Amb 15 anys comença a Ràdio Cunit. Ja tenia clar que es volia dedicar a fer riure?
Sempre he tingut la sensació que l’humor batallava dins meu. Mon pare és un tio molt catxondo, comercial de professió, i sempre feia humor i explicava coses a sobretaula per fer riure. Jo, inicialment, volia ser periodista esportiu perquè m’agradava molt el futbol. Sentia en Puyal, en Pou, el Carrusel Deportivo i pensava “Jo vull estar amb aquella intensitat”. A la ràdio, vaig començar fent esports, però em vaig adonar que, quan feia una entrevista seriosa, sempre intentava fer una pregunta per destensar. I la manera de destensar l’entrevistat era fer-lo riure. Això em va portar a deixar el programa d’esports i a fer un programa d’humor amb uns col·legues cada divendres. Va ser un punt d’inflexió en la meva manera de percebre les coses.
I com comença a pujar dalt d’un escenari per fer monòlegs?
A partir del programa de ràdio, un local del poble em va oferir poder-hi anar un cop a la setmana. El primer monòleg el vaig fer l’11 de juliol de 2013 i van ser deu minuts de silenci absolut i horribles. No va riure ningú. Però aquella sensació de derrota em va motivar a continuar escrivint i pensar què podia fer millor. Un any o dos després vaig participar en un concurs de monòlegs a Líjar, un poble d’Almeria, i vaig guanyar. I ho vaig fer gràcies a la improvisació: una dona que anava beguda va pujar a l’escenari i vaig haver de fer xou amb ella. El més curiós és que ella vivia a Calafell i estava a Almeria. La victòria me la va donar algú de Calafell! Després me la trobava pel poble i pensava: “Gràcies a ella vaig guanyar cent euros!”
Quins eren els seus referents quan va començar?
Buenafuente, Berto Romero, Raül Cimas, Xavi Franquesa… El problema és que, en aquell moment, la comèdia en català no passava per un gran moment. La majoria de comèdia que es feia als bars i a les sales era en castellà.
I va començar fent monòlegs en castellà?
Sí d’una manera una mica antinatural, però era perquè no vèiem espais on fer comèdia en català. Ara miro enrere i penso: “Uau, el que hem avançat.” Abans era impensable fer un festival de comèdia només en català i ara se’n fan i hi ha molts referents: Quim Masferrer, Pep Plaza, Marc Serrats, Alba Segarra… No només per la feina que fan, sinó perquè la fan en la nostra llengua.
Quan fa el canvi definitiu al català?
El 2019. Ja em notava estrany actuant en castellà i algun cop havia intentat provar textos en català, però veia que la gent no reaccionava. Quan la Charlie Pee i altres còmics van crear l’Altre Mic, un micròfon obert en català a Barcelona, per mi va ser com si se m’obrissin les portes del cel. Vaig trobar un lloc on podia actuar en català. Vaig fer el canvi de xip i crec que no he tornat a actuar en castellà.
Com està funcionant Jarana, el seu darrer espectacle?
Estic molt content. Ja fa dos anys que el vam estrenar i em costa molt desenganxar-me’n perquè cada funció és diferent tot i que tinc un parell de nous espectacles escrits. Hi ha molta improvisació i cada dia passen coses divertides amb el públic. A més, com que estic acostumat a fer humor diari a la ràdio, escric gags nous constantment.
Què li ha aportar l’experiència a Ràdio Cunit?
Les ràdios municipals són un laboratori per poder fer coses. És un lloc on pots trobar les teves línies, equivocar-te i experimentar.
De Ràdio Cunit va fer el salt al Fricandó Matiner de RAC105 com a estudiant en pràctiques i, llavors, s’hi va quedar. Ara està a Els Teloners de RAC1, la prèvia del Versió RAC1 de Toni Clapés. Com els va?
Els Teloners han anat creixent dins de RAC1. Jo li dic al Guillem de 15 anys que tindria un espai a RAC1 amb el Toni Clapés, l’Alba Segarra i el Marc Bala i segurament em diria: “Què?” Hi ha un punt de dir: “Uau, és que és molt gros.” És un puto somni, una autèntica barbaritat que hem de gaudir i valorar molt.
Què prefereix: fer humor a la ràdio i fer-lo damunt d’un escenari?
Hauria d’escollir entre el pare i la mare. La ràdio i els monòlegs tenen coses molt diferents. La ràdio té la màgia de la imaginació. Tu fas un acudit i t’imagines que algú, a casa seva, està rient. També hi ha aquesta capacitat de crear petits universos amb la veu, la música i el tècnic. En canvi, en un monòleg tens l’energia directa del públic. Saber que diràs una cosa i que en aquell moment riuran és una de les sensacions més fortes que he tingut. Tens 300 o 400 persones davant i les has portat cap a una premissa, dius una paraula i riuen.
Sempre hi ha algú a l’altre costat…
Tant els monòlegs com la ràdio, o el que pugui fer en el món de la comunicació, m’agrada veure-ho com una feina normal i corrent per no ser conscient de la repercussió que pot tenir. Crec que és guai aquest punt d’inconsciència. M’agrada no pensar-hi gaire. Hi ha vegades que estem en directe, diem alguna cosa i reps un missatge i dius: “Hòstia, que hi ha gent escoltant això.” Hi ha aquest punt de por que prefereixo obviar, perquè si pensés que hi ha tanta gent darrere potser no seria tan lliure.
Creu que es pot fer humor de tot?
Absolutament. Crec que els límits de l’humor no són límits, són contextos. En un context es pot fer humor de tot si saps on ets. Evidentment, hi ha situacions en què potser no és el moment adequat. Però crec que l’humor és una eina fonamental de comunicació i de connexió entre persones. Ens ajuda a sobreviure a la merda de vida que tenim cada cop més. També crec que fer comèdia sobre qualsevol col·lectiu és una manera d’incloure’l. Si ignorem les minories i no en fem comèdia, poden acabar quedant fora de la societat. La clau és fer humor amb respecte i amb la voluntat que la gent se senti part de la societat.
En un context de dificultats econòmiques, problemes d’habitatge, guerres i creixement de l’extrema dreta, l’humor és encara més necessari?
Sí. Hem de trobar espais de refugi: els teatres, la ràdio, les sales, els bars i, sobretot, la cultura. I hem de preservar especialment la cultura i la comèdia en català. Si nosaltres no consumim, no generem i no creem cultura en català, ningú ho farà per nosaltres. No vindrà ningú d’Albacete a dir: “Yo quiero consumir el Quim Masferrer.” Ho hem de fer nosaltres.
Les sales i els programadors aposten prou per l’humor?
Cada cop més. Vam tenir un moment de crisi quan va tancar el teatre Capitol, a Barcelona, però després han aparegut iniciatives com el Teatre Muntaner, el Teatre Balmes o l’Espai Texas. I fora de Barcelona també hi ha molta aposta. Gairebé el 70% de les festes majors tenen algun monòleg o espectacle de comèdia.
Prefereix actuar a pobles o a Barcelona?
El 99,9% de les actuacions que faig són fora de Barcelona, i tant de bo sigui així tota la vida. A mi m’encanta anar a un poble i, abans, llegir-me la Viquipèdia, poder parlar del Pepito, que és pagès, fotre-li canya, i que el forner rigui perquè sap perfectament qui és el Pepito. Fer comèdia a Vilamacolum és, per mi, molt millor que actuar a Barcelona.
Ara farà el salt a la televisió amb Toni Clapés.
Sí. En Toni Clapés comença un nou programa a La2Cat i jo en formaré part com a col·laborador. Que la meva primera experiència televisiva sigui amb el Toni Clapés és molt fort.
Què representa per a vostè?
És un mestre i un referent. A mi, si el Toni em diu “Nen, necessito un ronyó”, jo mateix me’l trauria. Té una façana dura, de català emprenyat i barrufet rondinaire, però és un tros de pa. És una de les persones més generoses que he conegut. Li dec molt i que ara tingui un projecte de televisió i vulgui comptar amb mi és un altre exercici de generositat. Per mi és un mestre de la ràdio, del periodisme i de l’humor, però també un amic espiritual. Confio molt en el seu criteri.
Les xarxes socials són una oportunitat per a la gent que comença?
Són un gran aparador, però no haurien de convertir-se en la realitat del món de la comunicació. No crec que perquè algú funcioni en un vídeo d’un minut automàticament funcioni en un programa d’una hora. Hi ha hagut un moment en què semblava que tenir 1.500 seguidors et garantia feina a TV3. I no va així. Potser el que era una ràdio municipal fa vint anys ara són les xarxes i els pòdcasts: espais on pots crear, equivocar-te i innovar. I, si sona la flauta, pots acabar en un mitjà gran i guanyar-te la vida amb això.
Què diria als nois i noies de 15 anys que ara tenen un mòbil i volen fer humor?
Que s’equivoquin molt. Si no m’hagués equivocat tantes vegades, probablement no seria avui aquí. És important no tenir por de cagar-la, sempre dins d’uns límits i sense faltar al respecte. Fes-ho. Potser et surt bé, potser malament. Però comunica’t, passa-t’ho bé i gaudeix. Al final, aquí estem de pas.
Continua reivindicant que és de Cunit.
És important reivindicar d’on som. Catalunya és un país molt divers i em fa molta il·lusió recórrer-lo i arribar a llocs com Rialp, Lleida, Tàrrega o Tortosa i dir que soc de Cunit. Cada municipi té una identitat molt forta. Conèixer més pobles i conèixer millor el nostre país ens fa més rics com a nació.
