David Carabén: “Fer cançons és un ‘vici’ que t’ha regalat tant que no el vols deixar”

Els dies de Nadal també són especials per a Mishima. Fa anys que van començar a fer un concert per als seus seguidors que s’ha fet gran i ara està de minigira per Catalunya. A punt de complir els seus 25 anys als escenaris, i continuant amb el seu darrer disc ‘L’aigua clara’, Mishima viu una maduresa esplèndida. David Carabén (Barcelona, 1971) és el líder d’una formació que amb el temps ha anat guanyant fidels, més enllà de l’etiqueta de ‘grup de culte’. Estem en aquests dies de Nadal que són especials per a Mishima. Vàreu començar fent un concert a l’Heliogàbal, l’invent es va fer gran i vàreu anar cap a la Sala Apolo, i ara ja és una petita gira de mitja dotzena de concerts pel país.Mai penses com neixen les tradicions. Per això ho són, perquè no saps quan es van parir ni quin va ser el primer dia. Aquesta va sortir d’una manera molt espontània: ens tocava fer un concert a l’Heliogàbal, que és un bar petit de Barcelona, i vam tenir la idea de servir una copa de vi a la gent que entrava. Això va crear molt de caliu, vam pensar a repetir-ho els anys següents, ho vam fer i es va consolidar moltíssim. Ja fa uns quants anys que toquem a l’Apolo i des de després de la pandèmia fem gira pel país. Què tenen d’especial aquests concerts? Sortiu del repertori habitual, feu un repàs a la trajectòria?És poder sortir de la suposada obligació –que, de fet, ens autoimposem els músics– de tocar el darrer disc. Són concerts una mica més generosos amb el repertori de discos anteriors, un grans èxits, si es pot parlar d’això en un grup petit com nosaltres. Però és sobretot el to de proximitat amb el públic. Continuem acollint la gent amb una copa de cava, que ja és un cava que ens fem nosaltres mateixos. És com retrobar la família. Una família que al principi va costar de fer créixer però que s’ha anat eixamplant amb els gairebé 25 anys de trajectòria que porteu. Per ser exactes, des que l’any 1999 vàreu publicar el primer disc, Lipstick Traces. Fa una mica de vertigen mirar cap enrere?La veritat és que no. Sap aquella sensació que té alguna gent que dins del seu cap són adolescents? Després resulta que estem pansits per totes bandes, però al cap no han canviat tantes coses. Dins d’una banda passa una mica el mateix: no diré que cada concert sigui com el primer però et ve un neguit, et poses en estat d’alerta de la mateixa manera que t’hi posaves al principi. I això es manté en aquesta mena d’atemporalitat. Quan es tracta de comptar anys dius “sí que n’han passat!”... però per a nosaltres, no. Continuem mirant enrere però no tant. Ara fa un any i mig, més o menys, de L’aigua clara, aquest darrer disc que potser hauria sortit abans si no hagués estat per la pandèmia. Té corda per estona encara?L’èxit d’un disc es mesura quan pots incorporar al directe bona part de les cançons que has fet al directe sense que soni estrany. Quan casa bé amb el repertori que ja tenies i que estava molt consolidat. És aportar cançons a aquest repertori, que amb 25 anys i nou o deu discos ja és considerable. Ara ens costa, fer els repertoris, perquè podem triar i remenar. Recordo que al principi tocàvem totes les cançons. Fins i tot crec que he compost cançons pensant en moments del directe. El pas del temps, hi era en aquest últim disc. Des de la primera cançó, El gran lladre. Hi parla de fer una cançó d’amor perfecta, de perdre tots els trens del món “i el més fugaç, que és el del temps”.L’amor és aquesta temàtica, o aquest aspecte de les nostres vides del qual mai no acabes de ser un expert. Tots els sentim una mica novells, uns grumets, uns amateurs... i el pas del temps (o sigui, la vida) és la manera d’anar-t’hi relacionant i fent les paus. Amb qui sigui: la teva parella, els teus fills, els teus pares. Ens esforcem per arribar a un punt d’equilibri, però quan fas això és perquè les parts que componen aquest sistema parteixen d’una certa desigualtat. El que ens falta és temps, per entendre tot això! És el trasllat que fa la cançó: de posar el focus en l’amor a fer-ho en el temps, que mai no en tindrem prou per saber de què va tot això. És el que diuen de la literatura, oi? Que els temes dels quals es parla són els mateixos des de La Ilíada fa deu mil anys. El que canvia és només la manera de dir-los.Necessàriament. Ja m’agradaria parlar de qualsevol cosa. Però crec que l’ésser humà, quan es posa una mica solemne –a escriure, a cantar, a dibuixar... a reflexionar sobre les coses– apareixen de manera gairebé inevitable els temes que li preocupen de veritat. I no només a algú, individualment, sinó a tota l’espècie. La transcendència és quelcom més inevitable del que ens agradaria pensar. En la societat, a vegades ridiculitzem els filòsofs o els poetes però el que fan ells ho fem cada un de nosaltres. Potser només durant un instant just abans de tancar els ulls al llit, o quan ens llevem, però tots en un moment o altre connectem amb allò que és fonamental i que escapa al nostre enteniment. “Només hi ha l’amor i la mort que siguin veritat”. És el gran repte de tot creador, que allò que fa respiri veritat. Trobar-la és més difícil, quan ja heu dit moltes coses en els 10 discos del grup?Diria que al principi ho fas com un joc. Igual que tantes altres coses a la vida. Li preguntes a la forma com pot funcionar millor, com transmeto millor el que vull dir. Aquí és interessant que la forma, a vegades, ho pot acabar transformant. Hi ha un joc entre format i sentit que és molt captivador, és el que crea addició en l’artista: adonar-nos que la veritat pot ser una cosa modelable. Et dona la sensació que estàs manipulant la realitat, no només una cançó, el significat de tot. Quan entres en aquest món potser ho fas perquè vols emular un artista que t’agrada, o perquè t’adones que a través de la música pots parlar de coses de les quals no gosaries parlar en el dia a dia, de sentiments, per exemple. Has encetat aquest joc entre tu i els significats, entre tu i les formes, i al cap dels anys és una mena de vici que t’ha regalat tantes coses que no el vols deixar. T’ho agafes d’una altra manera, evoluciones, i desenvolupes una certa tècnica per posar en escena el que consideres que és més important. Madurar és renunciar a tot el que no és possible... compondre una cançó també és renunciar a totes les cançons que podrien ser aquella. Mishima és un grup amb personalitat pròpia des de fa molt de temps. En sonoritat, en lletres... és difícil veure passar les modes i deixar que us sobrevolin, mantenint-vos en un determinat camí?Hi ha hagut moments en la història de Mishima en els quals ens hem sentit temptats d’adoptar segons quines formes o de jugar-hi, com fa tothom. Aquest és un debat permanent, i en algunes èpoques ha estat central entre nosaltres. Fins que ens hem adonat que és més difícil tenir un so propi que seguir les modes. És una aposta artística tan legítima com la del grup o artista que prefereix estar al dia i participar de totes les propostes. Nosaltres, en comptes de fer molts forats per trobar un tresor, en fem un i anem aprofundint. I confiem que així trobarem més grans tresors. Mishima té corda per a temps?No ho sé, per ara a nosaltres ens fa feliços tocar, ens fa feliços compondre, ens fa feliços gravar discos, som un grup d’amics. És un joc artístic en què ens sentim molt acompanyats uns amb els altres i, per ara, continuem trobant el favor almenys d’una part del públic i això ens permet seguir. Vàreu fer el salt del grup de culte (etiqueta que fa una mica de mania) a tenir un públic més ampli però sense arribar a ser de masses.Vam ser un grup que de seguida va agradar molt a la crítica i el públic va anar venint a poc a poc. Gairebé reconeixíem, cara per cara, qui s’anava incorporant a la nostra audiència. I per això aquests concerts com els de Nadal són tan fonamentals per retornar l’afecte al nostre públic. Hem vist com creixien amb nosaltres i sentim que no és només públic, és caixa de ressonància de les nostres cançons. Les lletres de Mishima, un les agafa i les pot llegir. No passa amb tothom. Se les mira si passen aquesta prova, abans de posar-hi música?Com li he dit allò que agafava la guitarra i podia dir coses que no podia d’altra manera, li continuaria dient que per a mi és així. Em costa llegir les lletres de Mishima sense l’acompanyament musical. De fet, les componc en una mena de ping-pong entre lletra i melodia. A vegades és la cançó que em pot arribar a descobrir com penso, em fa adonar de quelcom que no sabia ni que estava pensant. Un ha de ser llavors una mica humil o generós amb la possibilitat que passin coses que no havies previst. És el pacte que estableixes no només amb les teves cançons sinó amb el teu públic. Perquè veuen que s’hi esdevenen coses, no dic qui són els bons ni els dolents, no faig proclames, no dono receptes per al bon viure... son cançons d’algú que no té clares les coses. Però que en el joc va creant un paisatge que té un cert equilibri. I és potser el que agraeix el públic de Mishima és el que jo ha agraït en artistes que m’han agradat. El procés està dins de l’obra.

David Carabén: “Fer cançons és un ‘vici’ que t’ha regalat tant que no el vols deixar”

“Volia abordar el tema de la salut mental i fer un exercici d’empatia”

Rafa

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

De nom de lloc a nom de tela

LA PREGUNTA

Qui guanyarà el Mundial de futbol?

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

Mor Jaume Parramon, en Jaume del 'Parra' de Manlleu

Investiguen tres possibles incendis provocats a Torelló

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Francesc Esteller, el nen que anava a l’estació per veure els que abandonaven

Foc en un camp a Santa Eugènia de Berga, que podria haver estat provocat per una cigarreta

“Som dels pocs llocs on sobreviu un nucli de granges de vaques de llet”

“Prefereixo treballar per al meu futur abans que fer vacances”

El Tour confirma que hi haurà tercera etapa però sense públic ni caravana un cop a França

El millor regal d’aniversari