Els records tenen una manera curiosa de continuar ocupant espai. Aquest és el pensament que em ve al cap quan arribo al poble passades les cinc de la tarda d’un dimecres de novembre. Fa vint anys que no hi posava els peus. Dues dècades en què el temps sembla haver-se congelat.
La mare va morir fa una setmana a l’hospital, i la casa del poble ha quedat tancada des de llavors. Vendre la llar on vaig viure una infantesa inoblidablement feliç em resulta tan dolorós com una punyalada al cor, però els comptes han de sortir per alguna banda si vull continuar mantenint el meu pis a la ciutat. L’agència immobiliària m’ha demanat fotografies abans de començar a fer visites amb possibles compradors, i he vingut per començar a planejar l’empaquetament de roba, objectes personals, paperassa… La veritat és que m’agradaria entretenir-m’hi més estona. Cada racó em desperta records que gairebé havia oblidat i em dol no poder dedicar-hi l’atenció que mereixen. Però he d’agafar un tren cap a Barcelona d’aquí a dues hores i el temps és or.
El taxi m’ha deixat davant la casa i espero uns segons abans d’obrir la porteta del jardí. Em colpeja el vent fred del Montseny, amb aquella olor de terra humida i fullaraca que s’enganxa a l’ànima. La llum, ja baixa, s’escola entre els castanyers i els roures, empesa per un silenci trencat només per la remor llunyana de cotxes a la carretera. Empenyo la porteta amb el genoll perquè recordo que s’encallava per baix. El jardí està descuidat, orfe de la bellesa floral que només les mans de la mare eren capaces de crear. Les bardisses s’han menjat el camí de pedres i les herbes altes em freguen els turmells. Ja no hi ha ningú que les retalli amb una paciència infinita.
No puc evitar veure la porta principal de fusta revestida com un portal a una altra dimensió, poblada de jocs infantils, berenars de pa amb xocolata i estius eterns. Poso la clau al pany i la faig girar amb neguit.
A dins, em trec l’abric i el deixo al penjador de l’entrada. La primera estança on vaig és la cuina, i ja sento el brunzit constant que fa la nevera. L’obro per costum. Hi ha llet, iogurts, una safata de carn picada i una ampolla d’aigua amb gas de la marca que jo compro sempre a Barcelona. La llet ja està caducada i la carn, també. Els iogurts encara aguanten uns dies més. La mare devia haver fet la compra el mateix matí de la caiguda, pensant que tornaria a casa al cap de poc.
Al menjador, el sofà està una mica desplaçat respecte a la marca de la catifa. Sobre la tauleta hi ha una tassa amb la base seca de cafè. És estrany perquè la mare sempre prenia te; l’addicta als cafès soc jo.
Amb calma, pujo a dalt. Passo de llarg el dormitori de la mare; ja hi tornaré, em dic. Em dirigeixo directament al meu, al fons del passadís, la cambra que temps enrere va esdevenir el bressol de la nena que vaig ser. Quan obro la porta, em sorprenc que les frontisses no grinyolin; algú les ha greixat fa poc. Tot està net i polit, però l’habitació està completament canviada. Aquí sí que sembla que ha passat el temps. El llit no és el que vaig deixar fa vint anys. És nou, més baix, dels que es venen ara. Hi ha uns coixins de fil que jo mateixa hauria triat. La catifa ja no hi és i el parquet brilla pulcrament envernissat. La làmpada del sostre ja no és una decoració juvenil, sinó un disseny modern amb dues bombetes LED que emeten la mateixa llum càlida que la que il·lumina el meu despatx de Barcelona.
No recordo que la mare m’hagués comentat mai aquest canvi. Gairebé no m’atreveixo a travessar el llindar. Em sento intrusa a la meva pròpia cambra, però d’alguna manera sento que connecta més amb la meva personalitat d’ara que no pas amb la meva de quan anava a l’institut o dels primers anys d’universitat.
Vaig cap a l’armari amb la mà estesa abans de tocar el pom. La roba penjada és de la meva talla actual. Una punxada em sacseja el cor quan m’adono que hi ha un abric exactament igual que el meu, que ara reposa al penjador del rebedor. I també uns texans blau marí amb la vora desgastada que fa tres hiverns que porto i una samarreta de ratlles més apropiada per a la temperatura de ciutat que per al fred osonenc. L’olor fresca de suavitzant m’inunda, no de nostàlgia, sinó del clar convenciment que la mare ha estat actualitzant la meva habitació des que em vaig independitzar, renovant-la a mesura que creixia.
Necessito asseure’m. El llit és tou; res a veure amb les antigues molles dures. Miro cap a la tauleta i el llibre és allà. L’exemplar d’una novel·la supervendes que va triomfar en l’últim Sant Jordi. La portada és inconfusible. Però el que jo llegeixo el tinc a Barcelona. Aquest està tancat i té un punt de llibre de cartó fi entre les pàgines. L’agafo amb les mans tremoloses i comprovo que el punt és l’inici del capítol setè.
Jo vaig per la meitat del capítol setè. Ho recordo perquè hi té lloc una escena important per al protagonista. El punt que hi ha aquí és unes cinc pàgines enrere. Em puc imaginar la mare col·locant-lo uns dies abans de l’ingrés hospitalari. Recordo la conversa. Una trucada al capvespre. Jo tornava del súper i ella em preguntava què llegia darrerament. Li vaig dir el títol per sortir del pas, un thriller, mama, no t’agradaria. I ella insistia com si no tingués una altra cosa de què parlar: i de què va i quants capítols té i per on vas. Jo contestava de pressa mentre buscava les claus a la bossa: no me’n recordo, mama, potser capítol set o vuit. I després va canviar de tema.
Deixo el llibre on era. M’estic molta estona asseguda al llit. Observo el llum nou que jo no he comprat però que és del meu estil, la roba que no he dut mai però que sens dubte em posaria, el llibre que llegeixo però que no he portat fins aquí. Sento una pressió al pit, que té un regust de culpa i de vergonya, i que finalment allibero en forma de llàgrimes… Durant aquests anys, en cada trucada la mare em preguntava les mateixes coses. Què menges. Què portes posat. Què llegeixes. Quina marca d’aigua beus. Quin tipus de cafè. Si encara fas exercici. Si ha plogut a Barcelona. Si t’agraden les pomes d’aquesta temporada. Jo sempre responia amb presses, distreta, de manera automàtica. La mare fa preguntes per fer preguntes, em deia jo. Sabia que havia de tenir més paciència amb ella, però el dia a dia atrafegat no m’ho permetia. Ara entenc que no ho preguntava perquè sí. La mare prenia notes. Les llàgrimes s’acumulen i la pressió explota quan soc conscient que la meva absència era el que alimentava la seva curiositat. Em costa digerir que el meu excés d’hores de feina, l’ambició en els projectes personals i la distància m’han servit d’excusa durant anys per no visitar-la. I ara m’adono que veure-la més sovint era l’única cosa que importava de debò.
I aquí, a la cambra del fons del passadís, ha anat construint una versió de mi que no se n’havia anat. La seva petita Júlia havia decidit no independitzar-se i fer vida al seu costat. Una Júlia que llegia el que jo llegia, que es vestia com jo em vestia, que dormia en un llit semblant al que jo tinc ara, que prenia el cafè en una tassa semblant a la que jo havia descrit sense voler en una conversa telefònica. Una filla simulada. Una filla que li feia companyia cada dia. La culpa em tenalla per dins mentre la ràbia em consumeix. Ràbia per no haver sabut parar atenció als senyals, perquè ara entenc que les trucades que vaig haver de despatxar de pressa haurien d’haver estat llargues xerrades i trobades de cap de setmana. Ella era valuosa i no ho vaig saber apreciar.
Em prenc uns instants per eixugar-me les llàgrimes i respirar fondo. Surto de l’habitació sense tocar res. Baixo les escales i apago el llum del replà. Recorro el menjador una vegada més. La tassa, el sofà desplaçat, la decoració rústica. Tot porta el seu nom.
Es fa tard i me’n vaig cap a la sortida. Just al costat de la porta, recolzada contra el paraigüer, hi ha una maleta. Em crida l’atenció perquè no l’he vista en entrar. O potser sí i no li he fet cas. És una maleta petita i de tapa rígida. Té un cordill lligat a la nansa, idèntic al que jo poso a les maletes quan he de fer un viatge de negocis, i també una etiqueta amb el meu nom: Júlia Rivell. Estic segura que, si l’obro, hi trobaré roba meva de l’armari de dalt, neta i plegada en diverses mudes, així com una bossa de necesser i potser unes sabates i tot. És com si la mare mateixa l’hagués preparat i l’hagués deixat al rebedor, sense atrevir-se a treure-la a fora, com si sabés que tard o d’hora la seva filla simulada també s’hauria d’independitzar. Potser la va deixar aquí fins que es veiés amb cor d’assumir el dolor per una filla absent, a qui no ha deixat d’estimar mai.
Tinc les emocions a flor de pell. Deixo la maleta exactament on és. No me l’enduré. Si ho faig, deixarà de ser la mare qui la va tocar per darrer cop i ho vull mantenir així.
Miro el rellotge. Em queden trenta minuts abans de trucar al taxi perquè em porti a l’estació de tren. Torno a pujar les escales d’una revolada i vaig a la meva cambra. Agafo el llibre de la tauleta, l’obro per on la mare va deixar el punt, a l’inici del capítol setè. Començo a llegir des d’allà. No salto les cinc pàgines que em manquen per arribar a la versió real del meu progrés lector. Llegeixo l’escena amb la calma i la dedicació que es mereixen els records valuosos. El capítol no és llarg, però sí revelador per al protagonista i deixa un final obert per al següent. Quan arribo a l’última línia, passo el punt de llibre al començament del capítol vuitè i tanco el llibre. El deixo a la tauleta preparat per a la pròxima sessió de lectura.
Després de baixar les escales, apago tots els llums que he anat obrint a mesura que es feia fosc, però no per gaire temps, em prometo. En aquesta casa encara hi ha una presència que, tot i ser invisible, ja sento que em fa companyia.
El taxi arriba puntual. Mentre circulem pel camí empedrat, veig la casa allunyant-se i fonent-se en l’obscuritat del paisatge. L’última imatge que en tinc és la seva silueta difusa emmarcada per dos pins perennes, fent guàrdia en una nit que té més d’hivern que de tardor. La ràdio del cotxe està posada, però jo només sento el silenci clar i renovat de la meva cambra.
Un cop a l’estació, abans que arribi el tren, torno a mirar el rellotge sense veure l’hora. Un únic pensament em travessa la ment: he entès la trucada. Aquesta vegada sí. I l’escoltaré amb tanta atenció que no hi haurà res que em distregui. La immobiliària es quedarà sense comprador, però la casa continuarà habitada amb una calidesa que no deixaré que s’apagui mai del tot, igual que l’amor etern de la mare. Allà, a la cambra, ben acompanyada, m’hi espera un nou capítol.
