Hi ha pagesos i ramaders molt joves i amb molta vocació, i que estan recollint el llegat dels seus antecessors familiars. Però no dels pares, que ja havien deixat aquesta vida, sinó dels avis, just quan aquests estaven a punt de plegar. Les seves històries les recull la periodista Agnès Batlle a ‘Arrels rebels’ (Ara Llibres), en deu exemples d’arreu de Catalunya. Ella s’ha dedicat sobretot al periodisme cultural però el llibre arrenca d’un cas que tenia a prop: el seu fill.
Primer ens vam preguntar què hi feia una periodista cultural parlant de pagesia, però de seguida que obrim la primera pàgina s’entén. Ho va viure en primera persona.
Tenia l’exemple a casa mateix. Jo vinc de pagès, d’un poble de l’Alt Empordà, però vaig estudiar a Barcelona i m’hi vaig quedar a treballar i a formar una família. I resulta que em surt un fill, el primer, que des de ben petit sent una devoció per les feines del camp. Primer penses que quan sigui més gran ja li passarà.
Ja veiem que el pronòstic no es va complir.
Al contrari, amb el confinament es va empoderar encara més, va veure clar que era la seva passió, el seu motor per fer l’ESO i entrar a l’escola agrària de Quintanes, a Osona. Entre que és un règim de residència i les pràctiques, se’n va de casa, em queda un buit i començo a escriure. Ho comento amb una persona de l’editorial i em diuen que, justament, els falten històries de jovent en positiu, i de relleu generacional. Això englobava tots dos aspectes.
Va haver de buscar els altres casos. Li va costar de trobar-los?
Vam començar a fer recerca, des de l’Alt Empordà a la plana del Segrià, les terres de l’Ebre, la Catalunya Central… perfils de nois i noies adolescents que volguessin seguir el llegat dels seus avis a pagès.
El seu fill es va impregnar d’aquesta idea de ser pagès perquè ho veia en el seu avi?
Sí. Ha de pensar que entre setmana ell estudiava en un institut de l’àrea metropolitana, però els caps de setmana anava boig per pujar a veure els avis i treballar al camp i a les granges. A més, és que veies que li canviava el caràcter, era més expressiu i xerraire. Era com si a ciutat s’empetitís. I si és el que li agradava i l’omplia, com a mare pensava que havíem de fer aquest viatge junts. Ara ja és a segon curs de Producció Agrupecuària i l’any que ve farà el cicle superior.
En el pròleg diu això, el seu fill: “Sovint salvant in extremis la feina que els avis estan a punt de deixar perquè els pares no s’hi han dedicat”. Hi ha un salt generacional, que es veu en la majoria de casos.
Es dona la casuística que a la generació del mig, que ens vam educar a finals dels 80 i principis dels 90, ens van fer creure que havíem d’anar a fer una carrera a ciutat perquè si no, no tindríem futur. En canvi, aquests nois i noies veien que els avis estaven a punt de jubilar-se o ja ho havien fet i, tal com diu el meu fill, ho salven in extremis. Perquè no era només perdre un tros de terra: era perdre una cultura, una tradició, uns sabers ancestrals… amb una consciència de territori, de paisatge i de col·lectivitat molt sorprenent per a la seva edat. Els fills no s’hi dedicaven, i dels set nets que tenen n’hi ha un que un dia, a l’era de casa, li diu: “Avi, atura’t! Que ho voldria seguir jo”.
“Hi ha la frustració de saber que, quan tens el tema sanitari i mediambiental en ordre, et pot arribar el mateix producte fet en un altre lloc sense un estàndard de qualitat igual”
Dèiem abans que hi ha molta varietat geogràfica entre els testimonis. I també de sectors: fruita, horta, arròs, ramaderia…
La idea era trobar nois i noies –amb elles ha costat una mica més, perquè ho han tingut més difícil– i a través d’això fer un retrat de diferents llocs i sectors, cada un amb les seves problemàtiques adherides. No tenen res a veure les d’un ramader de vaques de llet, per exemple, amb el de l’arròs i els musclos delta de l’Ebre, amb les plagues o l’escalfament de l’aigua pel canvi climàtic…
Molt interessant, aquest cas, el d’en Sergi…
Va ser una visita meravellosa, aquesta. Ell ho deia, que al seu institut de Deltebre era l’únic, quan mirant unes generacions enrere, totes les famílies havien tingut algun vincle amb els arrossars. I va aprofitar aquesta circumstància per, en el seu treball de recerca de Batxillerat, investigar les llavors autòctones que estan desapareixent. Tots estan lligats a les grans corporacions que els venen el gra, els fitosanitaris i tot, i ell va anar a buscar les llavors que es perden però que son les més resilients amb la terra, i a fer la prova. No cal dir que va tenir la màxima qualificació i una distinció de la Generalitat, perquè aquest treball era del tot genuí.
Seguint aquest fil, penso també en el que està a Albatàrrec i es dedica a la fruita. També té el mateix problema amb les llavors, les multinacionals condueixen el mercat cap a uns estàndards determinats de fruita. Diu que la pera llimonera de tota la vida ja no la vol ningú…
És el fenomen de la fast fashion. Ells no poden decidir les varietats que volen fer perquè el mercat no els les accepta. Però també perquè hi ha uns grups de pressió i de poder que et fan pagar un royalties. Si vols plantar la poma Royal Gala o la Pink Lady et ve algú amb els drets, i has de signar d’acord amb el nombre d’hectàrees que en vols plantar. Per tant, no ets lliure, sinó que estàs sotmès a unes modes que van passant de manera molt ràpida perquè les varietats van quedant obsoletes i n’apareixen de noves. I tu t’has de modernitzar i pagar drets.
Déu-n’hi-do els maldecaps que tenen. Un dels que comparteixen és la burocràcia.
Ho diu molt bé la Marina, ramadera de vaques, que quan acaben a la granja s’han de passar dues hores cada dia fent papers. I la frustració de saber que quan tens el tema sanitari i mediambiental en ordre, et pot arribar aquell mateix producte però sense els estàndards de qualitat que t’estan reclamant a tu. I aquí tenim el tema del Mercosur.
La Marina, de Caldes de Malavella, és a més la veterinària de la seva granja.
Ella diu que de veterinàries de grans animals que facin aquest cicle n’hi ha molt poques, de noies, que facin el cicle de ramaderia i sanitat animal. La majoria s’especialitzen en gossos i gats, que és més net. Ella és de les poques que vol fer grans animals: has de tenir força i valentia, i t’ha de ser igual esquitxar-te o caure enmig de la merda, perquè és el que hi ha. A ella és el que l’omple i el que sap fer. Diu que la satisfacció que té ajudant a parir una vaca ni l’hi dona res més. Ho viu amb passió.
La Marina també treu el tema del conflicte entre les explotacions ramaderes i un entorn que diu que els molesten. El conflicte del món rural que s’ha urbanitzat.
És que aquestes granges estaven abans aïllades. Quan els pobles han crescut, han quedat envoltades. I sovint tenen veïns nouvinguts que no entenen la seva feina. De la mateixa manera que s’han protegit els patis de les escoles i el so genuí que generen, la ramaderia reclama que la seva activitat té uns sons i unes olors característics.
Al cap i a la fi, la casa de pagès segur que hi era abans… Parlem amb l’Anna, de Palou, al Vallès Oriental. Quan s’està formant, va a una visita en una explotació i li pregunten què fa una noia tan maca com ella volent ser pagesa…
Com si haguessis de tenir un grau de rudesa i lletjor específica per ser-ho! El masclisme rural també hi és, tot i que les tres noies que surten al llibre són molt bel·ligerants i competents. També explica que era de les poques que estudiava el grau d’Agropecuàries, i li deien que devia anar a la granja a fer quatre papers. Va convidar tots els seus companys de classe a casa i els va ensenyar el que feia. No li van dir mai més.
Són joves que se senten una mica al marge del seu entorn? A vegades és tan senzill com que no poden sortir al mateix ritme que els amics. Si van a dormir a les 5 del matí, a les 7 s’han de llevar a munyir…
No hem d’oblidar que són adolescents. Els seus companys i companyes volen sortir, volen viatjar, fer activitats diferents. Els costa molt fer amics fora d’aquest sector perquè no ho entenen, no entenen que tu potser a les 7 del vespre te n’has d’anar a munyir o que no voldràs anar a la discoteca perquè potser al matí te n’has d’anar a arrencar calçots amb la terra glaçada. I no perquè ningú t’hi obligui sinó perquè és el que t’agrada.
Hi ha casos curiosíssims. Jordi Bruch, vinculat al mas de Santa Maria de Merlès, al Berguedà, on es va rodar la pel·lícula Pa negre. És propietat d’un descendent d’una família noble que té molts masos i la majoria cauen. Contractes verbals, una mica feudals…
Té 23 masies només al voltant d’aquesta, i les terres del voltant. Només cinc d’habitades, i amb les estructures molt precàries, la majoria amb gent de més de 70 anys. Ell en té 23, i té clar que vol continuar. El seu pare li diu que potser quedarà sol, allà dalt, i ell contesta que vol continuar treballant allà, viure al costat de les terres i les granges. Ell està disposat a viure sol allà, fent moltes renúncies per aconseguir el seu objectiu i viure defensant el territori.
El cas contrari: Vilademat, a l’Alt Empordà. Hi ha cinc pagesos joves, cinc! Perquè diu que un ha engrescat l’altre.
El problema és que no hi ha terra per a tots! A part que estan en un enclavament complicat, a prop de l’Escala i amb moltes carreteres. Estan estona per sortir del mas, pel trànsit que hi ha! Hi ha iniciatives per part de la Generalitat de crear bans de terres, però és clar, no és equitatiu a tot el territori.
Se’ls veu realment militant, estan conscienciats de la seva feina i el seu paper en el país. Per això el llibre té un títol que suma arrels i rebel·lia.
És que s’ha de ser realment rebel per ser pagès o ramader avui. Han trobat aquesta època de convulsió, d’agitació del sector. S’han sentit involucrats amb la Revolta Pagesa. Participar en mobilitzacions quan tens 17 o 18 anys empodera molt. Alguns dels seus avis havien estat fundadors d’Unió de Pagesos.
