Vic durant els dies de punys alçats

Les guerres canvien les persones i hi afloren la majoria de les actituds més nobles i també les més cruels dels éssers humans. Aquestes diverses idees queden ben reflectides en el dietari que el vigatà Josep Maria Viñas (Vic, 1920 - Canadà, 2016) va escriure en el moment de l’esclat de la Guerra Civil a la comarca d’Osona. I és que la seva història permet veure l’evolució d’una persona que passa de la ingenuïtat i innocència dels primers dies del conflicte a prendre la decisió de marxar lluny de la seva terra perquè veu perillar la seva vida i no vol deixar de banda la seva vocació cristiana just en el moment en què acabava els seus estudis per ser sacerdot. Un canvi de percepció que es produeix a través de la seva experiència i de l’observació del seu entorn des d’una tribuna privilegiada com és la plaça Major de Vic. El seu relat arriba als nostres dies gràcies a l’edició a cura de Xavier Cateura, que amb el suport de l’editorial ÇTrencada ha publicat Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus. Josep Maria Viñas era el gran dels vuit fills que va tenir el matrimoni format per Josep Viñas i Miquela Colomer. En el marc d’un família catòlica i en una ciutat amb un marcat caràcter religiós, l’hereu de la casa va sentir la vocació de servir Déu des de ben petit. Després de passar pels germans Maristes i pel Seminari Diocesà de Vic, Viñas es va encaminar cap al seu somni de ser missioner entrant als claretians amb 15 anys. El juliol de 1936 i sent part d’aquest institut religiós, tot va canviar. Les paraules de Josep Maria Viñas, ja en edat adulta i recollides en la publicació del seu dietari, ens permeten fer-nos una idea de com es van torçar les coses en una ciutat que comptava amb una important comunitat i fervor religiosa: “Fins aquell moment les esquerres no eren pas anarquistes. No ens imaginàvem que ens poguessin cremar el convent o martiritzar-nos. De mica en mica, però, ens tornàvem més pessimistes per les males notícies. El comunisme anarquista anava arribant a Vic, però no el vèiem tan dolent com després va ésser”. La mostra de com l’esclat de la guerra evolucionava de la precaució al terror queda demostrat en un dels capítols més sorprenents del dietari. El passeig que novicis i responsables de la comunitat solien fer pels volts de la plana es va allargar més del compte el 20 de juliol. En realitat s’escapaven dels primers dies del conflicte. El grup de claretians es va amagar durant una setmana en diverses masies com la de Sala d’Heures, a prop de Santa Eugènia de Berga; la de Puig l’Agulla, o Masvidal de Viladrau. Per evitar ser trobats, també van fer nit en coves del Montseny. Finalment, però, i després de ser detectats pels boscos, van acceptar la proposta de tornar a Vic i presentar-se davant del comitè antifeixista, segurament amb el convenciment que els seus veïns i veïnes no els farien cap mal. Als joves novicis, entre ells Viñas, els van deixar marxar –“marxeu ara, perquè si venen els de Barcelona i us troben aquí jo no puc respondre per vosaltres”, els va avisar el president del comitè local, Francesc Freixenet–, però el destí de la majoria dels responsables claretians va ser l’afusellament. De nou a Vic és on Viñas agafa consciència que la seva vocació religiosa era incompatible amb els dies de punys alçats: escorcolls en domicilis a la recerca de capellans, enderroc d’esglésies, i episodis cèlebres de la història local com la pila d’objectes i llibres religiosos que es van amuntegar al mig de la plaça Major de Vic, i que Viñas explica que gràcies a la intervenció de l’alcalde Marià Serra Badell finalment no es van cremar –tal com s’ha cregut durant molts anys, una imatge que i fins i tot s’ha traslladat al cinema–, però van restar allà abandonats durant moltes setmanes. L’11 de gener de 1937, Viñas, juntament amb altres religiosos, inicia el camí per sortir de la zona republicana. La nit del 18 de gener de 1937, amb unes temperatures gèlides i travessant els Pirineus, va arribar a França. Una setmana després i des de Marsella, el protagonista va ser destinat a la casa que els claretians tenien a Alagó, a uns 30 quilòmetres a l’oest de Saragossa, ja en territori del bàndol franquista. El tram final de la Guerra Civil el va viure a Zafra, Badajoz, on va ser ordenat sacerdot i hi va exercir fins al 1944. Després vindrien nou anys a Catalunya, i trenta més a Roma. La part final de la seva vida la va passar al Canadà.

Vic durant els dies de punys alçats

Què hem explicat a El 9 Informatiu d’aquest dijous, 28 de maig?

El claustre dona un ample suport a Marta Otero per ser la nova rectora de la UVic-UCC

La primera edició de la INcreïble Trail es farà a Osona el mes de novembre

“Si la gent jove no es queda, es perden projectes de vida”

LA PREGUNTA

El ‘cas Zapatero’ compromet la continuïtat de Pedro Sánchez com a president del govern?

Manlleu estrena un mural gegant de Pilarin Bayés que converteix la ciutat en una enciclopèdia visual

Manlleu s’uneix per en Jan per visibilitzar una malaltia poc coneguda, l'atrèsia d'esòfag

El ‘do’ de trobar aigua sota terra

Acord per salvar Sant Pere de Casserres

“Venim de pagès i ningú ens ha de convèncer de treballar amb xip local”

Operatiu de la Guàrdia Civil a Vic per delictes econòmics

Investiguen un vessament al Ter a Manlleu

“No repetiré a les eleccions del 2027”

Obre La Pèrgola, un nou espai de 'tardeo' per al públic adult

Grup Viñas compra la fàbrica de l’Agrària de Torelló, on es farà el pinso per als vedells