De ben petit, el pradenc Roger Ribó ja estava fascinat pels avions i recorda que en els viatges que feia sempre havia d’anar als aeroports per veure com s’enlairaven i aterraven aquestes aeronaus. Després d’uns anys com a pilot privat, a l’actualitat forma part de l’equip d’una empresa de paracaigudisme que fa vols regulars a la zona d’Empuriabrava. I és que segons explica, volar sempre ha estat la seva passió.
En quin moment va decidir que volia ser pilot d’avió?
Crec que ja quan anava a Primària m’ho vaig plantejar, quan vaig conèixer un pilot professional i em va proporcionar molta informació. No hi ha, però, un moment clau, va ser com una transició.
Quina formació ha tingut?
Com que dedicar-te a l’aviació pot tenir els seus alts i baixos, aquest mateix pilot em va recomanar que estudiés alguna altra cosa per si de cas. Així vaig fer Enginyeria Mecànica i tot seguit vaig continuar amb els estudis de pilot mentre treballava. Un total de tres anys i mig entre els inicis a l’aeroport de Sabadell i després a Anglaterra.
Recorda la primera vegada que va pilotar un avió?
Eren pràctiques a la zona de Montserrat i Manresa, el que se’n diu un bateig de vol, que es fa per veure com et sents en alçada i per començar a conèixer el funcionament de l’aparell. Vaig tenir una sensació que no es pot explicar amb paraules.
En la seva trajectòria com a aviador ha passat per diferents fases.
Sí. Trobar feina no és fàcil quan no tens experiència. Vaig viure un any a Escòcia fent vols turístics després de formar-me com a instructor. A continuació em va sortir l’opció de treballar per a un particular, vols privats per al propietari de l’avió i la seva família, i hi vaig estar cinc anys, que és quan volava per tot Europa.
Actualment treballa en una escola de paracaigudisme. Què hi fa?
Carregar les persones a l’avió, pujar-les fins a certa alçada i en funció de la direcció del vent i la intensitat escollir un punt perquè es llancin i puguin retornar al lloc de sortida. Quan tothom ha saltat tornar a baixar per agafar el grup següent. Normalment fem rotacions de quatre o cinc vols, després parem a proveir de combustible uns 15 o 20 minuts i hi tornem. Fem l’ascens fins a 3.500 metres aproximadament en uns 12 minuts i dos minuts abans els avisem per megafonia que poden saltar, a part que hi ha un semàfor que ho indica.
És una activitat oberta a tothom?
Sí, el paracaigudisme d’entrada és per a totes les edats, tot i que els menors necessiten autorització i si tens alguna malaltia concreta s’ha de consultar al metge. Hi ha paracaigudistes professionals que practiquen regularment i llavors hi ha altres persones que van acompanyades d’un monitor, el que en diem un tàndem.
Entre conduir un avió i tirar-se en paracaigudes, què triaria?
Tirar-me només ho he fet una vegada i va ser una experiència espectacular perquè tens una sensació de llibertat, de caiguda lliure inexplicable. S’ha de provar, però reconec que triaria pilotar.
És segur viatjar en avió?
Molt, i els pilots estem molt entrenats que si passa alguna cosa es pugui resoldre sense comprometre la seguretat. Abans del vol es fa una comprovació que tot el sistema funcioni correctament i es tenen avisos i notificacions de la ruta, de les condicions del temps o de qualsevol cosa que pugui tenir alguna incidència en el trajecte.
Sovint es deuen enfrontar a situacions imprevistes.
El més perillós són les tempestes, més que les elèctriques el vent molt fort i les pluges, però ara els avions tenen els mecanismes per esquivar-les, encara que avui amb el canvi climàtic són més freqüents i més intenses.
Ens hem d’espantar quan hi ha turbulències?
No, en aquell moment si no t’ho esperes et pot sobtar però una turbulència lleu és com un sotrac de la carretera.
S’ha plantejat dedicar-se a l’aviació comercial?
No ho descarto, perquè és una altra faceta que em permetria créixer dins aquest món. Tinc la formació adient però de moment no tinc cap pressa, el que faig ara m’agrada molt.
Què li aporta volar?
Experiències molt enriquidores, he vist paisatges i postes de sol espectaculars, inimaginables.
