Aquest dimecres 23 de setembre es compleix el primer aniversari de les detencions que van iniciar l’Operació Judes. Les entrades i registres en diversos domicilis de persones vinculades amb els Comitès de Defensa de la República (CDR) van acabar amb la detenció de nou persones. Set d’elles ven ingressar a presó preventiva durant tres mesos. Entre els detinguts i empresonats hi havia l’osonenc Txevi Buigas. EL 9 NOU recupera l’entrevista amb les reflexions de Buigas sobre el cas que es va publicar en l’edició del 6 de juliol de 2020.
Ens situem al 23 de setembre de 2019. Què recorda d’aquell dia?
Recordo despertar-me a les 5 del matí amb uns cops molt forts a la porta d’entrada a casa. El meu fill gran va venir corrents per saber què passava. Vam mirar a fora i vam veure molts llums. Vam sortir per la finestra, ens van il·luminar amb un focus, ens van cridar que ensenyéssim les mans i de cop i volta vaig veure tres punts de làser vermells al meu cos i un al del meu fill. Vaig ser conscient que en passava alguna de grossa. Van entrar rebentant les portes. Patia pel meu fill.
Li escorcollen el domicili.
Crec que van ser vuit hores d’escorcoll. Van entrar i de seguida em van separar del meu fill en diferents habitacions. Al cap d’unes hores van poder venir la meva exdona acompanyada de l’alcalde de Folgueroles, Xevi Roviró, a buscar el nen. Quan va haver marxat, em vaig tranquil·litzar.
Quan és conscient que està detingut i se l’emporten a Madrid?
Mentre durava l’escorcoll no sabia què passava. Vaig parlar amb la secretària judicial i em va comentar que un cop finalitzat l’escorcoll decidirien què passava, però ja duien l’ordre escrita de detenir-me i portar-me a Madrid. Passat el migdia em van llegir els drets, em van informar dels delictes de què m’acusaven i em van portar a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Abans, però, vam fer una aturada en un CAP on a plena llum del dia i a la vista de tothom em van fer entrar emmanillat i envoltat de policies.
A la presó estava tranquil perquè sabia que no havia fet res
Pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys en objectius estratègics. Què pensa quan sent del que se l’investiga?
No m’ho puc creure. Perquè jo porto molts anys en l’activisme polític i l’independentisme però sempre des de la no-violència. He participat en moltes manifestacions i he cridat a l’entorn del Parlament però mai, mai de la vida, pensant en la violència. És una opció que no em passa en absolut pel cap. No puc concebre un activisme que utilitzi la violència. No vaig fer la mili per no agafar una arma. No n’he agafat mai cap.
A Madrid el fiscal desenvolupa el seu relat dels fets. Què en pensa?
Primer vam estar tres dies incomunicats a la caserna de Tres Cantos. El dia que fem la compareixença davant del jutge, el relat que fa el fiscal em deixa de quadres. Tota la causa encara estava en secret de sumari, per tant sabíem que hi havia unes acusacions però no en què es basaven. El fiscal va fer un relat, un guió de tot plegat, molt ben fet pels seus interessos. I si la gent no em coneix i l’escolten pensaran “quin personatge, en Buigas!”. Es van utilitzar coses que jo podia haver dit en algun moment però totalment fora de context. El relat que va muntar perquè tot encaixés en els delictes que em demanava no tenia cap sentit.
Com s’assabenten que es queden a la presó de manera indefinida?
A l’Audiència Nacional hi vam passar moltes hores. Va ser en la prèvia de la compareixença que vaig saber qui eren els altres detinguts. Sabia que érem set perquè li havia sentit dir a un guàrdia civil, però res més. Dels detinguts, en coneixia només dos. És la secretària judicial qui ens diu que anem a la presó. El més greu és que la meva advocada ho va saber pels mitjans de comunicació mentre esperava que li diguessin alguna cosa a l’exterior de l’Audiència Nacional.
Com s’adapta a un lloc com la presó?
D’entrada ens posen al mòdul d’ingressos de Soto del Real. Hi havíem d’estar 24 hores però ens hi quedem quatre dies. A mi em va anar bé, perquè estàvem amb la resta de detinguts. Compartia cel·la amb Germinal Tomàs, a qui no coneixia de res i ens vam relacionar molt. Sortíem tres hores al dia al pati, i allà ens trobàvem tots set i ens donàvem suport entre nosaltres. Després ens van dispersar cadascú a un mòdul diferent. Un cop al mòdul 7, jo mai vaig passar por però sí que fa respecte. Tothom sabia qui era jo perquè els primers dies als informatius de la televisió no parava de sortir la notícia.
Els aplicaven el règim FIES. Què suposava això en el seu dia a dia?
És un règim penitenciari que aplica Soto del Real. En el meu cas era el FIES3, el més restrictiu, perquè s’aplica quan s’investiguen delictes de terrorisme. Totes les meves comunicacions estaven controlades, enregistrades i eren restringides. Podia fer menys trucades que la resta, o només enviar dues cartes a la setmana, que havia d’entregar obertes al funcionari. Tampoc se’m permetia fer feines o tallers a fora del meu mòdul. Em van oferir entrar en un grup de música, i poc abans de la primera sessió em van dir que no podia perquè assajaven a fora del mòdul. Amb el FIES3 estava sol en una cel·la, i la finestra donava a l’exterior i no cap a altres punts de la presó perquè no pogués comunicar-me a distància. Això a mi em va anar bé, perquè podia veure la serra de Guadalix i observar ocells.
Quines activitats va poder fer a la presó?
Vaig llegir molt. I quan era al pati doncs observava els ocells que passaven: cigonyes, voltors i altres espècies. Apuntava en un full les hores que els havia vist, en quina direcció volaven… També ajudava altres presos en diverses tasques: a escriure cartes o a redactar instàncies per demanar coses a la presó. Podia fer petites feines a canvi de bonificacions que es podien convertir en premis per bon comportament. Vaig començar escombrant el terra però vaig acabar sent l’encarregat del mòdul. Era qui obria el gimnàs o la biblioteca, i qui rebia els nous presos que arribaven.
Com ha viscut aquesta situació l’entorn més proper?
Sempre dic que jo vaig estar tres mesos tancat però sabia què m’estava passant allà dins i estava bé. Estava tranquil perquè sabia que no havia fet res de dolent. Sabia que em demanaven un munt d’anys de presó però tenia la tranquil·litat de no haver fet res. Que l’entorn familiar que està a fora estigui tranquil és més complicat. A més, feia poc que m’havia separat, i els fills encara estaven paint aquesta situació quan arriba la meva detenció. Sé que van patir i ho seguim patint, perquè no s’ha acabat.
Necessitaven algun fet per fer por i fomentar la desmobilització
Ha tingut suport polític?
Sí. No vull dir noms però n’he rebut sobretot d’una persona vinculada a la política nacional. Em va donar molt suport. D’altra banda, molts polítics de l’àmbit comarcal m’han fet arribar missatges d’ànims.
La seva detenció va aixecar un seguit de mobilitzacions multitudinàries a Osona. N’era conscient, d’aquest suport?
Se’m posen els pèls de punta quan ho recordo. M’ho explicaven en les trucades, però una cosa és quan t’ho expliquen i l’altra quan ho veus. Vaig rebre una carta d’una amiga amb fotografies de les concentracions de la comarca i em va emocionar. Em va donar molta força. I rebre les més de 300 cartes que em van enviar em donava vida allà dins.
La seva advocada explicava que a la presó estava tranquil perquè tenia la consciència tranquil·la. És clau això per vostè?
Totalment. Tenia clar que em podia passar molts anys a la presó, i més veient casos com els dels presos polítics, Sandro Rosell o els nois d’Alsasua. No em preocupava. Allà dins tenia moltes hores per pensar i reflexionar, i el que tenia clar és que no havia fet res dolent.
Passa de rebre unes acusacions de delictes molt greus a quedar en llibertat amb una fiança força baixa, de 5.000 euros. És una mostra que la causa trontolla?
Vam anar dues vegades a declarar a l’Audiència Nacional, perquè la primera es va demostrar que s’havia fet tot malament. En totes dues declaracions el fiscal exposa un relat i fa unes acusacions que sembla que siguem una organització terrorista molt perillosa. I amb els advocats comentàvem que la possibilitat de quedar en llibertat sota fiança era baixa, perquè pels delictes que ens demanaven són tan greus que no la solen posar. O si la posen són xifres inabastables. De cop, el jutge ens deixa sortir amb una fiança de 5.000 euros, que són diners, però ens va sorprendre. Durant tot el procés teníem clar que la causa trontollava, i suposo que el jutge o qui sigui també ho devia detectar. La setmana passada es va reactivar la investigació amb noves detencions i acusacions de terrorisme, però també han quedat en llibertat. Amb càrrecs però sense imposar cap fiança. És un pas més per poder demostrar que les acusacions que ens fan no s’aguanten.
Creu que l’Operació Judes busca desarticular una banda terrorista o atemorir un moviment que havia assolit un elevat grau de mobilització com l’independentisme?
Va passar amb el cas de Tamara Carrasco i l’Adri, o amb l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. L’ANC i Òmnium representaven el poble. Tinc molt clar què significava anar contra ells dos. Quan fan les nostres detencions el 23 de setembre faltava poc pel segon aniversari de l’1-O, i se sabia que la sentència del procés es faria pública poc després. Necessitaven alguna cosa per fer por i fomentar la desmobilització.
Amb la sentència del procés es van produir moments molt tensos als carrers de diversos punts de Catalunya. Com ho va viure?
A la televisió de la sala comuna es veien les imatges, i companys de la presó ho comentaven. Egoistament, que en temes de país no ho he fet mai, pensava que tot allò no m’anava gens bé.
Fins a quin punt li ha canviat la vida?
Me l’ha canviat tota. En el moment en què la Guàrdia Civil entra a casa vaig ser conscient que res seria igual. Un exemple: un dels meus fills juga a horseball amb un equip de França. Jo ni el puc portar ni el puc anar a veure. No puc sortir de l’Estat. I també tinc clar que no puc anar a Saragossa per dir alguna cosa. Si em trobo un control de la Guàrdia Civil no em poden fer res, però si ensenyo el DNI surt el que surt, i no seria una trobada agradable. M’han tret el fet de moure’m lliurement. I m’han canviat? Doncs en algunes coses potser sí. He deixat l’activisme. Les meves idees segueixen però no he anat a concentracions.
Del judici, només en puc esperar la total absolució
Del judici que molt probablement es farà, què n’espera?
No ho sé. Ningú sap quan serà el judici ni què se’ns demanarà. Ho podem intuir. Va sortir la detenció de nous investigats de l’Operació Judes en un moment de màxima pressió cap a la monarquia, i en dies que es parlava del señor X dels GAL. El dia que els interessi el nostre tema per tapar altres coses doncs convocaran el judici. I el que n’esperem és la total absolució de tots nosaltres, i que aquests fets no aturin les mobilitzacions populars, pacífiques i sense violència.
{{ comment.text }}