El periodisme és més una actitud que no pas una feina. Demana hores, molta entrega i, volgudament o no, sovint acaba sent sinònim de renúncia. S’exerceix d’ofici. Amb passió. I això ho saben molt bé Mireia Garolera, Cristina Macias, Núria Oriol i Esther Rovira, quatre dones que juntes abracen tots els mitjans de comunicació –la ràdio, la televisió i la premsa escrita– i que treballen en àmbits tan diversos com la informació política, de societat o els esports.
EL 9 NOU les va reunir aquest dimecres amb motiu de la proximitat del 8 de març i, tot i que unànimement coincideixen que no han viscut situacions violentes ni d’assetjament, sí que consideren que queda molt camí per recórrer en la lluita contra el masclisme i els clixés de la societat patriarcal. Això inclou des d’autocensurar-se en la manera de vestir, o com a mínim pensar-s’ho més que els homes, fins a sentir-se vulnerable a l’hora de viatjar en solitari, però també episodis de subtils menysteniments. “M’he trobat que truca algú a la redacció demanant pel cap d’esports i s’espera una veu masculina, o que se’ns tracta amb condescendència i paternalisme, suggerint-nos d’enviar algun text abans de publicar, com si les dones no hi poguéssim entendre”, explica Rovira des d’EL 9 NOU.
Garolera, redactora del Via lliure de Rac1 i abans corresponsal tant al Parlament com al Congrés dels Diputats, també destaca la sensació d’haver de demostrar el doble que els seus companys homes, sobretot a Madrid. A dins de les redaccions, en canvi, majoritàriament són del parer que hi ha poc masclisme i que s’escolta per igual qualsevol punt de vista. “Recordo comentaris desafortunats anys enrere, però diria que al nostre món ha quedat una mica superat”, assegura Macias, reportera de TV3. Al carrer, i a la vida en general, ja és una altra cosa: “Fa poc, en una operació policial a la Mina, a una companya de l’Agència Catalana de Notícies la van acorralar i amenaçar un grup de nois. Ens preguntàvem si hauria passat el mateix amb un home”.
També és el pòsit d’anys i anys de societat patriarcal el que explica que en càrrecs directius hi continuïn predominant les corbates, o que en emissores de ràdio passin més hores en antena veus masculines que femenines. “En general som tot just al principi, prenent consciència, ens queda molt camí”. Així és com ho veu Núria Oriol, que treballa a Catalunya Ràdio des del 1998 i està convençuda que hauran de passar diverses generacions perquè la igualtat de gènere deixi de ser una quimera. Una part molt gran de la feina correspon a les mateixes dones. “La meva experiència tant personal com amb la resta de companyes és que tendim a arraulir-nos”, apunta Garolera. Aquesta afirmació genera consens entre les altres tres periodistes que ha convidat EL 9 NOU. Rovira ho ha viscut, per exemple, a l’hora d’incorporar veus femenines a tertúlies d’esports: “El primer pensament acostuma a ser que no ho farem bé, que no hi entenem, que no som qui per parlar…”. En el seu cas concret, a més a més, es mou en un entorn altament masculinitzat, des de caps de federacions fins a presidents de clubs o els regidors que habitualment assumeixen la cartera d’esports, i això també va calant en el substrat inconscient que atura les dones a l’hora de fer el pas.
“Sovint nosaltres mateixes tendim a arraulir-nos per prudència, la por de no fer-ho bé”
Un afegit que fa la realitat de les periodistes encara més complexa és la maternitat, ja que malgrat haver equiparat les baixes laborals de pares i mares acaba suposant un fre. “Perds temps respecte als homes. No pots créixer al mateix ritme”, detalla Oriol. Ella, mare de dos nens, al seu moment va optar per abaixar una marxa. Garolera, igual. I destaquen que volgudament, amb plena consciència, però sense que això s’hagi de traduir en una renúncia professional a llarg termini. Rovira ho ha endarrerit buscant consolidar primer la carrera. “El que ha passat amb els meus fills és que s’han integrat a l’actualitat”, hi afegeix Macias, “estan acostumats a escoltar la ràdio, butlletins del 3/24… És la manera de sobreviure, si no no ens en sortiríem. I a més a més m’he adonat que després acaben interpretant les coses de manera diferent, o que saben trobar els titulars”.
Per Oriol, la fórmula ha de ser la de l’equilibri, tot i que arribar a desxifrar-la exigeixi esforç: “Potser no és tan ser-hi sempre sempre, sinó potenciar temps i espais de qualitat. També s’ha de valorar el que aportes tu als teus fills sentint-te feliç i realitzada”. Que soni bé no vol dir que no vagi emparellat amb la llosa de la pressió social del que s’espera d’una bona mare, o fins i tot amb un cert sentiment de culpabilitat tant a casa com a la feina. “Encara que sigui fora de l’horari laboral, inconscientment sents que has de demanar perdó per estar amb els teus fills i no ser la primera a respondre un missatge o no estar contínuament connectada com els companys”, apunta Garolera.
Totes aquestes situacions evidencien que les desigualtats tenen moltes cares, i que el masclisme pot anar des de situacions tan extremes com la violència i els maltractaments fins a discriminacions subtils, que sovint passen desapercebudes i ni tan sols deixen rastre. És en aquest sentit que totes quatre periodistes coincideixen: l’èxit del 8 de març no arribarà fins que aquesta data deixi de ser reivindicativa per convertir-se en festiva. Mentrestant, pedalar i continuar fent camí.
