“Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar”, diu la cançó tradicional que anima qui camina sota un sol de justícia. Trobar-se un broll d’aigua que surt de dins la roca, sigui de manera natural o gràcies a la construcció i adequació de l’espai per facilitar-ne l’accessibilitat, és sempre una experiència reconfortant. Perquè l’aigua ha estat sempre un bé preuat, un dels elements que determinaven, a l’antiguitat, l’ocupació humana d’un territori. Així és com les fonts han esdevingut un punt de referència per a l’abastament de les persones i tota la resta d’animals i invertebrats que es mouen prop de la font.
És ben cert que la situació de la majoria de les fonts és delicada. La deixadesa, la contaminació dels aqüífers, la sequedat natural de les llargues esperes de pluja, als quals s’hi sumen onades de calor que es van prolongant més, així com les modificacions i captacions de les deus d’aigües, provoca que moltes ja no ragin i les que continuen rajant han reduït molt el cabal.
També és cert que avui dia el subministrament d’aigua el tenim força resolt, ja sigui a casa, obrint l’aixeta, o en qualsevol punt de venda on es pot comprar l’aigua necessària per fer camí.
Aquests dos factors em porten a fer, de tant en tant, la ruta de la font, sigui com a meta o com a punt de pas, però que m’ofereixi, encara que sigui un fil, aigua per fer un ritual d’agraïment i de presència conscient.
A la Viquipèdia podem trobar una llista de fonts del territori, fàcil de triar-ne una i traçar la ruta corresponent. Cal recordar que és imprescindible portar aigua de casa; convé anar previngut i no suposar que ens podrem abeurar en una font on potser ja no raja aigua o aquesta simplement ja no és apta per al consum.
Quan arribem a la font i aquesta ens ofereix un bon rajolí d’aigua, podem iniciar un ritual senzill: unir les mans en forma de conca per acumular una petita quantitat d’aigua; un cop plena la cavitat, apropar-la a la cara i sentir el contrast fred d’aquella aigua que surt de la roca. Repetir l’acció amb una mà i portar-la plena al clatell.
Si l’aigua és apta per beure, tastar-la, descobrir-ne els matisos, glopejar-la per refrescar la boca. Si estem familiaritzats amb aquest tipus d’aigua podem omplir la cantimplora, per al camí de tornada.
Un cop saciada la set i alleugerida la calor, cal mirar l’entorn i observar la implicació humana en el manteniment de la font. Ser conscient d’aquell espai, comprendre que algú l’ha fet possible, normalment sense esperar res a canvi. Llavors, vull agrair-los la feinada, donar gràcies per facilitar l’accés a un dels tresors més preuats que tenim. Lloar les petites construccions on es pot acumular una certa quantitat d’aigua perquè els éssers vius que passen per allà també es puguin hidratar. Sentir l’alegria del benestar que provoca compartir aquell espai amb els qui ja hi han passat i n’han mantingut l’harmonia. Aquells que, si ha calgut, han tancat l’aixeta per no malgastar l’aigua i que així els següents se’n puguin beneficiar quan hi passin.
