4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (1) / “L’home que no tenia mai pressa”

Com cada matí, l’home travessava la plaça Catalunya per la vorera de llevant, de la Rambla a Portaferrissa, mentre cantussejava l’ària de Turandot Nessum dorma. Va apujar una mica el to quan la peça s’enfila a la segona estrofa: “Ma il mio mistero e chiuso in me, Il nome mio nessun saprá!”. Quin plaer sentir-la cantar per un dels grans, primer de tot, al Gran Teatre del Liceu, “soc català, jo”. Però després, a l’Scala de Milà, al Metropolitan Opera House de Nova York, al Teatro Colón de Buenos Aires, a la Casa de l’Òpera de Sidney o a l’Òpera Nacional de París. La cara se li va il·luminar com si reflectís la llum de les grans làmpades dels temples del belo canto.
Quan passava, camí del passeig de Gràcia, per davant dels grans magatzems, romania en el més absolut silenci, capcot, mirada severa, fins i tot semblava que s’aguantava la respiració per no aspirar ni tan sols una partícula d’aire. No suportava aquell temple de mal gust, que havia envaït tota la vorera nord sencera. Just a l’arribar al semàfor per creuar la ronda de Sant Pere, tornava a ser ell.
Ell, sempre elegant, sempre amb estil, amb classe. Les sabates, italianes per descomptat, eren de color beix, càlid, lluminós. No havia de matinar mai, però si ho hagués de fer de ben segur que aquell calçat destacaria en la fosca. Ja feia temps que no podia anar a fer el primer cafè del dia al Bracafé de Ràdio Barcelona. Cada cop que travessava el carrer Casp, maleïa per dins la dictadura dels lloguers. Què li estan fent, a Barcelona? Qui l’està empenyent per aquest pendent de mediocritat absoluta, on les franquícies surten com bolets verinosos? Quants altres establiments de solera, emblemàtics, han caigut! El cafè Canaletas va ser dels primers i després, el Musical Emporium, la llibreria Millà…
Només passar Gran Via apareixia sempre un somriure sorneguer, molt de Barcelona. Les dues corones de cinc puntes escortant la marca Rolex se li apareixien insultants, per partida doble, al xamfrà. Rolex, mare meva! Ni que li’n regalessin un carro ple en voldria cap! El somriure es tornava mig riure quan pensava en els nous rics de l’especulació, en els esportistes semianalfabets tocats per la sort, en els delinqüents de guant blanc i tots plegats, que en porten un d’or. No podia evitar, en un acte reflex, mirar-se el canell esquerre nu, que durant molts anys anava vestit amb un Hublot dels més cars. Per sort, enganxada a l’ostentosa botiga Rolex hi havia la camiseria Bel, un imperi del bon gust. Davant l’aparador s’hi està una bona estona. Les peces de roba exquisides que s’hi exposen l’enamoren.
No té cap pressa, cap ni una, per això es pot permetre el luxe d’anar a fer el primer cafè a El Nacional, que s’ha convertit en un lloc especial d’oferta gastronòmica ja que el que primer va ser un cafè-teatre, el 1889, va anar canviant de mans fins a esdevenir el 2014 un gran espai singular. Està construït amb àmplies voltes de vidre translúcid, suportades amb columnes molt altes de ferro forjat, cosa que li dona una aspecte solemne, potser massa i tot per un lloc on es desenvolupa, a pesar de la pàtina cultural que té –sobretot darrerament–, una activitat bàsica de la humanitat. El cafè el pren a la braseria, una imitació xarona de les braseries franceses, però fa veure que no se n’adona, perquè l’exprés que fan és boníssim, excel·lent. Assegut en un sofà ocre matelassée, li venen al cap les passejades primaverals pels Camps Elisis de la capital francesa i els capvespres a la plaça des Vosges, al barri de Le Marais, entre més coses. De moment, no pensa tornar-hi.
Ni pensa tornar mai més enlloc. Enlloc que no sigui la seva estimada Barcelona, de la qual no es vol moure. Hi va néixer i hi vol morir. Va viure força temps fora. A Nova York, uns quants anys. S’estava al bell mig de Manhattan al carrer 52 amb la segona avinguda, un barri benestant i ben comunicat. Com que no tenia cap pressa, cada matí baixava a peu cap al downtown –la part de la ciutat on es mou el món cultural i artístic– per una de les nou avingudes que travessen del tot l’illa, i a fe de Déu que per molts cops que hi passés cada cop hi descobria coses noves i interessants: bars, restaurants, botigues diverses, clubs, associacions, llibreries… La CIUTAT, en majúscules, era viva, canviant, dinàmica i l’absorbia, l’encisava de dalt a baix. Va arribar a pensar que mai més se’n podria desempallegar. Al downtown s’hi estava unes quantes hores, fins a mitja tarda, veient pul·lular una enorme varietat de persones –entre les quals de tant en tant s’hi barrejava algun personatge conegut, sobretot actors i actrius–, que semblaven totes elles buscar desesperadament i frenètica la glòria que només, només, podien aconseguir si vivien al melic del món. Però ell no en volia cap, de glòria.
O potser sí que li hauria agradat tenir la glòria d’haver estat capaç de parir la Casa Batlló, que veia a la vorera de davant, abans d’Aragó. Però per fer les obres que va fer Gaudí, calia deixar volar la imaginació, deixar-la lliure d’amarratges i no viure enganxat a les coses que tant li agradaven. L’esperit així no pot fluir, no pot enlairar-se, i restes condemnat a una existència material, gens etèria. Però no se’n penedia. Mai. Tornaria a fer exactament el mateix si tornés a néixer.
Feia força fred aquell 26 de gener, però l’abric marró d’alpaca –gairebé llarg fins als peus– que portava no el deixava passar. Ja era davant del número 60, passat Aragó, just davant de les plaques de marbre commemoratives, en català i èuscar, de l’estada del govern basc a Barcelona durant la guerra d’Espanya –des del novembre del 1936 fins al gener del 1939–. En sabia una mica, d’història. I sabia que precisament el 26 de gener del 39 les tropes franquistes van ocupar Barcelona i que, per tant, els tres governs que aleshores hi convivien, el de la República, el català i el basc, van haver de tocar el dos uns dies abans, camí de l’exili. L’endemà 27, els energúmens que comandaven aquella barbàrie van ordenar fer una missa de campanya al bell mig de la plaça Catalunya i a continuació una desfilada militar pel passeig de Gràcia. Calia demostrar qui manava a partir d’ara!
No li semblava gens casual que a l’edifici just d’abans del número 60 hi hagués el bar-restaurant Txapela, una euskal taberna. No hi entrava mai. Segurament els pinxos que hi serveixen són d’allò més bons, però aquelles petites llesques de pa acompanyades dels més diversos ingredients culinaris no van mai soles, sempre van acompanyades o de zuritos o de txikitos. Va decidir fa temps deixar-ho córrer, això de l’alcohol. Les borratxeres històriques, les ressaques monumentals, havien passat a millor vida i calia prevenir abans de curar. Només de tastar una mica de cervesa o vi el podien tornar a arrossegar cap a les profunditats més fosques i tenebroses que mai no havia vist.
La parada obligada era només uns metres més amunt: la Casa del Llibre. Traspassar el llindar i començar a olorar la tinta l’omplia de joia. Passava de llarg de les novetats que, com és lògic, són a primera línia. Ja fa molt que no s’entreté a perdre el temps a mirar llibres, la majoria dels quals són a la literatura el mateix que un frankfurt a la gastronomia. Per ell, els best-sellers, els llibres de l’any, els d’autors mediàtics, tots plegats, tenen el mateix i únic valor: donar diners a les editorials perquè tinguin múscul per publicar obres d’autors desconeguts, novel·les de qualitat, assajos interessants, traduccions necessàries i qualsevol producte literari que sigui digne de portar aquest nom.
S’endinsava cap al fons i es perdia entre els prestatges mig amagats, poc freqüentats, a la recerca d’una joia desconeguda, que no sempre trobava. Allà va ser on va ensopegar amb llibres de Hunter S. Thompson , Lowry, Virginia Wolf, Bukowski i també Ferrater, Bauçà i Casasses, entre d’altres. El primer que feia quan un títol o una portada li cridaven l’atenció era mirar la biografia de l’autor, a vegades amagada, a vegades ben visible, i mirava d’entrellucar entre línies alguna pista que el portés a deduir que la vida i miracles de l’home o dona en qüestió estava marcada per l’alcohol, les drogues o per algun destret important. Estava convençut que la bona literatura només es pot fer des del turment, des de l’angúnia insuportable que demana fer-se escàpola a través d’un full de paper escrit.
I ja començava a ser hora del segon cafè. No en tenia cap dubte on anar. El cafè de la Pedrera l’esperava com cada matí. Primer hauria de creuar València i Mallorca i després arribaria a Provença. A les hores que acostumava a arribar no podia evitar veure la filera de turistes que feien cua per visitar la Casa Milà, més coneguda per la Pedrera, una de les obres emblemàtiques del seu admirat Gaudí. Per sort, la cafeteria està mig amagada a l’entresol i en aquell moment del dia no hi havia mai massa gent. Va demanar, com sempre, un americà, ja que li permetia allargar-lo més. Va seure al costat d’un dels grans finestrals que donen al Passeig i va badar.
Va badar i va veure els carruatges de cavalls amb els xofers amb abric negre, barret de copa i el fuet a la mà, barrejar-se amb els cotxes que circulaven en els dos sentits. La burgesia catalana havia construït un escenari per mostrar el seu poder, més espaiós i senyorial que a Ciutat Vella. Hi veia el seu besavi passejant entre la gernació amb la dona de bracet i com molta gent el saludava amb certa reverència. El seu avi deuria anar amb un cotxet darrere, portat per la dida.
La conversa d’una parella de la taula del costat el va rescatar del segle XIX per tornar al XXI. Xerraven en anglès i va sentir que la dona deia: “A banda dels monuments, museus i restaurants, de Catalunya m’interessa veure què se n’ha fet d’aquell esperit de revolta que l’octubre de fa dos anys va donar la volta al món”. Ell es va aixecar per anar a pagar i de camí es va aturar per adreçar-se als forasters, i, amb el seu anglès amb accent novaiorquès, els va etzibar: “Perdonin, però no he pogut evitar de sentir-los. Mirin, si volen resposta a la seva pregunta, agafin el tren d’alta velocitat, baixin a Figueres i vagin al Museu Dalí. Un cop allà demanin a algú que els tradueixi la frase que hi ha al peu del monument al filòsof Francesc Pujols. Que tinguin un bon dia”.
Va creuar el Passeig per anar a agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, per l’entrada que hi ha davant del Palau Robert. Precisament un dia com aquell no va poder evitar pensar en aquella colla de malparits franquistes que els va faltar temps per fer-lo servir com a quarter general de l’ocupació militar del país. Van arruïnar l’avi i la família sencera. Els ho van prendre tot, aquella colla de desgraciats rabiosos. Els ha odiat sempre, amb ganes. A ells i als seus seguidors, que encara avui dia, camuflats en diferents disfresses, manen a Espanya i continuen oprimint Catalunya.
Va agafar un tren en direcció a Terrassa, que anava força buit. Li agradava l’olor especial dels vagons, que l’estimulava per afrontar el dia. Va baixar a Sarrià. Es va dirigir, a poc a poc, cap a la confluència del carrer Hort de la Vila amb Major de Sarrià. No corria massa gent pels carrers i la poca que ho feia anava una mica arronsada pel fred. Avui no faré gran cosa, va pensar. Es va palplantar a la cantonada dels dos carrers i, amb posat digníssim, va parar la mà a tothom qui circulava.
Estava passant per una mala època.