“Estava batent un ou per fer una truita i em va quedar el braç parat, no sabia si anar endavant o endarrere.” Aquesta va ser la primera vegada que el manlleuenc Xavier Espinosa es va adonar que alguna cosa no rutllava. Tenia 56 anys (ara 60) i, fent retrospectiva, es va adonar que ja havia viscut altres episodis de sensacions o experiències estranyes, com quan un company de la fàbrica on treballava li va preguntar per què no movia un dels braços en caminar. Aquests petits gestos el van portar a demanar visita al centre d’atenció primària (CAP) de Manlleu.
A través d’una primera prova de cal·ligrafia i l’anàlisi dels antecedents familiars, els metges van sospitar que podia tractar-se de Parkinson, ja que “els que tenim la malaltia comencem escrivint bé i acabem fent la lletra molt petita”. És per això que van derivar-lo a un neuròleg per fer-ne estudis més exactes i confirmar el diagnòstic. I el doctor li va dir, efectivament, que tenia Parkinson. “Jo em vaig quedar indiferent”, explica Espinosa. Es queixa, en aquest sentit, de la falta d’informació del neuròleg, perquè els únics detalls que li va donar van ser quins medicaments havia de prendre, però no què és la malaltia en si, com evoluciona o els efectes secundaris dels fàrmacs, com ara un increment de l’insomni.
D’aquesta falta d’informació, en pot posar exemples: “Tothom es pensa que és aquella tremolor a les mans i jo no en tinc, al contrari, tinc les articulacions molt rígides”. Necessitar respostes el va empènyer a informar-se a través dels llibres. Així ha après que hi ha moltes variants de la malaltia, que pot afectar de manera diferent a cada pacient… O que entre els efectes més habituals hi ha la falta de son, no salivar bé ni articular les paraules o que, quan parlen, el to de veu cada vegada és més fluix.
Espinosa es va trobar com a dificultat afegida que els primers compassos del diagnòstic i la malaltia van coincidir amb l’esclat de la pandèmia. Per això, les visites amb el neuròleg van ser per telèfon: “Costa explicar per mòbil la teva situació, i que el metge et pugui entendre.” Desconcertat pels resultats, va demanar una segona opinió a un centre d’atenció mèdic privat, però la conclusió va ser la mateixa. Espinosa va entendre, finalment, “per què no rendia a la feina i arribava tan fatigat a casa”.
Per conviure millor amb els efectes de la malaltia i els medicaments es va apuntar a sessions de fisioteràpia. L’especialista li va recomanar el taitxí i “gràcies a això tinc més confiança i equilibri. Sempre miro de vèncer el meu amic invisible, li dic així perquè ningú el veu i a vegades em controla ell a mi”, remarca Espinosa. A l’altre plat de la balança hi ha, però, els tràmits burocràtics, que són molts i no sempre fàcils. El manlleuenc també admet que quan va conèixer el diagnòstic va patir de depressió, i per això gràcies a les recomanacions de l’assistenta social del CAP va buscar associacions on compartir la seva experiència i entrar en contacte amb persones en situació similar. A Osona no en va trobar cap, fins que “vaig anar a l’Associació Catalana per al Parkinson”, a Barcelona.
L’objectiu de vida d’Espinosa és “mirar que el meu amic invisible sigui ben invisible”. I conviure-hi tan bé com es pugui: “El que m’ha donat de bo el Parkinson és que jo posava distància amb el meu entorn i ara soc més sensible amb les persones que tinc al voltant”.
{{ comment.text }}