JAZZ, BLUES, ROCK, POP…
A Dalí, la música no li interessava. Aquesta idea s’ha donat per bona, amb un certa lleugeresa. Però no té res de certa, al contrari. Karles Torra ho demostra al llibre Dalirium Sonic, després d’una exhaustiva recerca sobre els amplis gustos musicals del pintor, la seva relació amb músics de tots els estils i, en un fecund viatge de tornada, la música que es va crear sota la seva inspiració. Crític i periodista musical, conegut sobretot pels lectors de La Vanguardia, Karles Torra ha desbrossat camins inconeguts i ha descobert un Dalí melòman: des del jazz i el blues fins al rock, el pop, l’electrònica, el flamenc o les sardanes.
-Es donava per bona la idea que a Dalí la música no li interessava?
-Quan vaig començar aquesta exploració, em va sorprendre descobrir, per exemple, que Dalí va ser un dels primers afeccionats al jazz i al blues que hi va haver aquí…
-Va ser aquest l’inici de la seva recerca?
-Al Museu Abelló de Mollet es conserva una correspondència entre Dalí i Federico García Lorca on el pintor li deia que tenia un fonògraf, amb una gran varietat de blues. En altres cartes parlaven de jazz. Sebastià Gasch, el crític d’art més trencador del moment, va comparar els ritmes pictòrics d’un quadre de Dalí amb els ritmes musicals d’una formació afroamericana de jazz. Dalí va començar a escriure articles a la revista L’Amic de les Arts, on deia que per una única nota de jazz donaria “tota la producció de la literatura oficiosa contemporània”. Això vol dir que la seva afició per la música negra, poc coneguda llavors a Europa, era real.
-Després els va conèixer en persona, alguns d’aquests músics…
-Efectivament. Després que Dalí triomfi a Amèrica, són els músics de jazz els que li comencen a fer tributs a ell. El primer, l’orquestra del saxofonista Boyd Reburn que als anys 40 tocava Dalvatore Sally, inaugurant una sèrie de peces de jazz surrealista. Dalí es converteix en referència icònica per als músics de jazz. Coleman Hawkins li dedica Disorder at the Border, i després tot un disc.
-Un jazzman europeu, Michel Petrucciani, diu que Dalí “ha inventat la llibertat amb estructura”. Vol dir que el va entendre bé, oi?
-I també diu que és l’únic artista pintor-músic, a qui la música li respira pels porus de les seves teles! .
-Dalí no es queda en el jazz. Va intuir la influència del pop i el rock. Començant pels Beatles…
-Primer, demostra interès per Elvis Presley, i el vol conèixer. Després vénen els Beatles. John Lennon estava interessat en el surrealisme, va voler trobar-se amb Dalí, i aquest el va ajudar a resoldre qüestions oníriques. Lennon sempre el va buscar, i Dalí va dir que tot el que havia après sobre el pop era gràcies a ell.
-El punt oníric és el que connecta Dalí amb el rock més psicodèlic, com Jefferson Airplane?
-El disc més important de la seva carrera es diu Surrealistic Pillow. I Dalí intervé en un xou dels Jefferson, apareixent en el cotxe de la cantant, Grace Slick, i decorant-lo a la seva manera en una action painting davant l’entusiasme de la gent. Tot un número psicodèlico-surrealista! I també va tenir molta relació amb els Grateful Dead, volia que vinguessin a actuar però aquí no els coneixia quasi ningú.
-Però es van trobar, en un esmorzar original…
-A Nova York. Dalí els va convidar a un esmorzar de cadàvers exquisits, on també hi va anar l’escriptor Tom Wolfe, amic de tots dos. Parlaven de l’àcid lisèrgic i de totes les drogues, i és on Dalí pronuncia la famosa frase: “Jo no prenc drogues perquè jo sóc la droga!”.
-Amb qui va tenir relació de més amistat va ser amb Alice Cooper? Tots dos, grans showmans…
-Sí, i va haver-hi una col·laboració artística, Dalí li va fer dos retrats hologràfics. Va veure un xou d’Alice Cooper i li va agradar, no se sap si la música o l’espectacle. Era aquella època en què treia serps a l’escenari, i jugava amb sang… Alice Cooper va ser a Port Lligat, i li deia que era el rei del caos ADalí li encantava, perquè deia que el caos era la forma més veritable de comunicació. I quan va morir, el cantant va dir que el pintor era un extraterrestre que havia triat Catalunya per viure.
-Qui ha estat al Teatre-Museu de Figueres té present que hi ha una cobla. La sardana li agradava?
-Un dels seus primers quadres famosos és La sardana de les bruixes. Al temps que era un excèntric, li agradaven les tradicions populars. Va fer un happening a Granollers amb una cobla, deia que volia ensenyar a ballar sardanes a uns xinesos. No és va poder fer per culpa de “l’excés d’èxit”, segons Dalí. Per cert, al final de l’òpera-poema Être Dieu, que va gravar el 1974, Dalí cantava cançons populars catalanes, alguna d’elles picants.
-I el flamenc…
-El seu mestre va ser el García Lorca. En un documental sobre Lorca per a la BBC, Dalí i es va arrencar a cantar el Zorongo gitano que el poeta li havia ensenyat. I li agradava el ball de La Chunga, o el guitarrista Manitas de Plata, de la Camarga.
-Tenia interessos musicals molt amplis, no?
-Fins i tot la sarsuela! La seva preferida era La corte del faraón…
-Hi devia veure un reflex de la cort que l’envoltava…
-Potser sí! És una sarsuela força surrealista…
-Dels catalans més actuals, va ser aliè a la Nova Cançó, però el va fascinar el rock progressiu de Máquina!
-Amb la gent de la Cançó, només va tenir amistat amb Pau Riba. Però en general, tenia tendència als músics de rock. Pensi que quan va conèixer Màquina! ell tenia 66 anys, i els músics del grup vint-i-pocs. També va ser amic de Serge Gainsbourg, que era molt més jove que ell. Sap que el títol d’aquella famosa cançó Je t’aime, moi non plus, ve de Dalí?
-No… d’algun quadre?
-Què va! D’aquella boutade de quan va dir: “Picasso és espanyol, jo també; Picasso és un geni, jo també: Picasso és comunista; jo tampoc”… d’aquí el moi non plus.
-També hi ha el camí a la inversa, la música inspirada en Dalí. Que ha continuat després de mort…
-Fins ara mateix! Acaba de sortir un single d’un grup que es diu Cápsula i té per títol Dalí’s face. Quan feia el llibre vaig quedar parat de la quantitat de temes, cites, àlbums dedicats, noms de grups… és increïble! No hi ha cap altre artista plàstic que hagi influït tant en músics de tots els gèneres i nacionalitats. Edgar Froese, el creador de Tangerine Dream, ja deia que Dalí era l’artista que més havia aconseguit penetrar en l’inconscient col·lectiu.
{{ comment.text }}