Des de que es va establir a Tavertet l’any 1987 buscant-hi un recer fins que va morir, Raimon Panikkar va dedicar un matí a la setmana a passejar. La contemplació del paisatge del Collsacabra, juntament amb la seva diària meditació a punta de dia, l’ajudaven no només a trobar la pau “i la claredat de l’intel·lecte”, sinó que eren també “un benestar per al cos”, tal com va deixar escrit. Els llocs significatius per al filòsof han donat peu ara a la creació de la Ruta Raimon Panikkar, un petit recorregut que permet situar-se en el que va ser el seu oasi durant més de vint anys, al final de la vida. Dissabte es va presentar en el marc de les activitats de Collsacabra Viu.
El periodista Antoni Bassas, que va fer amistat amb Panikkar a Tavertet, va ser l’encarregat de presentar la ruta, en un acte compartit amb l’alcalde, Albert Prado, i la regidora de Cultura, Conxita Martin. “Aquí hi va viure un dels pensadors catalans més importants del segle XX”, va dir Bassas. Va buscar a Tavertet “la discreció que demanava una vida plena de matisos” però no es va aïllar del poble. “Tothom d’aquí hi té una història personal”, va dir tot recordant que era fàcil trobar-se’l al camí de l’Avenc, compartint algun acte popular “com la sardinada de cada estiu”, o obrint la possibilitat d’assistir a la missa que celebrava.
L’itinerari consta de cinc llocs, tots ells força propers al poble, a cada un dels quals s’hi ha instal·lat una placa d’acer corten amb breus fragments de textos de Panikkar. Comença, és clar, a Can Feló, la casa que va adquirir gairebé quan se li va espatllar el cotxe i van comentar-li, a Can Miquel, que el propietari de la masia se’n volia desprendre. “Quan la vaig veure, me’n vaig enamorar”, diu un dels textos de la placa. El segon punt, amb el nom de “Contemplant la vida”, convida a mirar el paisatge que Panikkar va poder veure cada dia: el prat que s’obria al final de Cal Feló sobre l’embassament de Sau i el paisatge del Collsacabra i el Montseny al fons. La tercera parada és la Fundació Vivàrium, que va crear l’any 1988 per difondre el seu pensament, i on organitzava activitats diverses (avui, en una casa de propietat privada). La quarta parada és al costat de l’església de Sant Cristòfol, on reposen una part de les seves cendres. I finalment, la vista dels cingles, amb una invitació al silenci i la meditació en aquest paisatge: “El silenci no parla, no diu res, però deixa dir”.
La Ruta Raimon Panikkar es podrà seguir amb l’ajut d’un tríptic que es podrà obtenir al Punt d’Informació els caps de setmana, quan és obert, i la resta de dies a l’Ajuntament. Cada primer dissabte de mes, des de la Fundació Vivàrium s’organitzarà una sortida per fer l’itinerari amb guia. Als fulletons, hi ha també un joc de pistes pensat per al públic familiar. Tot el projecte “està pensat des de l’any 2019”, va dir l’alcalde. En l’elaboració hi han participat tant el mateix Bassas com Maria Panikkar. La presentació va tenir lloc en el marc de les activitats del Collsacabra Viu d’aquest cap de setmana a Tavertet, i va anar seguida d’un concert del Cor d’Homes d’Osona a l’església. Durant tot el dia també es va poder gaudir de la tirolina gegant que s’instal·la a la cinglera. L’alcalde va destacar l’èxit creixent del Collsacabra Viu –en què participen també Rupit i L’Esquirol– i que ha permès establir entre els municipis “una col·laboració que abans no hi era”.
Un record molt viu
Durant l’acte van sortir anècdotes de Panikkar a Tavertet. Des de la quotidianitat, com el dia que l’Estrella –l’agutzil– intentava arreglar-li un problema amb el subministrament d’aigua mentre el gran pensador li aguantava l’escala, fins al veí que li va dur una carta un dia al vespre “i ens vam quedar parlant de tot fins a la mitjanit”. I entre les més colpidores, la de la regidora de Cultura, que va explicar que va demanar-li consell quan va perdre el seu marit amb dos fills encara joves. “Sense avisar”. El van anar a veure, “i ell se’ls va endur una estona per parlar”. No li han explicat què els va dir, però sí que era evident la pau que van trobar. I és que Panikkar, a banda dels més de 90 llibres que va escriure, considerava “que el més important que havia escrit era la seva pròpia vida”, com va recordar Antoni Bassas.
{{ comment.text }}