La jubilació suposa un canvi de vida per a tothom, també per a la doctora torellonenca Carme Verdaguer, que just fa un mes que ha entrat en aquesta nova etapa després de dècades dedicades a la medicina. Una feina que defineix com a “vocacional”. Recorda que volia estudiar Història perquè tenia un professor que “m’encantava, el senyor Arbós”, però aquest no va ser el camí que va acabar escollint. “El meu avi es va posar malalt i vam haver d’anar molt a l’hospital, amb metges, i el practicant que hi havia aquí a Torelló, en Trens, el pare”, en veure les atencions que li prestava a l’avi, li va dir: “Tú vales para médico eh chica?”, i Verdaguer li va respondre que no, que si de cas infermera, i em va dir: “No, no, nada de enfermera, las enfermeras se casan con los médicos, tú, para médico.” I aquell comentari “me’l vaig ficar al cap” i quan va ser el moment va estudiar Medicina al Clínic de Barcelona. Era l’any 1977 i de Torelló “érem vuit persones, la majoria dones tret d’un”. I de fet, assegura que al llarg de la seva carrera “les dones hem dominat de forma plena”.
La metgessa recorda que quan ella estudiava “et donaven un títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia” i que, a diferència d’ara, quan va acabar no va haver de fer el MIR i “em vaig posar a treballar de seguida”. Explica que durant la carrera encara anava a l’hospital a atendre l’avi i que allà va conèixer el cap de Medicina i Cardiologia i tota una colla de metges d’aquesta especialitat. Un d’ells li va dir: “Tu que sempre estàs aquí a l’hospital, t’agrada la cardiologia?” Va respondre que sí, de manera que el doctor li va comentar que quan acabés els estudis hi anés. Més tard, un company, precisament el doctor Fontarnau, a qui ha substituït els darrers quatre anys al CAP de Sant Pere, li va demanar de substituir-lo en una guàrdia a les Josefines: “Hi vaig anar i m’hi vaig quedar 18 anys.” Gairebé dues dècades fent medicina hospitalària, però llavors va decidir fer un canvi.
Va veure que “a mi m’agrada més el tracte amb el pacient, poder-ne fer el seguiment” i que a l’hospital els pacients “entren, surten i a vegades no els tornes a veure mai més; a mi m’agradava la proximitat i la continuïtat”. Així va fer el canvi cap a la medicina general un any a Vic, 15 a Torelló i els darrers 4 a Sant Pere. Davant la davallada d’estudiants de Medicina que volen anar a l’atenció primària apunta que un dels motius pot ser “el desprestigi que tenim, igual que altres feines d’àmbit social; hem perdut molt de prestigi”. Un altre és “que demana molta dedicació i que potser no està tan ben pagada com una especialitat”, que en alguns casos a més permet més fàcilment poder fer també atenció privada. “El que em sorprèn molt aquests últims anys és que allò que per a nosaltres eren les maries –otorrino, oftalmologia o dermatologia– ara el jovent ho busca”.
Dels seus anys com a doctora el que més li ha agradat és el tracte amb les persones; “fer-ne el seguiment, el diagnòstic, poder estar amb ells o acompanyar-los”. També recorda moments més complicats com la pandèmia, tot i que assegura que al CAP de Torelló “ens vam organitzar i vam ser dels de la comarca amb menys professionals infectats” i que malgrat tot “ho vam viure amb ganes de sortir-nos-en”.
Ara ja en la jubilació assegura que “vocacionalment, ho tornaria a fer, ha estat la feina de la meva vida”, tot i que veu que “amb la llei d’universitats actual i les notes de tall, seria impossible ser metgessa”. De fet, està convençuda que això fa que “molta gent amb vocació no pugui ser metge” i “la vocació per a mi, és molt important: t’ajuda a tirar endavant”. Després de tot, “el que més trobaré a faltar són les persones”. Amb tot, “estava molt mentalitzada a jubilar-me i en tenia ganes”. Té nets i “podré fer d’àvia i cuidar la meva mare, que necessita atencions”. Ara fa un mes i “estic encantada de la vida”.
