“No hi ha cap altre poble, tribu, nació i país a tot l’univers que faci sofregit com el fem nosaltres. És una part del que som els catalans”

S’esperava l’èxit que està tenint el llibre Cuina! O barbàrie? Ho esperava en el sentit que desitjava que passés, perquè em feia molta il·lusió. Finalment, ha passat que el llibre ha agradat molt i per això estic contenta i sorpresa alhora. Qualsevol persona que escriu un llibre ho fa perquè creu que allò que hi diu mereix ser escoltat i li agradaria que arribés al màxim de gent possible. A tu et sembla que el que dius és interessant perquè si no ja no t’hi poses. Per tant, estic feliç que la gent opini el mateix que jo. Avisava a les xarxes que formar part dels llibres més venuts és només el començament. Què vol dir? Les persones que hagin pogut donar una ullada al llibre o llegir-lo una mica ja ho entendran. Cuina! O barbàrie és una forma de concebre la cuina, de manera que es presenta com una disciplina revolucionària i a l’abast de tots i cadascun de nosaltres, independentment dels recursos de què disposem, de l’espai i del temps que tinguem en el nostre dia a dia. Quan dic que el llibre és el començament, vull dir que aquesta és la primera empenta a la porta per obrir-la una mica i albirar el que podríem ser capaços de fer si el que hi diu ho posem a la pràctica. Vol dir que és una invitació a fer-ho, però evidentment queda tot per fer. Per què si no cuinem l’alternativa és la barbàrie? Perquè menjar s’ha de fer tant sí com no, si no moriríem. Cuinar és, per definició, l’acte de preparar els ingredients per ser menjats. No podem no cuinar o no tenir algú que cuini per nosaltres, sigui una persona o una empresa. Decidir no cuinar és quedar indefens davant les decisions que prenguin els altres, perquè hauràs de menjar sí o sí. Proposo la cuina com a alternativa a la barbàrie perquè si no ens alfabetitzem una micona a escala de poder resoldre nosaltres mateixos el menjar de cada dia quedarem sotmesos a les decisions d’un altre i les implicacions que tenen cadascuna de les seves decisions, des de quin ingredient faig servir, com l’elaboro, quina energia utilitzo per cuinar-lo o transportar-lo... Tot això és molt rellevant, és de gran importància i entronca amb moltes coses. A tots aquells que argumentem que no en sabem o que no tenim prou temps per cuinar i aprendre’n, què ens diria? Òbviament, que tothom en pot saber. L’evolució de la humanitat ens ha portat fins aquí, com a membres d’una espècie que ha sabut resoldre una cosa tan necessària per a la supervivència com és el menjar per satisfer una necessitat primària. Tots estem preparats de sèrie per poder cuinar. Hem de deixar de creure això que ens diuen aquests que venen cuina prefabricada a un mòdic preu, que ens volen fer veure que ens solucionen la vida per una qüestió de temps o de talent. No és cert que calgui un talent especial per cuinar, les nostres àvies no tenien pas més estudis, ni temps... Amb cinc minuts es pot solucionar la cuina d’una setmana. S’ha de canviar d’arrel la forma d’entendre i parlar de cuina. Per on hem de començar? D’entrada oblidant idees preconcebudes com que la cuina tradicional és la de plats molt pesats, amb hores i hores de xup-xup a la cassola i llargues estones a la cuina. Això és mentida. Fer-se una truiteta i acompanyar-la de quatre fulles d’amanida és més bo, més bonic, més barat i més ràpid que qualsevol opció de menjar ràpid que ens pugui portar un noi de Glovo o que puguem anar a comprar a un supermercat. El simple fet d’obrir un plàstic i treure’n una pizza precuinada, encendre el forn, posar-la-hi i esperar que es faci és més car a finals de mes, menys nutritiu, menys bo i menys agradable que fer aquesta truita de dos ous amb una mica d’amanida. A més la cuina té una cosa curiosíssima i és que fent un caldet o qualsevol cosa senzilla no renunciem a aquella empremta olfactiva, gustativa nostra, que és única al món. Si tots ens decidim per obrir un paquet i escalfar-lo, aquesta unicitat, aquesta faceta de personalitats petites, riques i variades desapareixerà. Tots serem ciutadans Tarradellas. Per tant, cuinar no vol dir tampoc seguir fil per randa les receptes que ha fet algú altre? És clar que no, tu a la cuina pots fer el que et vingui de gust. Cuinar s’assembla més al que fa una persona que arriba beguda a casa a les 3 o les 4 de la matinada després d’una nit de festa i que obre la nevera agafant qualsevol cosa que troba per menjar que no pas el que es fa a MasterChef. Cuinar té a veure amb observar quins són els meus recursos, què he comprat, què tinc al rebost i és susceptible de fer-se malbé més de pressa, com ho barrejo, de quant temps disposo per fer-ho... I la saviesa neix a partir d’anar fent, de pràctica, si voleu a força d’estudiar quatre coses. Però tot això es va incorporant inconscientment de la mateixa manera que no planifiquem els nostres passos quan comencem a caminar, sinó que ho anem incorporant i n’anem aprenent fins que arriba un moment, sense adonar-nos-en, que ja sabem caminar i ho fem tots sols. Està establerta a Vilanova de Sau, fent de cuinera a El Ferrer de Tall, després d’haver voltat per restaurants de Catalunya, l’Estat espanyol i també una mica pel món. Com va arribar a Vilanova de Sau? Com a resposta a buscar la vida que vull. Jo treballava a Barcelona en un restaurant amb solera, amb molt moviment, amb molt personal, gran, modern, i m’anava tot molt bé i tot era fantàstic. Però feia moltes hores cada dia, tenia una filla petita a qui no veia pràcticament mai i tot plegat em van fer una proposta de venir a cuinar en un hotel a la Vall de Sau. Vaig venir i vaig deixar-ho tot per instal·lar-me en aquest hotel però, per coses que passen a la vida, el projecte no va acabar de quallar i de cop em vaig trobar en aquest poble sense casa, sense feina, amb la nena, el gos i les caixes de la mudança. I llavors va aparèixer El Ferrer de Tall, aquest restaurant i bar de poble de tota la vida, i vam fer un pacte. Vam ajudar-nos mútuament. Semblava que havia de ser una cosa temporal i tot ha anat felicíssimament i ja han passat cinc anys. A El Ferrer de Tall hi fan cuina tradicional. Quina és la diferència entre cuina tradicional i cuina professional? No és com barrejar peres i pomes, sinó que és com barrejar peres i pintallavis. No tenen res a veure. La cuina tradicional ens remet a coses que s’han fet des de molt de temps i s’han anat mantenint en el temps. La cuina professional és la cuina que es fa a canvi d’un salari, a canvi de diners. En els dos casos hi ha una manipulació d’aliments que dona com a resultat un producte que es menja, però les dinàmiques, els ritmes i les formes d’organització són molt diferents. A casa hem d’improvisar perquè no sabem quina gana tindrem demà, què ens vindrà de gust, com tampoc sabem què comprarem abans d’arribar al mercat. Això de sortir de casa amb la llista de la compra feta és una de les coses que intento desmuntar. No podem saber quin peix haurà pescat el pescador, ni quines fruites seran bones sense abans haver-les vist, olorat i tocat. El restaurant fa una promesa als seus clients, tindré aquesta carta i tots els plats seran bons. Menjareu de pressa, calentó i sereu ben atesos. I aquesta promesa s’ha de complir en el cas dels restaurants, però a casa no. A casa sabem quants diners tenim, de quin temps disposem i en funció d’això anem al mercat o no, mirem el rebost i a partir d’aquí fem amb el que hi ha. Afirma que troba a faltar a les cartes dels restaurants plats que associem a la cuina tradicional catalana, com per exemple l’escudella o el fricandó. Què diuen de nosaltres aquests dos plats? Diuen de nosaltres que tenim molta feina, que treballem molt i que ens agrada posar quatre coses en una olla, afegir-hi aigua i deixar-la fer. I sabem que així, d’aquí a tres hores, el sopar s’ha fet sol. Això és una escudella. L’escudella soluciona moltes coses. A vegades la gent té la idea que l’escudella vol molta estona, que són tres hores... però no fa falta que t’estiguis tres hores mirant com bull. Un cop li has posat les coses a dins, amb els cinc o deu minuts que has pogut tardar a triar-les, te’n pots oblidar, i et pots dedicar a fer una altra feina. El fricandó també diu de nosaltres una altra cosa que és fantàstica i que a vegades no valorem prou. Si ens hi fixem, no hi ha cap altre poble, tribu, nació i país a tot l’univers que faci sofregit per defecte i de la manera com el fem nosaltres. Imagineu-vos què passaria si els catalans deixem de fer sofregit i passem només a comprar coses prefabricades perquè no tenim temps. Ens oblidem de fer sofregit i només fem coses a la planxa, volta i volta, i s’ha acabat. Si això passa una generació, una altra i una altra, arribarà un dia que desapareixerà i una part del que som i de com som s’haurà esvaït per sempre. El sofregit, que segons vostè forma part de la Santíssima Trinitat de la cuina catalana, juntament amb el romesco i la picada... Jo penso que si la cuina catalana fos un tamboret de tres potes, aquestes tres serien innegociables. Fins ara semblava que només ho eren el sofregit i la picada, però jo hi afegeixo el romesco. Hi ha qui està més preocupat a defensar que si el romesco és de Valls, del Vendrell o del barri del Serrallo de Tarragona que no pas per fer-ne. El romesco no és una salsa per fer calçots, és una de les formes més riques i majestuoses de guisar de tota la Mediterrània i part de l’estranger. Jo la poso a l’alçada del curri tailandès, té un paper central en la cuina catalana perquè diu molt de la nostra història i del nostre paisatge. El romesco explica què va passar amb la fruita seca, amb el vi i les vinyes, explica què passa al barri del Serrallo on tenim una de les flotes de pesca més importants del Mediterrani des de fa segles, ens explica què significa ser pobre i anar a treballar a alta mar o una persona que treballava al camp on es plantaven cebes. El germen original és el mateix, a partir de pa sec, del vi ranci o vinagre i els alls secs, o un pebrot sec que es porta a la butxaca perquè no es fa malbé. Tot això matxucat és una salsa per a aquelles cebes o pels pescadors quan sortien a alta mar. És allò mateix que deia abans, d’obrir el rebost i veure què tinc per solucionar el menjar d’avui, però que alhora sigui bo. I si a tot això hi afegim recursos i ho refinem, hi posem peix, de tot plegat en construïm una Capella Sixtina. La cuina és història, antropologia, química, art, ciència, ofici? Una amalgama de tot plegat? La cuina és ciència en la mesura que tot el que està viu i existeix hi ha ciència al seu darrere. La cuina no està ni per sobre ni per sota de les lleis de la física. Tot el que passa en una cuina està sotmès a les lleis físiques i químiques. Observar-ho i descobrir-ho és com obrir una finestreta a l’univers, veure com giravolten els àtoms i electrons excitats perquè hi hem posat calor i fa que les seves òrbites s’eixamplin, que és per això que un pastís pugi quan el posem al forn... això és meravellós. I desmarca el llibre i la meva forma de pensar de la temptació de caure en el ruralisme o el tradicionalisme de voler anar cap enrere. No hi ha intenció d’anar enrere, hi ha intenció d’anar endavant, i recuperar la cuina tradicional que s’havia deixat estar perquè és ciència, és útil, és poderosa i ens soluciona una pila de problemes. Ens diu molt de com tractem el nostre paisatge, de si consumim productes de prop o de lluny, de si abans de decidir què compraré m’espero a veure què porta el pescador i no el que em porta el de can Pescanova... Estem decidint la sobirania alimentària, promoure els productes de proximitat i els llocs de treball d’aquí. Tot això ho podem decidir nosaltres.

“No hi ha cap altre poble, tribu, nació i país a tot l’univers que faci sofregit com el fem nosaltres. És una part del que som els catalans”

Visita a la Fira de l’Avet d’Espinelves després d’un pont multitudinari

El primer Wagner a Vic

Centenars de persones visiten Manlleu per conèixer la història del primer tió

Espinelves, en un ‘pim-pam’

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

La Comissió Europea deixa Osona fora del perímetre de zona infectada per la pesta porcina africana