Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Perot contra els ‘civils’

L’argument de la Fira d’en Rocaguinarda d’Olost es va posar en sintonia amb l’actualitat del país

El bandoler llegendari Perot Rocaguinarda encapçalava el poble que amb les mans alçades feia retrocedir uns guàrdies armats amb llances, coberts amb la bandera espanyola a manera de capa i tocats amb tricorni. Mentrestant, sonava pels altaveus la cançó Ens en sortirem d’Obeses. Final amb un punt d’emoció i actualitzat de la baralla entre nyerros i cadells que marca un dels moments culminants de la Fira d’en Rocaguinarda d’Olost. Aquest diumenge, els guionistes es van treballar a fons un argument que tenia molt més a veure amb l’actualitat que amb el segle XVII. Tenim l’èpica tan a mà que no cal ni anar-la a buscar en la història.

“Som al segle XVII”, es proclamava a l’inici de la representació, quan el sol començava a lluir al Lluçanès després de la pluja que havia amenaçat l’inici de la fira. Les parades del carrer de Berga es començaven a animar en el moment en què s’anunciava l’arribada del representant de la Inquisició i les barjaules activaven el “pla de castedat nivell 3”, mentre unes asseguraven que “Europa no ho permetrà” i altres, que hi havia una “jugada mestra” al darrere. L’arribada de la guàrdia provocava una desbandada de clients de les barjaules saltant en calçotets –i menys que això– des del balcó, i l’escenari es traslladava a la plaça Major per al judici. I aquest tenia com a víctima un independentista de manual, vestit amb totes les samarretes de la Diada posades una sobre l’altra, acusat d’haver estat el 20-S a la concentració d’Economia i haver “llançat mirades d’odi”. No hi va fer res que demanés ajuda perquè “em volen portar a Lledoners”, ni va haver-hi pietat per la seva innocència al dir que “jo em creia que tot estava programat”, entre rialles generals. El pobre home era condemnat “a iniciar tots els tràmits fins que s’aconsegueixi” (la independència, se suposa), i colgat de burocràcia impossible mentre sonava per megafonia l’Oda al paper de vàter de La Trinca, tot un clàssic.

Mentre el pobre desgraciat anava segellant papers que no s’acabaven mai –com Sísif arrossegant la pedra fins dalt de la muntanya perquè li tornés a rodolar avall– els nyerros i els cadells s’enfrontaven a la plaça. “Cada any, el mateix”, proclamava un outsider amb sospitosa semblança a un follonero pel to i el contingut. S’equivocava. Perot Rocaguinarda apareixia per enfrontar-se als seus enemics, sí, però el resultat de la baralla quedava tan poc clar que aquest cop tots havien de recórrer al var –la taverna– per repassar la jugada, comptabilitzar els morts i acabar proclamant, efectivament, que el bandoler del Lluçanès i els seus quedaven vencedors.

Fins que apareixia, és clar, l’enemic comú, per propiciar un desenllaç que s’assemblava, també sospitosament, al d’uns antidisturbis reculant davant d’uns manifestants pacífics. Final feliç abans de prendre’s una pausa per dinar i continuar la representació a la tarda.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.