– Com et va venir la idea de fer servir objectes quotidians com a instruments?
– Jo des de petit ja tocava instruments de vent. Des dels 13 anys he tocat sardanes i el Tible. Més o menys cap als anys 90 em vaig començar a interessar per les flautes de bambú, primer les de la Índia i Sud‐Amèrica i després les àrabs. Recordo que va haver‐hi un temps que el meu avi s’havia trencat el fèmur i anava amb crosses. Va ser llavors quan em vaig fixar en els forats que tenen les crosses per regular‐ne la llargada. Aquests forats confereixen a les crosses un aspecte de flautes. Tant s’assemblava a una flauta, que la vaig bufar a la manera obliqua dels àrabs i… Va sonar! Com si ho hagués fet tota la vida. Vaig tenir la sensació d’haver descobert alguna cosa útil per a mi i que l’havia de donar a conèixer.
– És complicat fer música amb aquests objectes?
– No és ni més ni menys complicat que amb “els altres”. El que pot ser complicat és escombrar amb un trombó o fer servir una flauta per seure… No pel fet de ser objectes quotidians, vol dir que siguin més difícils de tocar.
– Quines limitacions tenen? Es pot tocar qualsevol peça musical amb aquests particulars instruments?
– En principi si, però depèn de l’instrument i de la peça. Els meus instruments són equiparables als instruments tradicionals. S’hi pot tocar tot tipus de melodies estàndard, és a dir, gran part de la música de caràcter popular. A vegades és el propi instrument que et fa veure quines limitacions té, però en última instància i com diu un amic meu, “no és la fletxa, és l’indi!”.
– En què es diferencien aquests instruments dels convencionals?
– La música ha existit des que la humanitat és humana. La música és una necessitat. No hi ha civilització ni societat ni grup humà, gran o petit, que no s’hagi manifestat musicalment. Els instruments musicals estàndard són uns nou vinguts en la història. Per a fer música la gent sempre ha fet servir el que tenia a mà: eines, estris de cuina, etc. En aquest sentit, els meus instruments són molt tradicionals. Són fets amb el que tinc a mà. A l’escenari aporten una màgia extra, una part visual que fa que et costi creure que el que sents ve del que veus. A més, aporta una dimensió còmica que ens remet a la nostra pròpia curiositat pel món que ens envolta.
– Professionalment què t’ha suposat treballar a la televisió? I personalment?
– Amb la tele he pogut arribar a molta gent i m’han pagat per fer el que més m’agrada. A nivell personal m’ha donat més autoconfiança.
– Hi ha algun tub del qual no n’hagis pogut treure música bufant?
– Sí, els pebrots encara se’m resisteixen, són massa irregulars…
– Has treballat a programes com: “No me la puc treure del cap” o “L’Atrapasons” i actualment formes part dels grups “Bufa & Sons” o “Coetus”. A quin públic et dirigeixes? Quin és el teu preferit?
– Els meus espectacles van adreçats a tot tipus de públic. Crec que a tothom li pot interessar una vessant concreta: ja sigui per la música en si mateixa, la part visual, la comicitat, la filosofia de l‘aprofitament d’objectes i materials, etc. Jo sempre dic que m’adreço al nen que viu en l’adult, però també a l’adult que el nen serà. Els meus preferits són els adolescents, sense cap dubte.
– Ara que comencem l’any, quins projectes t’esperen el 2016? Per a quan una orquestra d’objectes quotidians?
– Amb el trio “Bufa & Sons”, amb en Guillem Aguilar (baix, mandola i pedals) i en Marc Vila (bateria, percussions i kalimba), ens esperen bastants concerts i un disc que ens autogestionarem. Ens cal perfilar un concert que fem en col∙laboració amb Dani Lleonart (“pulmón”, beatbox). Això de fer una orquestra amb objectes quotidians podria realment arribar algun dia. Aquest excentricisme musical s’estén ràpidament i sembla que està guanyant popularitat a tot arreu.
– Què és per a tu la música?
– La música és el paradís perdut o enyorat. Un “no lloc” on tot és perfecte. On no hi ha limitacions, on no cal donar explicacions, és amor i llibertat.
{{ comment.text }}