“La nostra literatura ha de competir a tot arreu”

Jaume Clotet (Barcelona, 1974) ha treballat com a periodista en diversos mitjans i en comunicació institucional. I al mateix temps, ha desenvolupat una trajectòria com a escriptor que té en la novel·la ‘La Germandat de l’Àngel Caigut’ (Premi Josep Pla 2024, Ed. Columna) el darrer exemple. Una història que arrenca en temps de les croades i arriba fins als nostres dies en què alguns personatges escollits tenen el repte de mantenir a ratlla el mal absolut. Els misteriosos templers i el no menys misteriós Vaticà, secrets transmesos de generació en generació, forces del mal que poden posar el món en perill... hi ha elements que reconeixem d’altres relats. La diferència és que el seu acaba tenint l’epicentre a Catalunya?Estem molt acostumats a veure històries en pel·lícules, sèries o llibres amb aquest tipus de temes: thrillers històrico-religiosos amb elements fantàstics. Si passen en altres llocs ens sembla molt normal, però jo soc català i vaig fer servir una història que pot passar a qualsevol indret del món per situar-la a casa nostra. Crec que potser no es fa prou, aquest gènere, a Catalunya. Parlar de temes universals amb referents catalans és quelcom que hauríem de fer més. A qui li pugui agradar una novel·la de Dan Brown, per exemple, li pot agradar aquesta?M’agradaria comparar-me amb altres autors, però ja em sembla bé Dan Brown, res a dir. Si a algú li agrada aquest gènere no cal que vagi a buscar-lo només a ell o altres autors estrangers traduïts, sinó que pensi que hi ha autors catalans que ho fem. Hi ha algun altre escriptor que ho ha fet, en català, però no sovintegen (penso, per exemple, en Joan Perucho). I jo crec que la literatura i la cultura catalanes han de ser de masses, per a tothom, amb tots els gèneres i registres. I per tant, també hem de fer aquest. L’escriu pensant en això, a fer-lo atractiu per a un gran públic lector? Amb les tècniques que això comporta: capítols no gaire llargs, àgils, amb esquers per portar-te de l’un a l’altre...?La part del ritme em ve donada per la meva feina, el periodisme. Et porta a escriure d’una forma concisa, àgil, ràpida i molt visual. Un anar per feina. Després és veritat que he fet servir el recurs de mantenir la intriga al final de cada capítol per enganxar al següent. Hi ha gent que em diu que se l’ha llegit en dos dies o tres, i em fa molta il·lusió perquè l’objectiu és aquest, que s’hi vegin atrapats. I que sigui per a un públic molt gran era també l’objectiu. Em van dir que havien vist el meu llibre a l’estació de Sants, per exemple. I m’agrada, és el lloc on han d’estar, perquè la nostra literatura ha de competir a tot arreu. Sentim parlar de templers i ja se’ns desperta una fascinació. Per allò que eren, uns monjos guerrers, però també pel poder que tenien i per com el van perdre...Ens atrauen aquelles coses que no podem comprendre gaire bé, o que no sabem com funcionen. Les coses que tenen un misteri. A la gent crec que ens interessa saber com és per dins l’Església catòlica, una gran corporació o un club de futbol... Hem vist sèries on s’expliquen “per dins” aquestes coses i generen molt d’interès, no? Allò que no coneixem, agrada. I els templers són uns mestres, mai millor dit, en tot això. I a més, estaven arrelats en una part de Catalunya. De fet, hi eren ben presents i encara en trobem testimonis.Són ells els que es van ocupar de l’educació del rei Jaume I, per posar un cas. Estan vinculats a la nostra història, tothom en pot tenir alguna referència o potser ha visitat un castell dels templers. La novel·la comença amb els templers sortint d’Acre, a Terra Santa, a mig segle XIV. La ciutat assetjada per les tropes del soldà, i els últims cristians embarcant cap a Xipre. El final d’aquella bogeria èpica que van ser les croades.Pagaria per veure com era el regne de Jerusalem en aquella època! Gent de totes les llengües i cultures europees reunida allà, m’agradaria saber com convivien. Van ser força efímeres, les quatre croades. I és aquí on comença la novel·la, efectivament. Se’n van i s’emporten una càrrega que hauran de transmetre a través dels segles. No desvelarem cap secret si diem que els àngels caiguts són els dimonis...Correcte, i a la portada hi ha una estrella que si es capgira és el símbol del diable. És veritat: hi ha un secret que s’ha de protegir. I els templers són els que tenen aquest encàrrec al principi. Després va evolucionant cap a la Germandat de l’Àngel Caigut, que venen a ser els que custodien el misteri. Altres novel·les seves com Lliures o morts o El càtar proscrit tenien com a protagonistes personatges reals. Aquí no. Fins i tot trobem un papa que és Pau VII, no l’actual.És la primera vegada que faig ficció total en aquest sentit. Diguem que la part contemporània és tota ficció i la històrica té una part real. Era un gènere nou per a mi. De fet, tenia pensades diferents opcions de novel·les i aquesta era la quarta. Recordo que tenia un paràgraf escrit amb una nota: “Jo això no sé si soc capaç de fer-ho”. Fer novel·la històrica amb personatges reals és més fàcil, perquè a fi de comptes la història ja et ve donada. Tu has de ficcionar només els moments en què no saps què va passar. Com a periodista expliques la realitat, com a novel·lista històric expliques història... però aquí no. Els capítols més històrics, que pròpiament són tres, donen versemblança a la resta. Hi ha alguns noms històrics que, com diu vostè, ens ajuden a ancorar-nos en la realitat, en allò que sí que va passar. Apareixen els Borja, la família valenciana que va arribar a controlar el Vaticà.La Germandat de l’Àngel Caigut s’ha de crear en algun moment, i ho ha de fer el papa. Quin? Doncs el Borja, Alexandre VI. A molta gent li sona, ha sentit a parlar d’ell o de Lucrècia Borja. Eren valencians, però els romans –que eren prou llestos– ja els prenien com a catalans. De fet, hi havia un dita: “O Dio! Roma in mani dei catalani!” (“Oh, Déu! Roma en mans dels catalans!”). Per això els vaig fer sortir, en aquesta línia de buscar referents que es puguin reconèixer. Tornarem a l’argument, però s’hauran fixat els lectors que estem parlant des del principi de l’Església. En una societat cada vegada més secularitzada com la nostra, com s’explica que tot allò que hi té a veure ens continuï fascinant tant?Jo no soc creient, però tinc la sensació que no es pot entendre Catalunya sense el cristianisme: anem a Pastorets, veiem colles de diables, acabem de fer processons de Setmana Santa, o celebrem Nadal. Tot això està imbuït en la nostra cultura, siguis creient o no. És un fet cultural. I la mateixa Església desperta un interès enorme: a ningú no se li acudiria anar a Roma i no visitar el Vaticà. I quan hi ha l’elecció d’un papa, és la notícia més vista als informatius de tot el món. A tots ens agrada aquella litúrgia: el conclave dels cardenals, fumata blanca i la fumata negra... i a més, és molt eficaç perquè porten més de dos mil anys amb aquesta multinacional que funciona encara com un rellotge, amb una gran influència multinacional. Església i Catalunya. Aquí arribem a Montser-rat, un monjo que és protagonista de la novel·la, al costat d’una mossa d’esquadra.No podia no sortir Montserrat en una novel·la com aquesta: el lloc, la força de la muntanya. I ho conec més que altres monestirs catalans. Per fer aquesta novel·la vaig tornar-hi a fer una visita per acabar de veure tots els espais, cosa que he d’agrair a la comunitat. S’ha de ser molt curós en una novel·la com aquesta, perquè si t’equivoques algú sortirà a dir-ho. Montserrat és un element que m’ajuda molt en la novel·la perquè tothom hi ha anat, quan parlo de l’esplanada de la basílica o del cambril de la Moreneta el lector la visualitza. Parlant de Montserrat, a la novel·la hi surt un personatge tan sinistre que va visitar el monestir com Heinrich Himmler, el dirigent nazi i cap de les SS. És cert que hi va anar buscant el Sant Graal, el calze de Jesucrist?És surrealista, però és veritat. No tenien prou problemes a Europa que l’any 1940 decideix anar a Montserrat buscant el Sant Graal, després d’estar a Madrid preparant la trobada que havien de fer Franco i Hitler a Hendaia. Els caps falangistes que l’acompanyaven al·lucinaven! Era el mes d’octubre, i feia fred. L’abat no el va voler rebre i el seu secretari, el que després seria abat Aureli Escarré, tampoc. I li va tocar a un pobre monjo, que es deia Ripoll de cognom i que parlava l’alemany perquè havia estudiat a Alemanya. Himmler li va demanar pel Sant Graal i, òbviament, ell li va dir que no el tenien. Fets com aquest ajuden a ancorar el relat en la realitat. La Germandat de l’Àngel Caigut és una novel·la sobre el bé i el mal? Sobre el mal absolut especialment...Dins de cada persona hi ha una porció de maldat. Es tracta d’intentar contenir-la, però jo crec que en el dia a dia no es veu tant com les situacions extremes. Si estiguéssim en una situació greu realment, seríem capaços de fer barbaritats per salvar la nostra parella, els nostres fills...? Jo mateix, si fos funcionari alemany en el nazisme, aixecaria el dit perquè allò no està bé? Què faríem? És un dubte que sempre m’ha cridat l’atenció, perquè és més fàcil portar-se malament que bé. I s’ha de ser més valent per fer el bé. “L’existència del bé es deu precisament a l’existència del mal. Com es podria fer el bé si no hi hagués l’opció de fer el mal”, es pregunta el papa en un moment del relat. El lliure albir!Exactament. Sempre ens havien parlat del Judici Final de petits, oi? No hi hauria judici si no haguéssim pogut triar entre el bé i el mal. “Déu t’ha fet molt lliure, t’ha posat aquí a la terra i et diu: tu mateix, al final farem números”, em deia l’altre dia un mossèn que m’ha ajudat molt a fer la novel·la. Podem triar, i jo prefereixo aquesta llibertat a estar programats des del principi.

“La nostra literatura ha de competir a tot arreu”

“Per ser pagès o ramader, un jove ha de ser realment rebel”

El 9 ets i uts | Ben menjat i ben begut…, qui no és feliç, és ruc

Marlo Morgan, ‘Les veus del desert’

El sòl pelvià i les forces invisibles

LA PREGUNTA

El Barça es proclamarà campió de Lliga al partit contra el Madrid?

“Vaig venir per treballar d’infermera. Només vull estar tranquil·la i viure en pau”

Indignada perquè tot i aparcar bé l’acaben multant al Sucre de Vic

Illa, en un acte del sector carni: "No pot ser que hi hagi treballadors que no es puguin pagar un sostre"

Leche Pascual tancarà la planta de Gurb el 31 de juliol després d'haver-la venut a Casa Tarradellas

De les millors carns, els millors embotits

Detenen a Vic dos membres d'un grup criminal que suplantava identitats per adquirir la nacionalitat

Una Quiniela de 14 encerts, validada a Vic

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Mor un motorista en un xoc frontal amb un turisme al Brull

El sòl pelvià i les forces invisibles