La primavera avança i la terra somriu amb tantes varietats de flors. I això, per sort, emociona la majoria de persones, encara que no siguin aficionades a la botànica: el simple fet de veure flors de múltiples colors, sentir-ne els perfums, tocar-ne la fragilitat i, amb paciència, observar les abelles com les festegen. Tot això i més coses que ens trobem quan mirem les flors poden provocar un somriure involuntari.
Aquest fet, pràctic i demostrable per mi i per aquells que he acompanyat en una caminada, agafa més valor si hi afegim una demostració científica per acceptar-ne les virtuts. I com que tenim estudis per a tot, i molts serveixen per corroborar coses que s’han fet sempre, els hàbits i els costums tenen, la major part de les vegades, una raó de ser que va més enllà del simple fet de fer-los. N’hi ha un d’aquests, com demostra Jeannette Haviland-Jones (professora universitària i directora del Laboratori d’Emocions Humanes), en un senzill experiment que consistia a enviar tres tipus de regals d’agraïment a persones que havien participat prèviament en altres investigacions. Els missatgers que portaven el regal (espelmes, una cistelleta de fruita i un ram de flors) eren, en realitat, observadors que es fixaven en les expressions facials de qui rebia l’obsequi.
La conclusió dels investigadors va ser que els qui rebien flors responien majoritàriament amb el somriure Duchenne, batejat així en honor a l’investigador francès que el va descriure, i que es caracteritza per ser totalment involuntari i espontani. És un tipus de somriure que implica la contracció dels músculs facials de l’entorn de la boca i dels ulls, cosa que provoca l’elevació de les galtes i l’aparició d’arrugues al voltant dels ulls, les anomenades potes de gall. Molts investigadors han suggerit que el somriure de Duchenne indica una emoció espontània i genuïna, ja que la majoria de les persones no poden contraure voluntàriament els músculs orbiculars. I les flors potencien aquest somriure espontani, amb resultats de més emoció positiva que dura més temps.
Si l’afecte de regalar flors provoca un somriure espontani, i aquest millora l’estat d’ànim i ens fa més assertius, no cal esperar que ens regalin flors, perquè, si no passa, potser, mentre esperem que passi, ens pansirem amargats. Ara que caminar és més agradable que mai, el fred ja ha marxat i la calor encara s’aguanta, els camins estan plens de flors: la farigola, l’arç groc, el saüc, la rosa silvestre, la jonça, la dent de lleó, la ravenissa…
Les explicacions d’aquest fenomen no estan del tot clares, però apunten a tres possibles causes que no són mútuament excloents. Associem les flors a esdeveniments socials positius i agradables que recordem cada vegada que les veiem.
També succeeix que, a causa de la resposta evolutiva, les vinculem amb els aliments: veure els camps florits ens prepara per començar a collir els fruits que esdevindran.
Finalment, posseeixen unes condicions especials (forma, color, química…) que milloren el nostre estat d’ànim i ens proporcionen benestar emocional.
Potser, al capdavall, un bon remei per al cos i la ment és aprofitar aquesta generositat inesgotable de la natura. Sortir a caminar, mirar, respirar… i deixar que el somriure aparegui sol.
