“El piano explica la història del segle XX, redimint o agermanant aquells amb qui es troba”

Ramon Gener (Barcelona, 1967) és conegut sobretot com a divulgador de la música que ha estat ‘pare’ de programes de tant d’èxit com ‘Òpera en texans’ o ‘This is opera’, entre d’altres. La música és al centre de la novel·la ‘Història d’un piano’ (Columna), guanyadora del Premi Ramon Llull de 2024. A través d’un piano construït l’any 1915 i aquells que van tocant les seves tecles, resseguim la història d’Europa durant el convuls segle XX. Veu la novel·la com una altra forma d’acostar la gent a la música, de la mateixa manera que ho ha fet, per exemple, a la televisió?No m’ho havia plantejat mai així. Tinc tres llibres publicats abans que aquest, que són de les meves coses: d’assaig, més tècnics... Però hi ha un moment en què et planteges la primera novel·la: ara escriurem tota una altra cosa! En el plantejament, no hi ha un propòsit de divulgar, és com la que podria escriure qualsevol altre autor. És una novel·la, és ficció. Però el piano existeix, vostè és realment el propietari d’un piano Grotrian-Steinweg fabricant a Alemanya l’any 2015?És el meu piano, si més no el que jo tinc a casa. Tot i que ara, acabada la novel·la, vaig adonar-me que no era el meu piano, jo només soc el que el té. Soc el seu últim custodi, l’últim cavaller del graal que l’està guardant per traspassa-lo quan jo ja no hi sigui. Ara bé, és una novel·la basada en fets reals perquè no només el piano existeix, sinó que totes les persones que formen part d’aquesta història són reals, qui més qui menys. Entra en una botiga molt curiosa, a Barcelona, on el guarden gairebé amagat. Així és com ho explica a la novel·la, però la forma com el va trobar realment, va ser semblant?És exactament tal com va ser. Imagineu-vos un instrumentista com jo que busca en piano, que no en té a casa... o que en té un d’aquells elèctrics horribles per no molestar els veïns. Vols un piano de cua, però que te’l puguis permetre, perquè són cars. I que tingui el que em semblava que havia de tenir, un so d’abans, una mica avellutat... complicat, oi? Busco, busco i busco i no ho trobo mai. Però un dia, per casualitat, voltant per Barcelona amb moto arribo a un carrer de Gràcia que es diu... Santa Tecla! Això és així. Deixo la moto i vaig un rètol que diu “Pianos Santa Tecla”. Jo, que em conec una mica les botigues del sector, no n’havia sentit a parlar mai. Vaig entrar, tot i que era un lloc que convidava poc a entrar-hi. Els pianos que es veien des de fora estaven fets un desastre, mig morts. Però hi vaig entrar! A la novel·la, és rebut per un curiós personatge, un polonès “com una mena de gnom gegant”. A la realitat també?Doncs em va rebre un home polonès, Januz Borowski. Vaig mirar els pianos... Era una botiga molt petita i vaig pensar que tampoc no trobaria res. Però a la rebotiga en tenia un altre, i abans de marxar me’l vaig mirar! Quan el vaig veure, en aquell precís moment, vaig pensar que havia de ser aquell piano i cap altre! El vaig comprar, per dir-ho així –els detalls els haureu de descobrir en el llibre– i me’l vaig endur a casa. El vaig estar mantenint com vaig poder, fent-li alguna afinació. Fins que un dia vaig aconseguir estalviar prou quartos per portar-lo a restaurar. L’instrument s’ho mereixia, un piano tan antic. I durant la restauració van aparèixer dues coses: la primera, el seu número de sèrie, el 31.887. S’havia pintat i repintat, i això va aparèixer sota totes les capes. Què explica, el número de sèrie d’un piano?Et diu d’on ve el piano, qui el va fer i quan. Amb això vam saber que era de l’any 1915 i que venia de la ciutat de Braunschweig, a la Baixa Saxònia. Amb això ja era l’home més feliç del món. Però encara va sortir una altra cosa gràcies a en Jesús, el meu afinador (que ara és un personatge del llibre). Em va fer mirar a dins i hi havia una llista de la gent que l’havia tingut. Així que encara en plena pandèmia vaig agafar el cotxe i em vaig plantar a la fàbrica, que encara existeix. Herr Gritzka, el director general –que ara també és personatge– va treure el llibre de registre... i allà hi havia la venda del meu piano! En un instrument com aquest, creu que hi queda algun rastre immaterial, de la gent que l’ha tocat al llarg del temps?El gerent de la fàbrica em va dir que en això no em podia ajudar, que no ho havien posat ells i no sabia què hi feia, la llista. Només em podien dir a qui havien venut el piano l’any 1915 i on el van portar. Em dona una adreça de Magdeburg, també a Saxònia, i jo en lloc de tornar a Barcelona, me n’hi vaig i començo a estirar els fils fins que vaig aconseguir, gairebé, reconstruir cent anys de la història de l’instrument. El primer destinatari era un jove prodigi del piano, destinat a ser un virtuós. Era en plena Primera Guerra Mundial.Johannes Schulze, es deia. Un virtuós, com vostè deia. Amb sis anys es posa a tocar com qui no vol la cosa, d’una manera totalment natural. L’envien a estudiar al conservatori de Leipzig, està destinat a ser, segurament, un dels més grans pianistes de la seva època. I aleshores... arriba la guerra i no se’n pot escapar. És enviat al front Occidental i mentre és allà la seva mare compra el piano per a ell, perquè quan el seu fill torni de la guerra tingui un piano digne del seu talent. Ja veuran els lectors si això va ser o no possible. El que fa el piano és escollir les persones amb les quals vol estar. És com els llibres, no és el lector el que arriba al llibre sinó al revés. Amb un instrument és encara més clar: és ell el que fa la seva via, en aquest cas des de 1915 fins avui. El piano explica tota la història del segle XX, redimint o agermanant tots aquells amb qui es troba, que a vegades són en un bàndol de la guerra i a vegades, a l’altra. No parlen el mateix idioma, però s’estableix una connexió quan reciten o quan canten. En tenim una escena durant la mateixa Primera Guerra Mundial.La treva de Nadal de 1914. Us heu d’imaginar el front d’una guerra de trinxeres. A un costat els alemanys i a l’altre els anglesos que ajudaven França a contenir l’exèrcit del Kaiser. La nit de Nadal, a la terra de ningú –entremig de les trinxeres, que eren molt a prop unes de les altres– uns i altres van començar a cantar nadales. Uns en alemany i uns altres en anglès, és clar. Hi ha un moment en què canten Santa Nit, i s’adonen que amb idiomes diferents estan entonant la mateixa cançó. Llavors és quan sortiran de les trinxeres, no per matar-se sinó per cantar, fer un partit de futbol o jugar a cartes. En aquest moment passa una cosa transcendental, al llibre. És quan el piano, encara sense saber-ho, s’obre camí i comença a passar d’un bàndol a l’altre. Sortint d’Alemanya, en la novel·la, veurem com passa per França i acaba a Anglaterra. Amb aquesta imatge de la treva del 1914, estirant l’argument, podríem concloure que la música (i la cultura en general) poden evitar les guerres? O és massa ingenu pensar-ho?Si aquell dia hagués estat pels soldats, la guerra hauria acabat en aquell moment. Però a partir d’això, els comandaments –tant d’un costat com de l’altre– van prohibir amb pena de mort qualsevol confraternització amb l’enemic. Perquè aquell Nadal de 1914 tots s’havien adonat que els que eren a l’altre costat de la trinxera no eren els seus enemics sinó uns desgraciats com ells, carn de canó. Jo potser soc ingenu, com diu vostè, però m’encanta ser-ho. M’agrada pensar que la literatura, la música o l’art en general no són perquè sí, només per distreure’s... Que també ho és! Però tenen un sentit transcendent: hi ha una transcendència en el que llegeixes o el que escoltes. I això té a veure amb el poder de redempció, amb intentar que les coses siguin millors. Com vostè ha dit, el piano viatja per aquesta Europa que passa una nova guerra, al seu entorn immediat hi ha més morts... però sobreviu. I només es posa en perill la vida de l’instrument en el moment en què cau en mans d’algú que no és sensible al que representa.Totes les persones que van tenint el piano en tenen molta cura, com d’una cosa preuada. Hi ha una persona, l’Emily, infermera durant la Segona Guerra Mundial i que després farà servir el piano per ensenyar música, que s’equivoca en el traspàs. És com un error en la cadena, el piano acaba anant allà on no vol. Però aquest error garrafal és el que farà que m’arribi a mi i tinguem aquesta novel·la. Si no hagués estat per aquest error, no hagués arribat mai a Polònia, i després a Barcelona. No vull dir que gràcies a Déu o a qui sigui que es produís aquest error, perquè segurament el piano hauria trobat un altre camí i un altre Ramon Gener. És bonica aquesta idea, que és l’instrument qui cerca el qui l’ha de tocar...Sí. Els lectors potser es preguntaran si aquestes històries de la novel·la són veritat o mentida. Jo he descobert moltes coses d’aquest cent anys d’existència però no he pogut arribar a totes. Allà on no he arribat ho he omplert amb ficció, i per això hi ha moments que són molt màgics i d’altres que són més realistes. I potser els moments màgics són els més reals. Ja veuran el viatge final del piano des d’Anglaterra fins a un bosc de Polònia, en la frontera amb Bielorússia. El mateix bosc sembla un lloc fantàstic...És el bosc de Bialowieza, el darrer bosc autèntic, tal com eren els boscos europeus fa milers d’anys. Per entrar-hi has de demanar un permís especial, en grups molt petits, t’hi han d’acompanyar. I aquí es produeix un miracle... El toca cada dia, el piano Grotrian-Steinweg? Perquè un instrument així deu comportar un cert ritual...No el puc tocar cada dia, perquè hi ha vegades que no paro a casa en tot el dia. Però el que sí que faig és obrir-lo cada matí. Em llevo, i baixo a l’estudi on tinc el piano. Obro la tapa i és com dir-li bon dia: el piano ja està obert i tot pot començar, res no pot anar malament. Quan arribi al vespre a casa, el tancaré i li diré bona nit. Jo també puc anar a dormir perquè el piano està tancat. Com a curiositat: la novel·la del Premi Ramon Llull apareix cada any en català i en castellà, però aquesta vegada és vostè qui ha fet les dues versions. No ha recorregut a un traductor.Sí. Jo l’he escrit en català i al mateix temps l’he anat escrivint en castellà... que és una bestiesa que no recomano a ningú. Ho he fet perquè fa molts anys, signant per Sant Jordi, tenia la Carme Riera al costat i em va dir que ho feia. I va dir que quan ho feia el text anava creixent per totes dues bandes. Em vaig quedar amb aquesta idea al cap durant molts anys, i ara vaig pensar de posar-la en pràctica. M’he tornat boig... és una feinada de por i sobretot per a algú com jo que està reescrivint constantment. Però ella tenia raó.

“El piano explica la història del segle XX, redimint o agermanant aquells amb qui es troba”

Hannah Arend, més enllà del bé i el mal?

De nom de lloc a nom de tela

Els Amics de les Arts preparen nou disc ‘osonenc’ per al 2027

La salut femenina va de pujada… i encara hi anirà més

LA PREGUNTA

Comparteix la decisió dels docents de rebutjar el preacord i tornar a les vagues?

“En mitja hora em van donar cita. Va ser com un somni”

Els Mossos investiguen la mort d’un excursionista a les Agudes, dins el parc natural del Montseny

Obre la guingueta de la Pista de Vic, deu anys després de quan es va concebre

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d'Oló

Malmeten de nit el camí de vianants de l'entrada de l'Esquirol

Ripoll avisa de les restriccions de mobilitat que comportarà el pas del Tour

“Se’m considera més vell del que jo em sento”

Curós posa en marxa a Vic un magatzem de 4.000 metres quadrats per a la indústria farmacèutica

Detingut a Taradell per transportar mig miler de plantes de marihuana

“M’he trobat còmode a l’alcaldia, comptant amb tots els regidors”