“El cinema amb mirada de dones i amb energia femenina és un referent per a mi”

Quan Mario Casas va guanyar el premi Goya per la seva interpretació a ‘No matarás’ va donar les gràcies públicament al seu ‘acting coach’, Gerard Oms. Ara, gairebé tres anys després, Casas s’ha convertit en el protagonista de ‘Molt lluny (‘Zo Ver Weg’), l’òpera prima d’Oms, que actualment està muntant Neus Ballús. La pel·lícula s’afegirà als dos curtmetratges signats pel director de Granollers, que no ha deixat la feina d’actor –se’l pot veure a ‘Upon Entry’– ni la d’‘acting coach’. D’aquí a pocs mesos tindrà enllestit el seu primer llargmetratge, Muy lejos. Fer una pel·lícula era el seu objectiu principal quan va començar en aquest món?Jo, en això, puc dir que m’hi he trobat. Sempre he tingut la pulsió de la direcció. Jo soc actor de formació, però durant els anys de formació i de carrera sempre acabava dirigint les escenes i els treballs, hi havia una part meva de mirada des de fora. Aleshores, de mica en mica, de manera orgànica, vaig arribar al món de l’acting coach, que, al final, és qui prepara, qui ajuda a dirigir l’actor, per tant, ja em vaig col·locar a l’altre costat de la càmera. I de l’acting coach vaig passar a la direcció d’actors i, d’una manera molt natural, va començar a haver-hi la necessitat d’escriure i de donar la meva opinió sobre certs temes. Primer ha fet dos curtmetratges. És necessari fer aquest pas abans de rodar una pel·lícula?Per mi, sí. És necessari per trobar la teva veu, per trobar de què vols parlar, des de quin lloc i des de quin punt de vista. Perquè el cine està ple de codis, de gèneres i de manera d’apropar-se a l’expressió artística. Una cosa és el cine que tu veus i que t’agrada, i l’altra, el que et neix de tu, i la manera de fer-lo. Aleshores vaig fer un primer curtmetratge, Inefable, que va guanyar el premi més important de curts a Espanya, al Festival de Cinema Internacional d’Osca, que et qualifica per als Oscars, és a dir, va anar a la shortlist dels Oscars. A partir d’aquell moment, jo, que tinc molt la síndrome de l’impostor, vaig creure que potser sí que valia la pena posar energia aquí i intentar-ho, perquè semblava que no se’m donava malament. Mario Casas també hi va tenir a veure, però.Ell és el que em va donar l’empenta final. Un dia em va dir que veia talent en mi per dirigir, i que si algun dia em decidia a escriure una història i si tenia algun personatge en el meu univers que ell pogués fer, que el faria. I a partir d’aquí va crear la història?Jo ja tenia una història mig escrita, que en part era una mica una experiència personal meva, sense arribar a ser una història autobiogràfica. Quan el Mario em va dir això, m’hi vaig posar i vaig començar a adaptar la història que tenia a mig fer perquè un perfil com el Mario pogués interpretar el personatge. El va crear a mida d’ell, doncs.Una mica sí. Vaig escriure una història en què el punt de partida no era la meva vivència personal, però que tenia a veure amb el viatge que vaig fer el 2008 als Països Baixos. L’entorn del personatge no era el mateix, el vaig adaptar una mica més, però la vivència del protagonista té a veure amb coses que em van passar a mi. A Mario Casas li havia fet de coach d’actor en pel·lícules com No matarás. Ara li ha fet de director.I també li he fet de coach. Tot i ser una producció gran és una pel·lícula de cinema independent, amb un equip reduït i amb un pressupost limitat i amb no gaire diners pel fet de rodar a Holanda. Rodar allà és caríssim, pràcticament el doble de car que rodar a Catalunya. Per tant, hem hagut d’anar amb un equip petit i hem rodat una mica amb esperit de guerrilla. En aquest cas ha sigut el Mario, més avesat a fer cinema comercial, el que ha fet una immersió en el cinema més independent. Ho ha fet per a mi, perquè li venia de gust i perquè es va enamorar del personatge. Deia que també li havia fet d’acting coach.Sí, també he fet d’acting coah en aquesta pel·lícula, però aquest acting coach ha hagut de posar-se d’acord amb el director, que ha hagut de repartir l’energia, perquè dirigir ocupa molt d’espai i requereix molta energia. En aquest procés he après que dirigir no és només dirigir una posada en escena o un actor, o decidir on es posa la càmera, o quin vestuari es porta, o quin text s’acaba dient o no. Dirigir una pel·lícula és també dirigir un procés de creació amb un equip humà que té dubtes, pors, desitjos... S’han de dirigir estats d’ànim i energies, i s’ha de tenir molta cintura i molta calma. És esgotador. Com definiria Mario Casas com a actor?El Mario ha fet una feina actoral diferent al que havia fet fins ara, perquè el personatge li demanava tendresa, rendició, acceptació. A part, ha hagut d’interpretar en diversos idiomes, perquè en la pel·lícula es parla en català, castellà, anglès i holandès. Ha hagut de rodar en un país estranger i en condicions climatològiques molt difícils, amb molts dies de pluja. I s’ha de tenir en compte que és una pel·lícula que passa molt a l’exterior. En més d’una ocasió va haver de rodar sota la pluja i en algun moment, fins i tot, trobant-se malament. Ell ha fet un exercici molt generós i d’entrega cap al procés que demanava el guió i la pel·lícula. Aquest paisatge i aquest clima s’han convertit en un personatge més de la pel·lícula?Evidentment. El protagonista, el Dani, arriba a un país en el moment més dur de l’any pel que fa a la climatologia. Aquest personatge és algú que està equivocat i que arriba als Països Baixos per aprendre, i per aconseguir-ho ha de perdre la identitat i el privilegi. I vaig pensar que com més complicat fos el terreny de joc, més gran seria l’aprenentatge. Per tant, que la història passi en l’època de pluges, de l’octubre al gener, i a l’hivern, és primordial perquè el lloc encara li fa passar pitjor. Pensa que els Països Baixos és un país climatològicament complicat, dels 23 dies de rodatge ens en van ploure 22, i també ens va nevar. Però a part d’aquest component de lluita contra la natura per sobreviure s’hi suma una societat holandesa que, d’entrada, és molt individualista, desconfiada i tancada, amb molta resistència a allò nou i desconegut. Ara, un cop confien en algú, obren les portes de casa seva i són molt generosos. El fet d’haver-hi viscut fa anys, el va ajudar a l’hora de fer la pel·lícula?Sí, i tot això es reflecteix en el guió. Jo crec que quan vaig estar als Països Baixos el 2008 i 2009, jo ja estava vivint el guió que després escriuria, perquè menys l’entorn del personatge i el seu punt de partida, la resta de la pel·lícula té molt a veure amb el que em va passar allà. Es pot parlar d’un viatge exterior però també molt interior?Molt. És un viatge interior que es fa des de l’acció, del que passa a fora. El protagonista és un personatge que a Barcelona està acostumat a deixar-se emportar pel corrent, pel grup, és algú que vol que l’estimin i que vol formar part del grup. Allà, en canvi, ha d’anar a contracorrent, perquè allà no pertany al grup. No és la persona que li han dit que ha de ser. I aquí hi ha l’aprenentatge. Es troba amb diferents personatges, que són petits mestres que li ensenyen el que ha d’aprendre, i nosaltres aprenem amb ell. Un d’aquests personatges és el que fa David Verdaguer, de plena actualitat ara pel seu paper a Saben aquell.Sí, el personatge del David és semblant, per les circumstàncies, al del Dani. És un altre català que l’any 2008, amb la crisi, se’n va al nord d’Europa per buscar-se la vida. Tot i això, són dues persones que tenen molt poc a veure l’una amb l’altra, que representen dues Catalunya que ens entestem que siguin diferents tot i que per mi són la mateixa. Són dues persones que es comencen a portar bé i que tenen una relació pel fet d’estar lluny de casa. A Catalunya, no s’haguessin donat mai l’oportunitat de coneixe’s. Això confirma que l’entorn té molt a veure amb qui et relaciones. I aquest prejudici m’agrada que aparegui a la pel·lícula. Als Països Baixos s’hi va trobar, amb això?Sí, jo vaig marxar per un motiu més intern, no et puc fer espòiler de la pel·li, però vaig marxar en un viatge d’acceptació personal, i els regals que em vaig trobar allà van ser molts. Un d’aquests va ser aquest. Jo tinc amics allà que encara conservo, i que a Barcelona, pel meu prejudici, potser no els hauria tingut. Allà, pel fet d’estar lluny de casa ens vam donar tots l’oportunitat de mirar-nos amb un prisma més pur i més humà. És que viatjar cura. Es pot dir que va ser un viatge sanador?Viatjar m’agrada molt, perquè els istmes que dic jo: el masclisme, el racisme, el classisme... es curen llegint i viatjant, que al final és el mateix. A mi m’agrada molt viatjar, llegir, mirar pel·lícules... Per a mi va ser un viatge terapèutic i crucial. Va marcar un abans i un després. Quan vaig tornar, va començar la feina més dura, la feina per adaptar aquesta nova personalitat, aquest nou punt de partida amb l’entorn d’abans. Va haver-hi un xoc. Potser això seria el tema per a una altra pel·lícula: Què passa amb ell quan torna al seu país? Per fer la pel·lícula s’ha emmirallat en alguna?Sí, m’agrada molt el cinema europeu i el cinema social. Definiria la pel·lícula com un drama social?És un drama social que esdevé un drama intimista. Com deia abans, és un viatge interior a partir del nou entorn del personatge. Hi ha una transformació a partir d’aquest entorn, de la pèrdua del privilegi i de la identitat. Quan ets lluny de casa, sense els teus, et planteges qui ets. I potser no té res a veure amb qui t’han dit que eres o amb qui realment vols ser. I al final, això és de què va la pel·lícula. Parla d’aquesta transformació, aquesta rendició cap a allò que fins ara t’hi resisties, perquè el fet de voler pertànyer, de voler ser estimat ha provocat que t’oblidis de qui ets realment. Al final, tots volem que ens estimin i tots volem pertànyer al grup. El muntatge de la pel·lícula l’ha confiat a Neus Ballús, una altra cineasta vallesana.La Neus, per a mi, és un referent, tant professional com vital. L’admiro i l’estimo com a cineasta i com a amiga. Em poso molt les seves ulleres. He intentat pensar què faria ella, què em diria en els moments de dubte. Però suposo que recórrer als mestres és normal. Jo vaig començar fent cine amb Isabel Coixet, i després amb la Neus. Són dues dones a les quals admiro profundament i amb les quals m’emmirallo. Que la Neus munti la pel·lícula és un regal. Li vaig anar al darrere, perquè ella només munta les seves pel·lícules. Però li vaig insistir, i al cap d’un temps em va dir que li venia de gust formar part d’aquesta història, aportar la seva visió, i a mi em va fer molt feliç. Ara parlem de dones, però a la pel·lícula no n’hi ha gaire.És que és una pel·lícula molt masculina, perquè precisament va d’això, de la deconstrucció d’una masculinitat equivocada, de la deconstrucció d’un sistema patriarcal encara latent i que continua sent injust i pandèmic. Hem de continuar trencant-lo perquè ha aportat moltes desigualtats amb les dones i amb els col·lectius com l’LGTBI, per exemple. I la pel·lícula va d’això també, de deconstruir aquest sistema. Aleshores, les dones que apareixen a la pel·lícula, que sí que n’apareixen, aporten l’energia femenina com a cura i com a part de l’acció per solucionar el problema del personatge. L’energia femenina és crucial per a ell, perquè aconsegueixi el seu objectiu. En el fons és un viatge a la tendresa, és un pols contra l’ego. Ha parlat de directores com Ballús i Coixet, però suposo que n’hi ha més.Per a mi, el cinema amb mirada de dones i energia femenina és un referent. També són claus per a mi noms com el de Carla Simón o Belén Funes, a qui admiro moltíssim perquè s’apropa molt al cinema que a mi em palpita. I en l’àmbit internacional destacaria Céline Sciamma i Alice Rohrwacher. Totes elles, amb el seu cinema ens estan explicant el món des d’un lloc nou des d’on s’havia explicat molt poc fins ara. El món que veus en les seves pel·lícules m’agrada, és un altre punt de partida de com veure els conflictes humans. Abans de fer la pel·lícula vaig veure molt cinema d’aquestes dones. Perquè la meva pel·lícula és molt masculina, és d’homes que van a la conquesta de l’energia femenina. La reflexió seria que la masculinitat ens permet explicar l’energia femenina i comprovar que és sanadora, que també forma part d’ells, i sense por, sense vergonya, sense pensar que és de dèbils. Encara són molt habituals aquests pensaments?Molt. Equiparar la dona o la persona homosexual amb la debilitat és molt habitual. Penso que als homes homosexuals se’ns menysté d’alguna manera dins un imaginari perquè tenim energia femenina. El món és masclista, i et diu que tu ets menys home perquè tens energia femenina o perquè ets sensible. La sensibilitat sempre s’ha menystingut, quan és una de les coses més meravelloses que tenim dones i homes, que tenim tots com a éssers humans. Desitjo que haguem rodat una pel·lícula amb molta sensibilitat. Continuarà amb la feina d’acting coach?La meva feina amb els actors m’agrada molt i en aquesta pel·lícula he gaudit molt treballant amb el Mario, el David i la resta d’actors i actrius. Amb ells és on m’ho passo bé, on fem la màgia. Jo soc un actor dirigint, per tant, poso la interpretació enmig de l’equació, i treballar amb el Mario de tan a prop i per primer cop amb el David ha sigut molt inspirador. Els estimo molt i els estic molt agraït. Parlava de màgia. Durant uns anys va ser el patge Gregori durant el Nadal a Granollers.Sí, va ser una etapa molt bonica, i segur que ha influït en la meva pel·lícula. Estic convençut que una pel·lícula és un posicionament davant del món, de com el veiem, és un retrat del que hem fet. I, per tant, tot el que m’ha passat segur que al final té a veure amb el que he fet en aquesta pel·lícula. I segur que hi ha una part del patge Gregori. Què espera de la pel·lícula quan arribi al públic?He fet una pel·lícula per a mi, per respondre unes preguntes que jo tenia, i també per la meva gent, per la meva família, perquè els fa feliços. Al final és un petit acte d’amor cap a ells i elles. I des del punt de vista més emotiu espero que la pel·lícula sigui una carta al futur per a qui la necessiti en un moment donat. Perquè quan jo tenia 11 o 12 anys hauria necessitat un referent com aquest, i no el vaig tenir. Per sort, el món està canviant. Podria dir que he dedicat la pel·lícula a aquell Gerard i que l’envio al futur per si algú la necessita.

“El cinema amb mirada de dones i amb energia femenina és un referent per a mi”

‘Stranger Things’ (T5)

Aliments que semblen saludables, però que no ho són tant

Un nou propòsit

La ratafia, el licor de la terra catalana

LA PREGUNTA

Veu bé el nou model de finançament per a Catalunya?

Detingut a Vic per un delicte contra la llibertat sexual

Reconeix el lladre perquè portava la seva roba posada pel carrer a Roda de Ter

Tres ferits lleus en una sortida de via a la C-17

Sant Sadurní d’Osormort passarà a dir-se d’Osorviu

Trànsit recorda que no es poden fer obres de dia a la C-17 entre Vic i Barcelona

Aliments que semblen saludables, però que no ho són tant

Sant Sadurní projecta una reserva de la natura amb animals que ocuparia el 60% del municipi

Comença la migració dels mòbils de Vera cap a la xarxa de Vodafone

Els tres 'gegants' del porcí espanyol dominen el sector a Osona

“Les obres al nus de la Pascual són una molt bona notícia per a Gurb i per a tota la comarca”