Tres capítols d’una terra que no oblida.
Pròleg – El dubte que habita a la pedra
No escric per condemnar ni per absoldre. Escric perquè la terra guarda preguntes que els homes es van negar a fer.
Jo soc el Lluçanès, i he vist molt en els meus segles de pedra i silenci. He vist néixer i morir generacions; he vist collites prosperar i assecar-se sota el mateix sol; he vist resar els mateixos llavis que després assenyalaven amb el dit. Però el que he vist més que no res –el que es repeteix com un ressò que mai no s’extingeix del tot– és la por. La por que busca un rostre on agafar-se, un nom per culpar, un cos per cremar perquè el foc calmi l’angoixa dels vius.
Entre 1618 i 1648, en aquesta comarca meva, es van processar més de vint dones. Almenys sis van ser executades. Els seus noms s’han perdut, però els seus ossos són aquí, sota els meus camps, barrejats amb les arrels de les alzines. I després en van venir més, durant dècades, durant segles, fins que la foguera va deixar de cremar i la forca va deixar de caure. Però la por no va cessar; només va canviar de forma, com els núvols que em travessen.
Maria Pujol va ser l’última. La que tanca el cicle. La que carrega amb el pes de totes les que van venir abans.
Però mentre escric aquestes paraules, mentre el vent xiula al Roc Foradat i les ombres s’allarguen sobre Can Napa, no puc evitar que una pregunta m’habiti, que s’enfili per mi com l’heura als murs abandonats: I si no va ser ella? I si aquella dona menuda, d’ulls lleganyosos i robes sargides, que robava naps a les hortes per no morir de gana, va ser simplement la que estava més a mà? La que no tenia família que la defensés, la que portava escrita a la cara la paraula culpable abans que ningú pronunciés el seu nom?
I si les proves que van trobar a casa seva –aquell braç diminut, aquell fetge surant en sang– eren l’obra d’un altre, d’algú que sabia que sempre hi hauria una dona sola i pobra a qui assenyalar?
No ho sé. Ja ningú no ho sap. Els documents diuen el que diuen, els testimonis van declarar el que van declarar, i ella mateixa va confessar –sota tortura, això sí; sota el cavallet, l’espelma i l’aigua que ofega sense matar–. La història és plena de confessions arrencades a cossos que ja no podien més, de veritats que eren mentides dites perquè el dolor s’aturés.
A la resta d’Europa, se’n van cremar desenes de milers. Aquí, a Catalunya, centenars. Dones que sabien d’herbes, que vivien soles, que tenien una taca de naixença al lloc equivocat o una resposta massa ràpida. Sempre dones.
Maria Pujol podia ser una assassina. Podia haver mirat una nena de quatre anys i decidir que el seu cos serviria per a una cosa que només ella entenia. Però també podia ser només una dona pobra, una captaire, una lladre de naps, una presència incòmoda en un poble que necessitava un monstre per explicar les seves pròpies desgràcies.
La corda que la va penjar el 8 de gener de 1767 no distingeix. La forca no pregunta; cau.
Jo, la terra, guardo els seus ossos en algun lloc de les meves entranyes. I amb ells guardo el dubte. El dubte que ens hauria d’acompanyar sempre quan mirem enrere, quan jutgem els qui ja no es poden defensar, quan pronunciem la paraula bruixa sense pensar en tot el que ha servit per justificar.
Potser era culpable. Potser no. El que sé és que la seva vertadera història no cap en un document judicial ni en una crònica de l’època. És aquí, en el vent que travessa el Roc Foradat, en la pedra mil·lenària de Can Napa, en el silenci dels meus camps quan arriba l’hivern. I en la pregunta que mai no podrem respondre.
Capítol I – La terra que guarda noms
Jo soc el Lluçanès. No tinc pressa. Els meus turons ondulen com costelles d’un animal adormit que fa segles que somia el mateix somni. Entre els meus plecs guardo masies de pedra, alzinars que xiuxiuegen quan el vent baixa del nord, i camins de terra que no porten enlloc perquè ja hi eren abans que ningú sabés on volia anar.
Al cor dels meus dominis, on els camps de cereal s’obren com palmes esteses, s’alça el Roc Foradat. No és una muntanya ni un cingle imponent; és una ferida vertical a la pedra, un ull obert cap a l’horitzó per on el vent xiula produint un so buit, gairebé orgànic. Els pastors s’hi aixopluguen des de temps immemorials, els infants s’hi enfilen pels seus flancs, els vells conten que al capvespre el forat retorna les paraules deformades, com si de l’altre costat algú respongués en un idioma anterior als homes.
A poca distància, entre feixes delimitades per murs de pedra seca, s’alça la masia de Can Napa: murs gruixuts de pedra de fins a un metre de gruix, teulada inclinada de teula àrab, un gran portal adovellat. A l’interior, la cuina amb una llar de foc ennegrida per generacions de flama. Les finestres, petites i sense vidre, es tanquen amb finestrons de fusta. A l’hivern, el bestiar comparteix la planta baixa amb la família, aportant la seva escalfor.
Allí vivia Maria Pujol. No n’era propietària, ni hereva, ni pubilla. Era una dona pobra que malvivia als marges, alimentant-se del que robava en horts i masos aliens per sobreviure. No tenia terra, ni bestiar, ni família que la protegís. Era, als ulls dels seus veïns, una càrrega, una presència incòmoda, una engruna d’humanitat que no encaixava en l’ordre rigorós del meu paisatge.
La veien menuda, de posat tosc, envellida abans d’hora. Vestia faldilla de drap bast, de color bru fosc, sargida una i altra vegada; a sota, una camisa d’estopa, teixit aspre de cànem que irritava la pell; un gipó de tela basta; un davantal gastat. Al cap duia un mocador de tela grollera que amb prou feines subjectava uns cabells que ningú no pentinava. Els peus, descalços la major part de l’any, es cobrien a l’hivern amb espardenyes d’espart que ella mateixa trenava. Per al fred, s’embolcallava en una capa vella que no bastava per aturar el vent dels barrancs.
Un cop, un veí la va veure ballar sola a l’era. No hi havia música; només movia els braços com si abracés algú que ja no hi era. Quan es va veure observada, va entrar a la casa sense mirar enrere. Ningú no ho va tornar a mencionar.
Els infants, però, se li acostaven. Els oferia llavors de carbassa –una llepolia escassa en cases on cada mos es comptava– i passava estones amb ells. En una societat esgotada per la feina, on la mortalitat infantil era altíssima i les mares no sempre tenien temps per a la tendresa, aquella dona exercia sobre els petits una fascinació que els adults miraven amb recel.
Els vells murmuraven: deien que des que ella rondava, les desgràcies amb els infants s’havien multiplicat. Que volava de nit cap al samaniu –els aquelarres– i que guardava un lluert al cistell amb els ulls com brases. Les collites es perdien, les tempestes escometien sense explicació, i els capellans feien repicar les campanes, però res no foragitava el mal que ells creien veure.
Jo els sentia. Vaig escoltar com la sospita creixia com una heura verinosa. I vaig saber que una cosa terrible s’acostava.
Capítol II – La sang i la justícia del rei
El 1766, l’horror va arribar. Una nena de quatre anys, Maria Anna Riambau, va desaparèixer. La van buscar entre els blats, als barrancs, a les masies veïnes. La van trobar en un femer prop del poble. El seu cos havia estat mutilat.
El Lluçanès va emmudir; després, el mutisme es va convertir en rumor. I el rumor, en certesa. Algú va recordar les llavors de carbassa. Algú va esmentar el lluert. Algú va dir que la Maria no tenia ofici conegut i, tot i així, menjava. L’acusació popular era clara: havia matat la nena per fer servir les seves parts en l’elaboració de pocions màgiques, ungüents per volar o filtres d’amor.
Van anar a casa seva. No a preguntar: a escorcollar. I a la pobra llar de la Maria, a l’olla que penjava sobre el foc, van trobar el que la història ha escrit amb sang: les restes d’aquella criatura.
Però jo, la terra, guardo el secret de les hores buides. La porta de Can Napa havia estat oberta al vent durant tota la tarda, i el camí era un tràfec d’ombres abans que arribés la llei. Qui pot dir si el foc ja cremava quan la Maria va tornar dels horts? Qui pot jurar que aquelles parets no van veure entrar algú altre mentre ella bategava de por pel bosc? La prova era allà, massa quieta, massa perfecta per a un crim tan desordenat.
La Maria no hi era, quan van entrar. La llegenda diu que va fugir al Roc Foradat, que es va refugiar en aquella escletxa de pedra des d’on s’albiren tots els camins. Els homes que van pujar a buscar-la eren pagesos, masovers, jornalers, homes que havien treballat la terra tota la vida i que temien Déu i el dimoni per igual. Quan la van veure, arrambada contra la pedra, ningú no va dubtar de la seva culpa. La van lligar amb cordes d’espart i la van baixar al poble entre empentes i escopinades.
La van dur a Barcelona per ser jutjada el 1767. Els jutges vestien togues negres i perruques empolvorades. Parlaven en castellà, una llengua que la Maria amb prou feines entenia. A la sala, els testimonis del Lluçanès van repetir davant dels togats el mateix que havien murmurat a les tavernes: el lluert, les llavors, les mirades malicioses.
Sota el pes de l’aigua i el ferro, la Maria va acabar posant paraules al dolor. Va dir que sí, que havia estat ella. Però en el seu rostre no hi havia el triomf del botxí ni la foscor del dimoni, sinó el buit d’un mirall trencat. Va confessar una culpa que potser era seva, o potser era la culpa de tot un poble que necessitava que algú morís per poder seguir vivint.
Eren els seus records o eren les veus dels qui la torturaven les que dictaven el relat del crim? Al final, la veritat es va ofegar entre els crits i el silenci dels jutges. Ja no importava si era una assassina o una víctima: importava que el monstre ja tenia nom, i el nom era Maria.
Capítol III – La corda i el silenci
El 8 de gener de 1767, la sentència es va complir. La van vestir amb la mateixa faldilla basta que havia dut sempre, la mateixa camisa d’estopa, les mateixes espardenyes d’espart. No hi va haver hàbit de penitent ni crucifix: la Inquisició no l’havia condemnada, i la justícia civil no s’ocupava de salvar ànimes.
La van pujar a un carro, la van dur al patíbul, li van posar la corda al coll. El botxí li va preguntar si volia dir alguna cosa abans; la Maria només va moure el cap, com si espantés una mosca invisible. Quan la trapa va cedir, el coll va cruixir. Aquell so encara travessa els segles.
Jo no tinc memòria del lloc exacte, però tinc memòria del silenci que va seguir. Era hivern; els meus camps eren nus i endurits per la gelada. Quan el seu cos va deixar de respirar, alguna cosa es va trencar en l’aire del Lluçanès. No va ser un soroll; va ser una absència. Com si una nota que sempre havia sonat, encara que ningú no l’escoltés, hagués deixat de vibrar per sempre.
La van enterrar en algun lloc, sense làpida ni nom, en una fossa que el temps ha esborrat. Maria Pujol va passar a la història com l’última persona executada a Catalunya acusada de bruixeria. Un tràgic honor que la va convertir en llegenda. Però les llegendes menteixen. O, almenys, no diuen tota la veritat.
Epíleg – Les que van callar per sempre
No va ser l’única. Abans que ella, n’hi va haver centenars a Catalunya, desenes de milers a Europa. Els seus noms s’han perdut, però els seus ossos són aquí, sota els meus camps, barrejats amb les arrels dels alzinars.
Dones que sabien d’herbes, que vivien soles, que tenien una resposta massa ràpida. Dones torturades fins a confessar el que els seus botxins volien sentir; dones que van morir maleint o pregant a un Déu que les havia abandonat. Sempre dones.
Maria Pujol va confessar després de dies de turment. Què no confessaria qualsevol perquè el dolor s’aturés? Els documents diuen que les restes eren allà. Però com hi van arribar? Va ser ella, o algú que necessitava un monstre perquè el poble dormís tranquil? La por és mala consellera i les comunitats necessiten culpables. És més fàcil condemnar la captaire que acceptar que la mort d’una nena pot ser un accident cruel, o una maldat que no arribem a comprendre.
No ho sé. Ja ningú no ho sap.
Jo, que soc terra i temps, juro que no callaré els seus noms. Perquè l’oblit és l’única mort definitiva. De vegades, a les nits, quan el vent xiula al Roc Foradat, em sembla sentir una veu. No sé si és la de la Maria o la de totes elles. Diu una sola paraula, una vegada i una altra, com un ressò. Potser diu el seu nom.
Potser diu el nostre.
Mentre hi hagi por, mentre hi hagi comunitats que necessitin un rostre per assenyalar, la història de la Napa no serà només passat. Serà advertència. La corda va callar les seves veus, però la terra no oblida. I elles, en els meus turons, encara respiren.
La terra no jutja. Només recorda.
Nota de l’autor
Aquesta obra incorpora elements de la tradició oral i la documentació històrica sobre el cas de Maria Pujol. Els fets han estat tractats amb el respecte que mereixen aquells que ja no poden parlar per si mateixos, conscient que la història, com la terra, guarda sempre més preguntes que respostes.
