Griselda Castells (Entesa-AM) és regidora a l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló des de l’any 2015. Aquest mandat també s’ha estrenat com a consellera comarcal.
Un moment fumut per estar al capdavant de l’àrea del Cicle de l’Aigua?
La veritat és que sí. Per ser la primera vegada de consellera, he ensopegat un escenari bastant crític. Intentarem afrontar-lo de la millor manera possible.
Osona es manté ara per ara en fase d’excepcionalitat. Què vol dir això?
Catalunya va aprovar l’any 2020 un pla de sequera; ja s’intuïa que amb el canvi climàtic els episodis de pluja es tornarien minsos i n’hi hauria menys, o que ens arribarien Glòries, bons pel que fa a l’aigua però no en desastres. En aquest pla s’hi preveien diferents fases segons la precipitació i, en cada cas, límits en el consum domèstic, industrial i agrícola i ramader. Si no plou, s’aniran incrementant els percentatges de reducció.
Per què aquí el límit és de 230 litres per habitant i dia i no de 200 com a la costa, les comarques gironines o l’àrea metropolitana de Barcelona?
Per la font de captació. Els municipis de la nostra zona ens abastem directament del riu i, encara que faci llàstima de veure, de moment hi baixa aigua. Poca, però n’hi baixa. Barcelona i la demarcació de Girona depenen dels embassaments de les conques internes. Són pantans que estan pràcticament buits, només cal veure Sau. A diferència d’ells, nosaltres no hem entrat en emergència perquè de moment el riu s’aguanta una mica. Això no treu que la situació és crítica: pel Ter hi baixen 1,7 metres cúbics per segon quan l’habitual seria 6.
Està al caure que també passem a fase d’emergència?
Fa tres mesos que ho dic a les reunions que compartim municipis i Consell Comarcal d’Osona. De moment no ha passat, però si no canvien les previsions és inevitable.
Municipis com Vic, Sant Pere o Sant Julià ja només permeten dutxar-se als equipaments municipals els dies de partit. S’està coordinant els ajuntaments perquè tots despleguin les mateixes mesures?
Ho intentem. És necessari, perquè si no confonem els ciutadans i es creen conflictes que ens convenen menys que mai. Restringir les dutxes no és obligatori fins a la fase d’emergència, però diversos municipis de la comarca s’han avançat. Vic és el que s’ha sentit més, però hi ha molts altres pobles que també ho estan aplicant, perquè hi ha relació directa entre regidors d’esports i qui gestiona l’aigua. Aquesta setmana tornem a tenir reunió de la comissió de sequera i, en paral·lel, una per traspassar tota la informació al Consell d’Alcaldes. Malgrat que cada municipi té les seves característiques i potestat de decidir, hi ha voluntat d’anar a l’una.
Tenen damunt la taula altres actuacions conjuntes?
Definides no, però de propostes n’hi ha moltes, com ara reduir la pressió de l’aigua. Alguns municipis diuen que els generaria més problemes que solucions i d’altres, que disposen dels sistemes per fer-ho. És un exemple de com les mesures seran difícils de replicar a tot arreu al 100%, però alhora hi ha la voluntat d’estendre-les amb certa homogeneïtat.
I apujar tarifes, com ha plantejat l’alcalde de Vilanova de Sau?
Al final s’haurà de fer, però no per la sequera, pel cost de la gestió de l’aigua. No valorem prou que obrir l’aixeta i que ragi és un luxe. El procés que hi ha a darrere val molts diners. També estic a favor de duplicar o triplicar el preu a qui excedeix els consums perquè vol el jardí sempre verd o reomplir la piscina cada mes, que està del tot prohibit.
Què pensa sobre les sancions que ha començat a instruir l’ACA a ajuntaments com el de Torelló?
Un dels principals problemes de Catalunya és que totes les infraestructures lligades a l’aigua són molt antigues. Renovar canonades no ha sigut mai la prioritat número u dels ajuntaments. Ara bé, traspassar-los tota la responsabilitat em sembla fora de lloc. La sequera és un problema de país.
Sí que sembla que se’ls assenyala, però.
És injust. Entre altres coses, perquè un municipi pot tirar endavant campanyes, fins i tot inspeccions, però no té mitjans per materialitzar una reducció dels consums d’aigua. A més a més, sembla que es menystingui que hi ha molta gent que està fent feina: ciutadans, empreses, ramaders… En comptes de sancionar, seria lògic obligar els ajuntaments a fer millores d’infraestructura.
A les concessionàries que presten el servei se’ls ha estat massa a sobre o massa poc?
Són tan grans que segurament poc, però és que fins ara tampoc havíem tingut problemes amb l’aigua. Algun estiu patíem per la sequera, però era impensable obrir l’aixeta i que no ragés. Si no ens n’hem preocupat mai, ara tampoc és just mirar enrere i revisionar si hem fiscalitzat molt o poc les companyies. Sap greu que normalment tenen poc en compte els pobles petits, i ho hem de lluitar, però a les taules de sequera també constato que les operadores s’estan esforçant a prendre mesures, conscienciar, sensibilitzar… No tot és el negoci.
I la gent? Està sent responsable?
Hauríem de reduir el consum encara més, perquè la situació és molt greu, però no estic d’acord amb frases com que “tothom fa el que vol”. No és veritat. La major part de la ciutadania s’està arremangant, d’aquí que percebem reduccions. En paral·lel, les administracions hem de continuar insistint. El canvi climàtic farà que no torni a ploure com abans, és a dir que hem de crear consciència que l’aigua no ve sola i que, segurament per sort, no hi ha ningú amb la capacitat de fer-ne caure del cel.
Però entenc que perceben més voluntat de col·laboració que no fan tocs d’atenció.
Sí. És clar que hem hagut de fer alertes per excessos de consum, però en les mateixes reunions les empreses ens expliquen les mesures que han anat prenent, no ara, els últims anys, d’instal·lar sensors, sistemes de reutilització… Aquestes innovacions no venen només de la sequera, tenen a veure amb la consciència de no malgastar. Respondria, per tant, que hi ha les dues branques. En la situació actual és impossible aplicar una solució única. O remem junts, cadascú des dels seus àmbits i possibilitats, o no avançarem.
A qui han hagut de picar el crostó?
Noms concrets no en diré. A la comarca hi ha empreses que gasten molta aigua, però no perquè sí, perquè la necessiten. Sovint s’assenyala l’agroalimentària, però podria citar-ne de diferents sectors.
Parlem molt de quantitat, però preocupa també la qualitat de l’aigua?
Sí, molt. Però això també ho treballem des de fa anys amb les depuradores, les potabilitzadores… Administracions de tots els nivells hem anat fent esforços per adaptar les infraestructures, i això que les inversions que requereix el cicle de l’aigua no són les mateixes que dècades enrere. La falta d’aigua és un problema greu, però que la qualitat no sigui l’adequada, igual o més. A dia d’avui sortosament continua essent bona. Hem intensificat el treball a darrere, des de destinar-hi més recursos fins a augmentar el nombre d’analítiques o tractar microorganismes que abans no hi eren. La gent pot estar tranquil·la.
S’han plantejat rebombar cap a Osona mateix l’aigua que surt de les nostres depuradores?
És una de les mesures que s’estudia arreu de Catalunya. A Vic, per exemple, hi ha un projecte per al Gurri. Desplegar estratègies com aquesta requerirà inversions molt altes, a més a més que calen estudis acurats, perquè si rebombem l’aigua cap amunt no va cap avall, però forma part de les opcions que es va ponderant.
Recuperar pous també podria ser una sortida?
De fórmula màgica no n’hi ha cap, s’han de desplegar mesures en paral·lel. Per recuperar pous, ara han sortit ajuts extraordinaris. Econòmicament és car, però des del Consell Comarcal disposem d’un estudi de la Universitat de Girona que ens ha identificat les zones amb més probabilitat de trobar aigua i, per tant, on tindria més sentit mirar de recuperar pous. És una opció que s’estudia, sense oblidar que després tornarem a tenir el repte de tractar l’aigua o passar inspeccions periòdiques.
