho de la millor manera possible.
Això és el que s’ha ensenyat i s’ensenya a les facultats, de fet…
I parles amb professors, et diuen això, que expliquen la lliçó clàssica de com s’han d’ordenar les notícies, de més a menys importància… i arriben a alguns mitjans on els diuen que han de fer-ho al revés. Amb la informació rellevant al final perquè així el lector s’està més estona a la notícia. Això ja és un problema ètic dels periodistes, deontològic, i s’ha de combatre. Hi ha digitals que el seu model de negoci es basa en això. Però vull ser optimista i penso que aquesta febre passarà. Entraria en allò que hem anomenat –fins i tot en comunicats públics– el periodisme escombraria. Confio que els ciutadans es cansin de tot això, comença a haver-hi elements en els recomptes d’audiència que ho indiquen. I si algun mitjà té problemes econòmics per haver-se basat en això, potser serà bo. Els mitjans seriosos s’hi han de resistir, i els que hagin perseverat en la informació de qualitat (i hagin cuidat la seva comunitat sense trair-ne la confiança) se’n sortiran. És el nostre gran patrimoni.
Parlava dels noms grans del periodisme que van impulsar el Codi Deontològic. Després va venir la seva generació, a qui ells els van fer de mestres. Uns i altres creuen que el periodisme podia ajudar a canviar la societat en el bon sentit. Ara els podem demanar el mateix als joves? O és massa utòpic, que creguin en aquest ideal?
Necessitem ideals. Sense utopies no tenim futur, encara que sigui difícil. Cada generació té el seu. A la meva generació, que venia després de la dels Huertas Claveria o Josep Pernau, era consolidar la democràcia, l’autogovern o els drets democràtics. Aquesta generació hem vist que quan arriba la gran depressió econòmica de 2008, que coincideix amb el gran impacte tecnològic i evoluciona cap a l’ascens de l’extrema dreta, tot el món que havíem ajudat a construir entra en risc. Ho veiem els periodistes, i ho veu la societat. Els drets essencials, com l’educació o la sanitat, perillen. Davant d’això, penso que hem de fer una gran aliança entre generacions: cada una ha de fer el seu paper però en això ens hem d’unir, són conquestes que van costar molt i no es poden deixar perdre. Quan era professor universitari, a cada curs hi havia alumnes que entenien aquest missatge. Després jo els he seguit professionalment i continuen lluitant pel mateix. També intento ser optimista.
Periodisme i compromís ètic lligats…
Evidentment. Tornant al Codi Deontològic: un periodista ha d’estar compromès amb els drets humans, no pot dir que “jo informo i prou”. És el marc ètic que ens hem donat amb la Declaració Universal dels Drets Humans, que s’adopta després de les dues primeres guerres mundials i que és absolutament vigent. Perquè mig segle després d’això, aquest text fonamental està en risc. Potser ara hi ha eleccions i l’extrema dreta ens dona un disgust a tots. Però continua havent-hi una capacitat de plantar cara. I s’ha de plantar cara.
