L’últim flabiolaire sense solfa

Passat Tavèrnoles, per la carretera del Parador, un trencant a mà dreta condueix a algunes de les masies que s’endinsen per l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. Un dels seus ramals travessa la riera de Roviretes, que aquests dies baixa seca, i la de l’Infern, i s’enfila carena amunt entre sots i xaragalls. El camí mor a peus de Les Roviretes, la casa natal de Josep Verdaguer. I la que li va donar el sobrenom. La masia, de planta quadrada i datada de finals del segle XVII, manté l’estructura exterior dels anys que hi va viure el popular flabiolaire. Si rovira ve de roureda, avui l’entorn està presidit per un dens alzinar, però just darrere la casa sí que s’hi aixeca un roure més que centenari. Un roure i una casa que devien ser testimonis de les primeres refilades de Verdaguer al flabiol. El va aprendre a tocar de forma autodidacta, primer escoltant el seu pare, que només el feia sonar dins l’àmbit domèstic. “En aquella època a la Plana de Vic era habitual que a les cases de pagès algú toqués el flabiol, el grall de pastor o el sac de gemecs; tocaven en temps de sega, després de matar porc o a la sobretaula dels diumenges”, apunta el flabiolaire mallenc Ramon Redorta, estudiós i divulgador de la música popular i tradicional. En veure’l tan decidit, quan va fer 8 anys el pare li va comprar un flabiol, instrument que acabaria conservant fins a la seva mort. Inicialment assajava tot passejant pel bosc, “amb una llauna fent de bombo”, detallava Xavier Roviró, membre del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, en un article publicat a la revista Caramella. En aquells anys, el conegut flabiolaire Ventura Gili, en Ventura de Viladrau, amic del seu pare, s’hostatjava sovint a Les Roviretes i, en veure que tenia bon oïda i una excel·lent memòria, va animar-lo a continuar tocant. A partir dels 15 anys, el jove Verdaguer ja es va veure amb cor de plantar-se davant del públic amb el bombo i el flabiol. Es va estrenar el setembre de 1935 amb una actuació a la Mare de Déu del Coll (Osor), recordava ell mateix. Durant un parell d’anys se’n va fer un tip, de tocar en pobles, llogarets i parròquies, sempre a l’entorn de les Guilleries, tot fent ballar i animant cercaviles i festes populars. El servei militar i la Guerra Civil van interrompre la seva singladura musical, que no reprendria fins al 1945, sempre adaptant el so del flabiol als ritmes ballables del moment. El 1952 es va casar amb Antònia Casadevall i se’n va a viure a Folgueroles, on plantaria les arrels. De mica en mica, però, va anar espaiant actuacions, en part per motius de feina, però també davant del convenciment que “això del flabiol no es portava gaire”, havia explicat posteriorment. A principis dels anys 60 va aparcar definitivament el flabiol, “i fins i tot es va vendre el tambor”. En Roviretes no tornaria a tocar fins al 1982. Els principals culpables van ser el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, que van redescobrir el personatge i li van obrir les portes de les primeres trobades de música tradicional, com el Tradicionarius, que estaven aflorant arreu del país. Roviretes era conscient que el context i el públic havien canviat, però es començava a valorar el llegat musical tradicional, i la seva figura va començar a tenir ressò mediàtic. Fins i tot l’any 1987 va enregistrar un disc, Ball de flabiol, amb cançons a ritme de xotis, jotes, sardanes o la popular Dansa de Folgueroles; també va col·laborar amb altres enregistraments. Els últims anys va rebre múltiples homenatges i diversos compositors li van dedicar algunes peces. “Ara el país s’està activant molt i crec que la cultura catalana anirà endavant. Hi ha noves generacions i sembla que la cosa s’està engegant, però insisteixo, fan falta més joves que s’hi interessin. Jo estic disposat a perdre les hores que faci falta per ensenyar a tocar el flabiol”, havia declarat en una entrevista que li va fer EL 9 NOU l’any 1987. “Va aconseguir sostenir el flabiol en una època que s’havien anat perdent els instrumentistes tradicionals”, valora el corrandaire de Folgueroles Josep Casadevall, en Carolino, que hi va coincidir dalt l’escenari “en un parell o tres d’ocasions”. A banda de “tocar molt bé” l’instrument, Casadevall destaca que en Roviretes, amb qui tenia llaços familiars, “era molt xerraire i li encantava explicar anècdotes”. Josep Verdaguer va morir el 9 de setembre de 1995, ara fa 25 anys, després d’una llarga malaltia. El record del seu so, però, continua viu. Ramon Redorta amb la rèplica del flabiol d'en Roviretes i el tambor, a Vic "VA SER EL MILLOR" | El flabiolaire mallenc Ramon Redorta se'n considera un "continuador" El músic i divulgador de la cultura tradicional Ramon Redorta (Malla, 1972) s’autodeclara “flabiolaire” i ha esdevingut, de fet, un ferm “continuador” del llegat musical d’en Roviretes, a qui considera “el més virtuós dels flabiolaires de tradició oral que hi ha hagut mai als Països Catalans”. Tot arrenca d’una casualitat. Redorta va començar a fer música de petit, inicialment atret per la percussió. Un bon dia va presenciar, a Malla mateix, l’actuació d’un personatge menut que tocava dos instruments alhora: el flabiol a la mà esquerra i un bombo amb la dreta. “Em va impressionar. Vaig pensar que era un autèntic home orquestra”, rememora. Era en Roviretes. Des d’aquell dia es va posar entre cella i cella que volia tocar el flabiol. Va començar de forma autodidacta i, més endavant, va passar per l’Aula de Música Tradicional de Figueres. Paral·lelament, va començar a “investigar” sobre el so, les característiques i l’evolució d’aquest i d’altres instruments de música tradicional. Com a intèrpret, va tenir clar que volia beure del llegat d’en Roviretes. Per això va apostar per una rèplica del mateix model que tocava el folguerolenc (un flabiol de dues peces i embocadura de bec) per tal d’anar a buscar “el mateix so”. Un so, precisament, “característic de la Plana” i que Redorta reivindica: “En la música tradicional és molt important el respecte, perquè cada un de nosaltres som una baula”. En aquest sentit, la figura de Roviretes també va resultar “clau”. Com a mestre de música, Redorta sempre ha mirat d’introduir el flabiol a l’aula. “El flabiol és la nostra flauta; s’hauria d’ensenyar a totes les escoles catalanes”, defensa, conscient que avui “hi ha molta desconeixença” sobre l’instrument. Per sort, el flabiol “no està en perill d’extinció”, gràcies a la seva incorporació al món de la cobla –sempre acompanyat d’un tamborí–. En canvi, sí que s’ha anat perdent com a instrument solista per amenitzar balls, seguicis o festes populars. El mateix Redorta, a banda d’integrar-lo en formacions de cobla o de tres quartans, sí que l’interpreta en solitari –curiosament més sovint fora de la Plana–, posant en solfa part del repertori que Roviretes interpretava de nord. “Gràcies a ell i al Grup de Recerca Folklòrica, que el van redescobrir, el flabiol tradicional es va salvar. Ell va obrir el camí i realment va ser el millor”, conclou algú que se’n declara hereu musical.

L’últim flabiolaire sense solfa

La guia d’activitats per al cap setmana

Donen a l’Arxiu Nacional un fons de 700 documents de Verdaguer

El Gran Pessebre d’Alpens es podrà veure fins el 12 de gener

Recullen en una plataforma virtual l’obra i la bibliografia de Torras i Bages

LA PREGUNTA

Creu que la literatura ha de ser obligatòria a Batxillerat?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Un poble de pessebre fet pessebre

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

Alerta a Vic i a Manlleu per la circulació de bitllets falsos

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Encasten un cotxe a la botiga de Movistar de Ripoll i se n'enduen material

Una llúdriga es deixa veure a la resclosa de les Adoberies de Vic

Comencen les obres per millorar la connexió de la C-17 amb el polígon del Dolcet de Manlleu